La broma infinita, de David Foster Wallace

2018-12-31

És difícil fer una ressenya d'un llibre com La broma infinita, pel fet que és una novel·la, des del meu punt de vista, summament complexa i que segurament només és apta per a persones disposades a dedicar molt de temps a llegir i a pensar sobre el que s'ha llegit. No es tracta d'una història amb la seva trama en forma d'inici, nus i desenllaç; amb un ordre ascendent d'esdeveniments, amb un fil a seguir cap a un final clàssic.

Autor: David Foster Wallace (Ithaca, NY, EUA, 1962 - Claremont, California, EUA, 2008)

Aquesta edició: Ed. Roca (Random House), colecció Contemporánea, edició de Bolsillo

Volum: 1092 pàgines (+300 de notes)

Gènere: Drama

Títol original: Inifinite Jest (1996)

Idioma original: Anglès

Traducció al castellà: Marcelo Covián

Per començar ja espanta una mica per dos fets: les seves més de 1000 pàgines de novel·la, amb lletra petita i pàgines amb poc marge en la seva edició de butxaca (o de bossa, més aviat) i les més de 300 pàgines amb notes, algunes de les quals són capítols sencers i moltes altres que són referències a compostos químics, farmacèutics o les més que complicades regles del Escató, el joc inventat pels membres juvenils de l'AET, l'escola de tennis on es desenvolupa gran part de la novel·la.

La broma infinita ens explica diferents històries, encara que totes giren d'una manera o altra al voltant d'una principal. Ens trobem en un futur proper en què els Estats Units, Mèxic i Canadà s'han unit formant la ONAN, on bàsicament manen els nord-americans amb un president (i aquí ve la primera de les prediccions de futur que es compleixen) que ve dels shows televisius i que bàsicament és un pallasso amb ideologia neofeixista. En aquesta creació d'una Amèrica del Nord unida, existeix una cosa anomenada la Gran Concavitat, és a dir, un enorme forat a la frontera entre els Estats Units i el Canadà en la qual es van bolcant les escombraries i que, òbviament, ha produït alteracions en el medi ambient i també en els veïns propers. Amb aquest mar de fons, Foster Wallace desenvolupa a una sèrie de personatges molt ben construïts, una sèrie d'escenes i de situacions fetes amb una tècnica narrativa envejable, amb una documentació encomiable, amb una meticulositat que als que ens agrada escriure se'ns mostra com infinitat d'hores i hores dedicades a crear una novel·la sense que falti ni un sol detall, narrativament perfecta, literàriament collonuda.

En primer lloc i com a eix al voltant del qual es mou la majoria, hi ha la família Incandenza, formada pel difunt James O. Incandenza (a qui els seus fills anomemen Ell mateix, obsessionat amb les lents òptiques, després amb el tennis, després amb el cinema), la seva vídua Avril Incandenza (sobrenomenada Mami pels fills, altíssima, atractiva, professora de llengua, freda) i els tres productes del matrimoni: Orin (fred, superficial, masclista, antiga promesa del tennis que es va passar al futbol americà), Mario (deforme, que mai menteix, tendre, sempre amb una càmera de cinema gravant-ho tot) i Hal (ple de dubtes, addicte a la marihuana, jove promesa del tennis, principal cuidador de Mario). La vida d'en Hal, al qual potser s'identifica més com a protagonista, se centra dins de l'AET, per tant al voltant del tennis, també de la marihuana, i dels múltiples personatges que hi viuen, reclutats pels observadors o enviats pels seus famílies, una infinitat d'adolescents d'ambdós sexes que esperen ser professionals d'aquest esport individualista que consisteix en colpejar amb una raqueta a una pilota fent-la passar per sobre d'una xarxa. Personatges com Pemulis, el millor amic d'en Hal, o Ortho "La foscor" Stice, John Wayne (número u de l'acadèmia), etcètera. L'autor es desvia constantment per posar el punt de vista ara en un ara a l'altre, centrant-se bàsicament en Hal i en Mario, explicant anècdotes tècnicament magnífiques, teixint passats d'allò més dispars i al seu torn literàriament exemplars. Jo diria que tota aquesta part està escrita amb tristesa, amb sobrietat, des d'una mirada de nen que ha perdut la seva infantesa.

En segon lloc ens trobem amb la Ennet House, un centre de desintoxicació per a alcohòlics i drogoaddictes, molt proper geogràficament a l'AET. Allà hi passeja bàsicament en Don Gately, un tipus de proporcions gairebé gegantines, ex addicte a un tipus de medicaments, de passat traumàtic, però també molts altres personatges que conformen un món duríssim i al seu torn ple de moments brillants. La unió entre la Ennet House i l'AET potser és el fet que el pare Incandenza era alcohòlic i havia fracassat repetides vegades en intentar desintoxicar-se. O potser la unió és la Joelle Van Dyne, locutora de ràdio, d'un atractiu físic tan impressionant que la fa tapar-se la cara amb un vel (o potser no és per això, s'insinua també, deixant-ho enlaire) i que és addicta també a diferents substàncies. Tot el que gira al voltant de la Ennet House, més enllà dels seus personatges, són els mètodes de com es viu allà, el funcionament dels Alcohòlics Anònims i els Narcòtics Anònims i l'extraordinari ventall d'addiccions, substàncies que creen addicció i normes en aquesta residència. Aquesta part està escrita amb sequedat i duresa, amb crueltat.

En tercer lloc ens trobem amb els moviments d'espionatge i terrorisme entre el Quebec i els Estats Units, basant-se en personatges com Marathe, membre de l'AFR (Associació d'Assassins en Cadira de Rodes) i Steeply, membre d'una branca dels serveis secrets, que parlen en un turó durant una nit concreta i especulen sobre l'existència d'una cartutx (com un vídeo, i aquí ve la segona premonició encertada) d'Entreteniment que es pot veure en els teleordinadors (els Smart TV actuals) de Interlace (alguna cosa extraordinàriament semblant a les plataformes d'ara com Netflix i altres) i que, suposadament, aquest entreteniment, una pel·lícula dirigida per James Incandenza, provoca un estat de paràlisi cerebral a qualsevol que ho vegi. És l'"entreteniment total". I és una pel·lícula protagonitzada per Joelle Van Dyne, cosa que lliga aquesta part de la novel·la amb la primera i la segona. La recerca d'aquest cartutx d'entreteniment centra part de la trama literària. Aquesta tercera part està escrita amb melangia i amb un to de retret constant cap a alguna cosa abstracta, potser cap a la condició humana.

Dit això, resumit de forma molt sintètica el contingut en sí de la novel·la, cal destacar que no és apta per a consumidors de bestsellers, de llibres buits, de novel·les ràpides o de pseudoliteratura internàutica. És un llibre que requereix d'una capacitat, o almenys a mi m'ho ha requerit, de concentració important, en la qual les branques que surten del tronc són tantes i amb tantíssimes fulles que molt sovint un es pregunta: "¿però de què em parlen? ". No hi ha una trama a seguir: no hi ha una història d'amor que avanci, una investigació que es desenvolupi, un misteri que resoldre, un continu. Foster Wallace crea i descriu aquesta creació, es recrea en això, es fica en l'interior dels detalls. Si un es disposa a llegir La broma infinita a petites estones, l'acabarà deixant gairebé segur o trigarà mesos en acabar-la. La broma infinita requereix concentració per ficar-se dins de les múltiples històries, vibrar amb tot el que esdevé a secundaris com Pobre Tony Krause o el salvatge de Randy Lenze o Michael Pemulis. Si ho aconsegueix, si el lector arriba a entrar a La broma infinita, es troba amb una obra que frega un nivell literari i narratiu magistral, amb fragments d'una capacitat per transmetre sentiment espectaculars, de captar sensacions d'una manera tan lúcida que és impossible no identificar-se, no pensar que això et passa o tu ho veus igual, però transmès a través d'uns personatges cuidats al màxim, d'unes situacions narrades amb una vivesa excepcional (l'escena de drogoaddicció màxima de Gately i un amic seu en una apartament de luxe que ocupen és colpidora, els moments en què Lenz surt a caçar a les nits, esgarrifosos, les converses de Hal amb Mario i amb Orin, delicioses; l'atmosfera que envolta la mort del pare Incandenza és absorbent i asfixiant). És un llibre altament recomanable, al meu modest entendre, per a qui vulgui conèixer un nivell diferent de literatura.

I potser, i és un potser molt potser, algú aconsegueixi entendre com funciona el maleït joc de l'Escató.