La crueltat de la bellesa (o tot allò que ens interromp)

2020-06-22

Pujo al tren, fa calor i la mascareta es transforma en una productora de suor al bigoti i la barbeta, interrompent el meu benestar. He començat a llegir el llibre que m'han deixat i amb poques pàgines n'he tingut prou per adonar-me que l'escriptora és més bona que jo. Hi ha gent que escriu molt bé i m'entra una enveja entre sana i malsana, interrompent la meva vanitat. Últim vagó.

Dos nois d'origen estranger tenen la música al mòbil a tot drap, una qualitat de so pèssima i tots els passatgers obligats a escoltar-la, interrompen la meva lectura. A la següent estació pugen uns ciclistes i col·loquen les seves bicicletes a la porta que s'obre, interrompent el pas. En moure-les les deixen de tal manera que la roda d'una d'elles em va donant copets al genoll esquerra. No se n'adonen, interrompen el meu espai, els ho de fer notar. Tercera parada, puja tota una família i tot un grup d'amics amb criatures emmascarades que ploren perquè una pistola d'aigua els ha caigut a la via. Les amigues també van cap a la platja, com el tipus del pentinat lleig i lleig el tipus al costat de la finestra. La gent ja no llegeix als trens, miren els mòbils. Els meus dits grossos són massa grossos i a voltes toquen la lletra del teclat tàctic que no correspon, interrompen el meu escriure. Escriure i corregir, escriure i corregir, constantment.

Vaig sentir en algun lloc que les persones guapes no necessiten sentit de l'humor. En el grup d'amigues que va a la platja la més guapa centra tota l'atenció sense haver de fer el més mínim esforç, és la crueltat de la bellesa. Cruel per la seva distribució a l'atzar entre la població, per la seva genètica que tu sí i que tu no, perquè no té mèrit, perquè no calen altres coses mentre que la gent que no disposa de bellesa heretada o regalada s'ha d'esforçar per fer-la néixer o fer-la veure, per fer-la sorgir de l'interior si és que n'hi ha. Em cal tan poc per inspirar-me i molt menys per perdre tota la inspiració, per interrompre'm, per no gaudir, per no ser jo mateix.

Els nois de la música demanen permís per obrir-se pas en arribar a la seva estació, no l'han demanat per portar la música alta de volum, els nens que han perdut la pistola a la via assagen un missatge de felicitats per l'aniversari de l'avi. Hi ha molta bellesa en els infants. Igual que hi ha molta bellesa en els velers que solquen el Mediterrani que veig a través de la finestra pintada per uns grafits. És la bellesa de tot el que és lliure o, si més no, la bellesa de tot allò que dóna sensació de llibertat, encara que sigui mentida. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. T'estimo.

De les 16 persones que tinc més a prop, en l'últim vagó d'aquest comboi, vuit miren el mòbil, dues són criatures molt petites, dues subjecten les seves bicicletes. Una no du mascareta, tres viatgem soles. D'anada o de tornada. No suporto a la gent que diu o que fa veure que està de tornada de tot o d'alguna cosa, no hi ha res més pretensiós que fer servir la pròpia experiència per engrandir-se a costa de la pretesa petitesa de l'altre, la petitesa atorgada que contraresta amb la bellesa atorgada, que és aquella que dones a una persona quan la coneixes, quan t'hi acostes, quan deixes que s'obri i la reps i tu també t'obres per simpatia o a l'inrevés, és igual qui comenci.

I en arribar a casa m'allibero de la roba que m'oprimeix i interromp el meu contacte amb l'aire i, més còmode, m'assec al balcó mentre parlo amb el mòbil, el mateix que jo miro com totes aquelles persones de les que em queixo, que va transformant en paraules escrites les paraules parlades, que venien d'una transformació anterior doncs han passat a ser paraules parlades quan eren només paraules pensades, sorgides del món immaterial de les idees, les mateixes o de la mateixa família que les que a voltes apareixen i ho interrompen tot.

Em pregunto, intrigat, a mi mateix, què fa venir i fa marxar aquestes idees. A èpoques desapareixen sense deixar rastre ni ganes de cercar-les, estan lluny i no envien postals. A èpoques et fan companyia com el conegut pesat, que no tenaç, massa, se t'enganxen com xiclets a la sola de la sabata o als cabells, van amb tu a tot arreu com l'olor de suat que no se'n va fins que et dutxes i en canvies de roba. Vénen amb tu al sofà, al llit, al cinema, et xiuxiuegen coses que no et permeten sentir bé la pel·lícula i interrompen la teva concentració que vol fugir de la realitat que t'envolta amb una història inventada per altres; et parlen a cau d'orella no deixant-te fruir de la companyia de les teves amistats, són com una espelma en les escenes de llit i no et deixen acabar de passar-t'ho bé en el sexe. Havies après a fer-les fora, però com un xiclet o l'olor a suat, a voltes tornen i no marxen fins que et dutxes, fins que et rapes els cabells o llences les sabates. Ho interrompen tot. I no ets lliure i per tant només tens la bellesa del que es pensa que ho és, tant diferent de la que ho és de debò.