La cultura de la incultura

2020-10-07

Veig als meus fills llegint molt poc i gairebé per obligació, de vegades sense el gairebé. Passejo per les llibreries i miro primer els aparadors i després els prestatges i seccions. Observo a les joves i no tan joves, mantinc converses amb conegudes i amistats, escolto persones parlant en cafès, en cues, al carrer, afegeixo a això els currículums acadèmics de les escoles i els instituts, de les universitats i el que es demana en les ofertes de treball, escasses, que es publiquen i m'entra la sensació que estem en la cultura de la incultura. Tinc poca memòria i molt selectiva, és cert, i això pot suposar un biaix en la meva percepció de les coses, afegit al biaix de l'edat, que ja és.

Estic llegint actualment a Nuccio Ordine i el seu manifest La utilidad de lo inútil (Ed. Acantilado, Quaderns Crema, 2013) i m'escandalitzo d'estar tan d'acord amb ell i amb els diferents pensadors que cita en el seu llibre. Em poso a pensar una mica, que massa és perillós i m'adono que estem deixant de banda els clàssics i els elements bàsics que ens han permès avançar com a espècie. Els clàssics, que potser moltes els mireu i dieu "quin rotllo" són la base de tot el que és cultura actualment. El diccionari defineix la cultura com:

  1. Conjunt de coneixements i idees no especialitzats adquirits gràcies al desenvolupament de les facultats intel·lectuals, mitjançant la lectura, l'estudi i el treball.
  2. Conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums que caracteritzen un poble, a una classe social, a una època, etc.

No obstant això, amb l'abandonament dels clàssics, que únicament en llibreries molt grans o molt cultes pots trobar amb certa facilitat entre la multitud de novetats editorials llançades com booms explosius a la recerca del bestseller de moda, abandonem tot allò que ha fet créixer el coneixement, la saviesa de múltiples branques del pensament, de la ciència, de la política.

A part dels clàssics, abandonem, relegant a assignatura optativa amb molt poques hores de dedicació a les escoles, la filosofia, la literatura i la història de l'art. Anem a allò pràctic, a allò que genera producció, diners, beneficis, creem éssers adaptats, mecanismes de l'engranatge gegantí d'una societat basada en allò tangible.

D'acord, jo no tenia mòbil ni Tablet ni PlayStation ni tan sols ordinador fins que em van regalar el Spectrum 64k, necessitava distreure'm; però amb 12 i 13 anys estava subscrit a una revista infantil i juvenil que m'arribava mensualment (el Cavall Fort), a dues revistes de cinema (Fotogramas i Imágenes de Actualidad, que no sé ja si segueixen existint), passava pel quiosc de barri i em comprava quinzenalment el meu Spiderman i de tant en tant un Mortadelo y Filemón, alhora que sempre hi havia a la meva tauleta de nit un llibre, que anava llegint amb més o menys dedicació, independentment d'aquells llibres que em feien llegir a l'escola primer i a l'institut després. Sí, alguns dels llibres escolars em resultaven soporífers, però me'ls llegia i aprenia d'ells. No aprenia a guanyar-me la vida, encara que ara intento guanyar-me la vida amb els llibres, però anava fent fons, anava tapant amb la seva terra el pou de la meva ignorància i la meva incultura. A mi l'assignatura de filosofia m'encantava. I les de literatura castellana i catalana també. Igual que Història i Història de l'Art. Perquè aprenia coses. Coses aparentment inútils en una societat de consum en la qual tenir és més important que saber.

I no només de lectura es nodreix la cultura. Jo tenia vinils i cassets i després CD de grups que sabia d'on venien, intentava entendre les lletres, conèixer la seva història i què movia a aquests artistes. Ara tinc la sensació que avancem sense tenir ni idea de res. Per exemple i en contra meva: a la meva llista de Spotify tinc més de 8.000 cançons o temes, gairebé 600 hores de reproducció. Doncs en ocasions sona música que no sé de qui és, perquè com l'he escoltat en algun lloc i m'ha agradat, l'he afegit i com a objecte de consum ja em va bé simplement escoltar-la, sense aprofundir en res, sense tenir cultura de qui, com, on o per què. A les plataformes televisives, al cinema, ja no surten els crèdits de manera que la joventut que consumeix això desconeix el nom d'actors, actrius, directors o directores, ni busca informació, de manera que es mou en una incultura total sobre allò que consumeix, ja que es tracta que t'entretingui, que serveixi per alguna cosa. Ja, dirà algú, és que tot aquest coneixement és inútil.

Inútil. No, per a res. O potser creiem que quan es descobreix algun medicament, quan surt un avanç tecnològic important, quan llegim un llibre que ens impressiona o escoltem una música que ens emociona, aquesta surt del no-res? No. Madame Curie havia llegit treballs previs, Isaac Newton va començar els seus treballs des de la filosofia, Spielberg es va passar la seva adolescència veient pel·lícules antigues. És molt possible que llegir a Plató, base de pràcticament tot el pensament democràtic, no serveixi per guanyar més diners, però gràcies a Plató hi va haver gent que va començar a pensar de forma diferent i a partir d'aquí va voler canviar coses, va innovar i va canviar el món. La cultura serveix com a potenciadora de la intel·ligència, estimuladora de la imaginació i la creativitat que donen lloc als grans descobriments en totes les branques de la societat (ciència, tecnologia, art...). La cultura s'adquireix llegint, buscant, preguntant, estudiant, escoltant; no simplement consumint.

Com diu Ordine en el seu manifest, ara consumim els clàssics i la història en petites càpsules fàcils de digerir, en llibres com Els mons de Sofia que ens dóna cinc pinzellades superficials sobre els grans pensadors de tots els temps, o llegint El codi Da Vinci pensem que ja sabem coses sobre aquest inventor, pintor, arquitecte, filòsof, poeta, escultor, científic i més coses que no recordo i, a més, sabem una mica del  Louvre. El fet que el llibre contingui innombrables errors històrics és igual, perquè lloem la cultura de la incultura, la que ens serveixi per a alguna cosa tangible, material. Fins i tot queda bé dir "jo no llegeixo" o "ni puta idea" quan preguntes sobre de qui és aquesta cançó. Ens quedem a la superfície, en el que sense una recompensa immediata no requereixi gaire esforç. Ho fem totes? És clar que no, però és com el No-res a La Història Interminable, es va estenent, alimentada per l'apatia i el pensar que això no serveix per a res.