La cultura del sacrifici

2021-06-07

I la veu va dir:

-Has de sacrificar-te en pro dels teus fills, com els teus pares es van sacrificar en pro teu.

I es va fer el silenci.

-Hòstia, quina putada -vaig dir jo-. Sacrifici és una paraula molt forta. Necessito reflexionar un moment després d'aquestes paraules. És que a mi això de les sentències pronunciades com a dogmes indestructibles no m'ha agradat mai gaire. Se m'acumulen unes quantes preguntes i també les ganes d'engegar-ho tot a la merda barrejades amb un sospitós impuls de cridar que sí, que endavant les atxes, que tres visques pel sacrifici en pro dels meus nens. Però...

I trencant el seu silenci, la veu parlà:

-Hi ha alguna cosa que necessitis saber?

-Sí, mira: tinc una pregunta.

-Formula la pregunta que desitgis.

-Els meus avis es van sacrificar pels meus pares abans que els meus pares per mi?

-Així va ser.

-I abans d'això, els mes besavis es van sacrificar pels meus avis, suposo.

-Efectivament.

-De manera que els meus fills s'hauran de sacrificar pels seus suposant que en tinguin, és clar.

-És llei de vida. Cada generació es sacrifica per la següent.

-I això des de quan és així? I fins quan haurà de ser així? Ho dic per una cosa...

-Des de sempre i per sempre.

-Collons, doncs ja em diràs!

-Ja et diré, què?

-No m'acaba d'agradar aquest pla, saps?

-No és feina teva qüestionar...

-Disculpa que t'interrompi, no vull ser mal educat, però... De què ha servit el sacrifici dels meus pares si resulta que, de totes maneres, jo també m'he de sacrificar pels meus fills? I de què servirà el meu sacrifici si els meus fills s'hauran de sacrificar també pels seus? O per les seves filles, que ho estic masculinitzant o neutralitzant (hi ha diferents teories) tot per economitzar el llenguatge. Torno a la qüestió: jo em pensava que el meu sacrifici seria perquè els meus fills no s'hagin de sacrificar com jo, m'entens. I si jo m'he de sacrificar, estic deixant gairebé en res el sacrifici dels meus pares, m'explico?

-Forma part de la vida, de la naturalesa i l'evolució. El teu sacrifici farà que els teus fills no hagin d'assumir un sacrifici tan gran com el que has de fer tu que, alhora, és menor que el sacrifici que han hagut de fer els teus pares per tu.

-No, sí, ja, vull dir que una part d'aquest argumentari te'l compro. No obstant, l'objectiu de la vida, a part d'ajudar a l'evolució i tota la pesca és ser feliç, oi?

-La felicitat d'una persona radica, en gran mesura, en fer feliços a aquells qui s'estima.

-Hòstia, això ho deia la meva àvia paterna, quina gràcia. Deia quelcom semblant: "a mi el que em fa feliç és fer feliç als demés" i mentre ho deia netejava, planxava, cuinava i acabava tenint per ella una horeta al dia, amb els turmells i els peus inflats. I va acabar en una cadira de rodes sense reconèixer ningú. I després va venir el meu pare, saps? Ella volia ser escultor, artista. Però va haver de posar-se a treballar en tallers i tal perquè com a escultor en aquest país no et guanyes la vida perquè l'art es considera poc productiu, m'entens? Ell es va sacrificar, i ma mare també, per mi. I resulta que vaig, i jo ara en comptes de lluitar pel que vull fer, he de sacrificar-me pels meus fills.

-Correcte.

I es féu el silenci. Durant una estona que podia haver estat llarga o curta, no vaig parar de moure'm amunt i avall mentre notava, sense veure'ls ni res, uns ulls que em seguien i començaven a impacientar-se. Després d'un sospir sonor, la veu va dir:

-Podem doncs, donar per tancat el tema?

-Sí i no -vaig respondre-. Mira, em sembla que no em sacrificaré de la manera que tu vols que ho faci o que la vida o la natura o l'evolució o el què collons sigui entén per sacrifici. No vull ensenyar als meus fills que s'hauran de sacrificar pels seus. El que vull ensenyar-los és que han de provar de ser feliços, fer allò que els omple, que els il·lusiona, que els ajuda a somriure mentre tiren endavant. Vull ensenyar-los que cal perseguir els teus objectius perquè...

-Ara sóc jo qui t'interromp -va dir la veu, en no una mica desagradable-, disculpa'm. Lluitar per allò que vols és un acte d'egoisme. Què deixaràs als teus fills?

-Doncs el que pugui, si et refereixes a temes materials. Però pensa en la part no material: els deixo el valor de la perseverança, de l'esforç no simplement per l'esforç sinó per quelcom que, com deia abans, t'omple i et satisfà. Els deixo l'aprenentatge de no conformar-se, de gaudir de les parts de la vida que realment valen la pena i...

-Els teus fills no valen la pena!? -el to de la veu ja fregava grolleria.

-Mira, em sembla que no pots qüestionar això ni en broma, col·lega, d'acord? -jo també m'he crispat, com s'atreveix?

Un altre silenci, m'estava enervant, però vaig fer el cor fort i em vaig calmar. Unes quantes respiracions profundes, guanyar temps per ordenar els meus pensaments.

-Saps de sobres -continuo jo- que els meus fills són el més important de la meva vida amb molta diferència. I és precisament per això que no vull llegar-los la cultura del sacrifici. Sacrificar-se és una cosa molt lletja plantejada d'aquesta manera. Jo no vull llegar-los el sacrifici, vull llegar-los el sentiment de que la seva vida és seva, i que només en tenen una. Si no lluiten per allò que mereix una lluita, de què haurà servit?

-Saps què? -deixà anar la veu, de sobte amb un to desentès-. Doncs que et dono per impossible. Tal faràs, tal trobaràs.

-En això estem d'acord, és que és això del què es tracta.

I es va fer el silenci.