La casa de papel (4 temporades)

2020-05-29

Posar-se a escriure una opinió sobre La casa de papel a hores d'ara, en què ja la deu haver vist tothom o gran part de la gent, ho sé, està fora de temps. No obstant això, sent com sóc, vaig trigar a veure l'última temporada per allò de que si tots es tiren a l'aigua ael mateix temps, jo m'espero, no per pràctic, sinó per aquell punt entre pedant i idiota de no voler seguir a les multituds. Diré, per no caure en falsedats, que esperava la 4a temporada amb moltes ganes, cosa que ja deixa pistes sobre què m'havien semblat les altres tres.

La casa de papel és una sèrie creada per Álex Pina per Antena3Media el 2017. Álex Pina és un guionista que porta ja sobre les seves esquenes innombrables guions de sèries d'èxit com Los hombres de Paco, Los Serrano o Vis a vis, per exemple (reconec que no n'he vist cap d'aquestes), però amb aquesta sèrie podríem dir que ha tocat el cel, ja que és l'única que ha trencat fronteres i s'ha vist amb èxit considerable a tot el món. Però La casa de papel, que va començar amb bon peu, té una història interrompuda. Després d'una primera temporada d'èxit, va tenir una segona en què les audiències van baixar molt, tant que Antena3 va decidir tancar-la i arxivar-la amb la finalització del primer atracament, el que dóna nom a la sèrie, a la Casa de la Moneda y Timbre a Madrid. Posteriorment, Netflix va comprar els drets i la va emetre per tot el món, i va tenir tant èxit que van posar sobre la taula un munt de pasta i van convèncer a creadors, guionistes i actors perquè rodessin 3 temporades més, les qual discorren al Banc d'Espanya, segon dels atracaments de la banda amb monos vermells i màscares de Dalí. De les tres temporades signades amb Netflix, ja en portem dues.

La sèrie ens narra, doncs, a un grup d'atracadors liderats per un dels personatges més avorrits de tot l'elenc, El profesor (Álvaro Morte), però narrat tot per la veu en off d'un dels millors personatges de tot l'elenc , Toquio (magnífica Úrsula Corberó, actriu que ha treballat gairebé exclusivament per a televisió). Com succeeix en totes les pel·lícules de lladres de guant blanc, l'equip està format per diferents perfils, des d'un psicòpata aristocràtic com Berlín (fantàstic Pedro Alonso, també sempre en televisió); un parell de quinquis de polígon com Moscou (Paco Tous) i el seu fill Denver (Jaime Lorente); personatges amb poc diàleg i molt múscle, la parella formada per Hèlsinki (Darko Peric) i Oslo (Roberto García), el clàssic passerell geni de l'electrònica i la informàtica Río (Miguel Herrán) o la carismàtica de barri anomenada Nairobi (divertidíssima Alba Flores). Tots els personatges principals i secundaris, lladres, ostatges o policies, em semblen un dels encerts millor aconseguits de la sèrie, tots tenen el seu què, t'acaben caient bé i estan, al meu entendre, magníficament interpretats. Però a part d'això La Casa de Papel compta amb altres gràcies i la principal és que la sèrie és espanyola, però no compta amb els tòpics que omplen les nostres pantalles en aquestes produccions, aquest humor gangós de personatges sortits del postfranquisme i acudits verds de nit de cervesa, allunyant-se del cinema de barri més pesat que res que ha acompanyat moltes de les creacions espanyoles per a la televisió. I d'aquí, juntament amb la qualitat de producció i de guió, l'èxit, imagino, de la sèrie. Tant l'evolució dels personatges com de les trames, tant en la primera part de la sèrie (preNetflix) com en la segona (a Netflix), gràcies als guions, segueixen un camí atractiu, seriós i amb poques fissures.

Una de les fissures potser és que l'atracament (qualsevol dels dos) és tan complex que pensar que el professor ha pensat en tot resulta poc creïble. Un altre factor que fa figa és que dins d'aquesta enorme complexitat, la quantitat de recursos de què disposen els atracadors és enorme i no se sap com han arribat fins aquí, com ho han aconseguit, com ha entrat. Per ser llepafils, hi ha moments en totes les temporades en què ningú controla els ostatges (tots els personatges estan en algun lloc). Això pot ser degut al fet que, a partir de la tercera temporada, els guions es van escrivint capítol rere capítol, sense una planificació prèvia acabada que permeti evitar fissures o incoherències, que d'haver-n'hi ha.

En les dues últimes (de moment) temporades, el pressupost és tan alt que es nota en tots els sentits, però la sèrie aconsegueix mantenir gran part de la seva essència, afegint personatges carismàtics com Palermo (espectacular Rodrigo de la Serna) o la cruel policia embarassada Alícia Sierra (supèrbia Najwa Nimri). El final de la tercera temporada és molt bo, el de la quarta és magistral. En conjunt, La casa de papel, amb els seus errors i els seus moments fluixos, que els té també, m'ha semblat una sèrie que mereix ser vista, que enganxa, empatitza, toca temes molt interessants (la corrupció policial, les febleses humanes, els errors de la democràcia, el poder dels mitjans i de la manipulació informativa...) i, com diu la inspectora Murillo (la fins ara gairebé desconeguda Itziar Ituño), ja no saps qui són els bons i qui els dolents.