La despersonalització de les xarxes socials

2018-10-27

INTRODUCCIÓ

Estava jo l'altre dia prenent un cafè, cara a cara amb algú, mirant-lo als ulls i escoltant-ne la veu quan, en el transcurs de la conversa, va sortir el tema de les xarxes socials. Que si Instagram, que si Facebook, que si Twitter, que si d'altres. En aquestes, l'altra persona va deixar anar una frase que em va agradar, una frase que potser sintetitza una conclusió a la que crec que ha arribat molta gent, però va ser la forma d'expressar-la el que me la va deixar gravada: "Conversar amb algú a través de les xarxes socials és com estar amb algú sense prestar-li atenció". Potser la frase no va ser exactament així, però és així com se m'ha quedat.

CONCEPTE, HISTÒRIA I DADES DE LES XARXES SOCIALS

Como tots, jo tinc el meu concepte de xarxa social. Per a mi, una xarxa social és aquell espai virtual en que les persones divulguen el que fan, senten o pensen i que fan servir també per expressar diferents formes de coneixement i informació, a través d'establir una relació, en general no recíproca, amb aquells que els miren, els segueixen o amb els que estan connectats. Malgrat tot, aquesta és la definició que a mi em ve al cap, però les hi ha de millors i de més desenvolupades.

Estructura social feta de nodes, que són els actors o usuaris, i arestes, que són les relacions entre ells - Enciclopedia Catalana

"Plataforma digital de comunicación global que pone en contacto a gran número d'usuaris." - RAE

"Las xarxes socials son sitios de Internet formados por comunidades de individuos amb intereses o actividades en común (como amistad, parentesco, trabajo) y que permiten el contacto entre estos, de manera que se puedan comunicar e intercambiar información. Los individuos no necesariamente se tienen que conocer previo a tomar contacto a través de una red social, sino que pueden hacerlo a través de ella, y ese es uno de los mayores beneficios de las comunidades virtuales." - Concepto.de

Una xarxa social és una estructura social composta per individus (o organitzacions) anomenats "nodes" que estan lligats (connectats) per un o més tipus d'interdependència com ara amistat, parentesc, interessos comuns, intercanvis financers, relacions sexuals, creences, coneixements o prestigi. - Viquipèdia

"Pàgina web en la que els internautes intercanvien informació personal i continguts multimèdia de manera que creen una comunitat d'amics virtual i interactiva." - Diccionari Google

Les xarxes socials es basen en gran mesura damunt la teoria coneguda com sis graus de separació, inicialment proposada el 1929 per l'escriptor hongarès Frigyes Karinthy. Segons aquesta teoria totes les persones del món estam contactats entre si amb un màxim de sis persones com a intermediaris en la cadena. Això fa que el nombre de persones conegudes a la cadena creixi exponencialment conforme el nombre de connexions que estableix, i només es necessita un nombre petit d'aquestes connexions per formar una xarxa que connecti a tota la població humana. En aquesta línia, és possible el fer-li arribar un missatge a qualsevol persona al món. (extret de https://educacio-i-xarxes-socials.webnode.es/contingut/que-son-les-xarxes-socials/)

Segons la pàgina web https://histinf.blogs.upv.es de la Universitat Politècnica de València, la història de las xarxes socials és, en el seu format sintètic, la següent:

  • 1971: s'envia el primer mail. Els dos ordenadors protagonistes de l'enviament estaven un al costat de l'altre.
  • 1978: s'intercanvien BBS (Bulletin Board Systems) a través de línies telefòniques amb altres usuaris.
  • 1978: les primeres còpies de navegadors d'internet e distribueixen a través de la plataforma Usenet.
  • 1994: es funda GeoCities, una de les primeres xarxes socials d'internet tal i como avui les coneixem. La idea era que els usuaris creessin les seves pròpies pàgines web i que les allotgessin en determinats barris segons el seu contingut (Hollywood, Wallstreet, etc.).
  • 1995: TheGlobe.com dóna als seus usuaris la possibilitat de personalitzar les seves pròpies experiències online publicant el seu propi contingut i interactuant amb d'altres persones amb interessos similars.
  • 1997: es llença AOL Instant Messenger.
  • 1997: s'inaugura la web Sixdegrees.com, que permet la creació de perfils personals i el llistat d'amics.
  • 2000: la "bombolla d'internet" explota.
  • 2002: es llença el portal Friendster, pioner en la connexió online "d'amics reals". Assoleix els 3 milions d'usuaris en només tres mesos.
  • 2003: s'inaugura la web MySpace, concebuda en un principi como un "clon" de Friendster. Creada per una empresa de màrqueting online, la seva primera versió fou codificada en tan sols 10 dies.
  • 2004: es llença Facebook, concebuda originalment com una plataforma per a connectar a estudiants universitaris. El seu tret de sortida va tenir lloc a la Universitat de Harvard i més de la meitat dels seus 19.500 estudiants s'hi van subscriure durant el primer mes de funcionament.
  • 2006: s'inaugura la xarxa de microblogging Twitter.
  • 2008: Facebook avança a MySpace com a xarxa social líder en quant a visitants únics mensuals.
  • 2011: Facebook té 600 milions d'usuaris repartits per tot el mundo, MySpace 260 milions, Twitter 190 milions i Friendster només 90 milions.

Només 90 milions, diuen de Friendster. No en tinc ni idea de quina xarxa és, però 90 milions és la mida d'un país considerable, el doble que Espanya, per exemple.

A part d'aquestes xarxes socials, hi ha les aplicacions o webs que, malgrat no ser pròpiament xarxes socials, es poden afegir a aquest article, doncs formen part del grup que m'ha portat a escriure sobre elles: YouTube i WhatsApp principalment, tot i que n'hi ha més.

Seguint amb dades, veiem aquest quadre extret de l'estudi Digital in 2018: World's Internet users pass the 4 billion mark realitzat per les empreses We are Social y Hootsuite sobre dades de gener de 2018:

Facebook segueix essent la xarxa social més usada, amb més de 2000 milions d'usuaris, és a dir, una quarta part (així arrodonint) de la població mundial. YouTube va segona amb 1500 milions; WhatsApp en té 1300, el Messenger de Facebook la mateixa quantitat. Més avall, es troben Instagram amb uns 800 milions d'usuaris, Twitter amb 330 milions i etcètera.

A mi aquestes xifres em semblen extraordinàries, no tant en el sentit que donem a aquesta paraula relatiu a ser millor que una altra cosa, sinó més aviat com allò que surt de certa capacitat d'imaginació.

INFLUENCIA Y USO DE LAS XARXES

Per altra banda, dins d'aquest minianàlisi segurament molt qüestionable, cal afegir que les xarxes socials i, sobretot el tipus de comunicació que impliquen, estan en creixement. A més, no només las xarxes en sí o la seva forma d'establir relacions entre persones sinó també el que d'elles es desprèn. Hi ha gent que viu de ser a les xarxes socials, en dos sentits: els que es guanyen la vida amb elles gràcies a tenir molts seguidors o molts espectadores i els que es passen la vida en elles, essent aquesta la seva principal forma de relacionar-se amb el món. Ambdues em semblen preocupants.

Les xarxes socials influeixen en els nostres joves i també en la gent de la generació dels 70 i 80, ja no tan joves, i van perdent pes a mesura que és més gran l'usuari. Us recomano donar un cop d'ull a l'estudi publicat a https://blog.elogia.net/estudio-anual-xarxes-socials-2017 (que també podeu trobar en d'altres pàgines) del que rescato aquest gràfic:

Oh, sorpresa, els adolescents no són qui més les fa servir, sinó els nascuts a partir de la primera meitat dels setanta i la segona dels vuitanta, aquells que ara (2018) conten entre 30 i 45 anys. Així que el concepte estès i que jo mateix considerava dogma de que son els adolescents els seus principals usuaris, és mentida, almenys segons aquesta vuitena edició de l'Estudi Anual de Xarxes Socials a España (2017). El número major de no usuaris és el que va dels 45 anys en endavant i a la franja mitja hi ha els joves. Evidentment, amb el creixement de las xarxes paral·lel al creixement de les edats, un gràfic com aquest canviarà amb els anys i probablement al 2020 la mitjana sigui de 29 anys i no de 39 amb un augment de l'ús en joves, adolescents i fins i tot nens i nenes. Ja hi ha mòbils per a criatures, aviat hi haurà (si no n'hi ha ja y jo les desconec) xarxes socials per a criatures. Em sembla espantós, però potser m'estic fent vell.

SOCIALITZACIÓ VIRTUAL VS SOCIALITZACIÓ EXPLÍCITA

L'ús de les xarxes, en la seva visió com a eina, em sembla genial. Hem substituït els vetustes SMS per missatges instantanis que et permeten dir quelcom y que altres, un o molts, el rebin i opinin; tenim espais virtuals en els que donar a conèixer el que fem, comunicar informació sobre esdeveniments, festes, espectacles, actes culturals o lúdics, el que sigui. L'ús sistemàtic, malgrat tot, ens converteix en una espècie d'autòmats que miren un rectangle de cristall i plàstic casi embadalits, abstrets de la realitat que ens envolta, del regal del paisatge, de les persones o dels sons. Digueu-me clàssic o pureta o carca o lo que vulgueu, però a mi, deixar d'atendre a algú que tens davant per atendre a algú que tens a dotzenes, centenars o fins i tot milers de quilòmetres, que com a molt has vist en fotos i has sentit alguna vegada a través del mòbil, em sembla una falta de respecte no solament cap a la persona que tens davant, sinó cap a un dels pilars bàsics de la humanitat que es la socialització. Hi ha una piulada molt bona (no sé de qui deu ser) que diu:

Em sembla meravellós poder connectar-se amb gent a 10.000 quilòmetres, em sembla genial que allò que sona tan antic del "amic de llamis" o "amic de ploma", gent que es comunicava entre ella per carta, tingui un hereu més ràpid i eficaç i s'estableixin certs vincles que d'altra manera haurien estat impossibles. Però estem perdent la capacitat de relacionar-nos en persona. Fixeu-vos què diu el diccionari de sinònims i antònims:

Diu wordreference.com que virtual té aquests sinònims: potencial, probable, eventual, implícit, aparent, intrínsec, irreal, possible imaginat, suposat, imaginari, tàcit... ¡Uf!

El seu antònim, "explícit", té els sinònims següents: clar, manifest, exprés, categòric, evident, rotund, taxatiu, meridià, sincer, franc. Más ufs encara.

A la socialització virtual, que alguns diran "és que si no com ho faig per a parlar amb algú que em cau bé o m'agrada de l'altre costat del país o del món", li manca tot allò que fa que la socialització explícita sigui fonamental en el creixement del individuo como formant de la societat, ens agradi aquesta o no. No veus l'expressió quan et parlen, no notes el to en el que es diu, no sents el seu riure ni pots allargar la mà per a una carícia amistosa o romàntica, una abraçada o un suport, no veus la reacció immediata (et dona temps a pensar què respondre sense que et vegin!) i, està clar, limita molt la conversa i converteix fets o paraules que abans suposaven un esforç o un exercici d'introspecció previ a deixar-ho anar, en una banalitat o gairebé un tràmit i un trànsit. Virtualment tots ens diem que ens estimem, quan cara a cara potser ens costaria molt més dir-ho, perquè la conseqüència quina és? Que algú desconegut deixi de parlar-nos per xat?. Sí, sí, ja sé que aquí saltarà gent a dir que no, que ells quan diuen "t'estimo" per WhatsApp o pel DM de Twitter o pel Messenger de Facebook ho diuen de cor, que els dol perdre a gent que han conegut per allà. Sí, sí, si m'ho crec, però fa poc mal i dura menys. I sabeu per què? Perquè pots dir-ho i posar-te immediatament a fer una altra cosa o canviar d'interlocutor a l'instant, i això no és possible en una relació explícita. Allí no dius "t'estimo" i et poses a estendre la roba o a mirar la tele deixant el mòbil a un costat, no pots tancar l'aplicació de l'altre persona. El que es perd en aquestes relacions virtuals és l'atenció que es necessita per a que una relació (del tipus que sigui) esdevingui real.

Pots parlar amb algú por xat (independentment del format que tinguin són xats) i fer altres coses, de manera que la forma de processar la informació rebuda i d'enviar la informació requerida suposa un grau d'atenció molt més baix. Això és bo per a un traspàs d'informació puntual referit a coses molt concretes i relativament transcendents. Jo segueixo pensant que per a les coses importants ja em trucaran. Igual per això no em truca ningú, és igual. El problema, com he mencionat anteriorment, és la substitució d'una comunicació per una altra, de tal forma que si el nostre interlocutor no respon als xats de forma immediata (o seria més adequat dir als nostres textos de missatgeria instantània) ens ofenem, o ens preocupem o ambdues coses. He sentit a persones que diuen tenir amants virtuals, que diuen que són amics íntims o amigues íntimes d'algú o que el coneixen molt bé quan no s'han tocat mai, no s'han vist, no s'han escoltat. Cada cop es fan servir més las xarxes socials i les aplicacions per a lligar, ¿per què? Perquè és més fàcil, perquè és més impersonal i per tant, ens exposa menys, podem ser algú altre, podem deixar-nos idealitzar, podem imaginar que som com l'altre imagina que som. L'esforç per aconseguir quelcom es redueix, es redueix per a dir-ho, per a fer-ho o escoltar-ho, i això fa que es redueixi l'esforç per sentir, de sentiments. El missatge positiu que emeten els espais de propaganda amb "les xarxes socials estan canviant la manera de relacionar-nos" pot molt bé ser canviat per a la realitat de que "les xarxes socials estan despersonalitzant la manera de relacionar-se".

Però si suposa poc esforç conèixer, interrelacionar-se, dir-se t'estimo o el que sigui, suposa encara menys esforç fer tot el contrari. Quan vols deixar de relacionar-te amb algú, deixes de seguir-lo, el treus dels teus contactes, li deixes anar un moc o "li envies una pseudo" (és a dir, parles d'una persona simulant no parlar de ningú), t'acomiades d'algú sense donar-li cap tipus d'explicació, d'una forma tan freda i tan impersonal que sembla la d'un psicòpata. Total, es segueix a no sé quants quilòmetres de distància i el mar (la xarxa) està ple de peixos (usuaris que busquen socialitzar-se de forma ràpida i fàcil, com tu).

VIURE A LES XARXES

Como deia abans, hi ha genet que viu de las xarxes socials, en dos sentits: els que es guanyen la vida amb elles i els que es passen la vida en elles i ambdues em preocupen.

La primera d'elles, la de gent que s'hi guanya la vida, em preocupa ja que la qualitat en el contingut del que fan per a guanyar-se la vida en aquestes sol ser no baix, sinó infrabaix. Gent que s'exhibeix dient el primer que els ve al cap, amb més o menys gràcia, o que mostra el que està fent a diari amb detalls insignificants que cobren una importància considerable; altres persones que exposen el seu cos o les seves qualitats físiques (rarament les mentals) a qui sigui amb la finalitat única de ser populars, d'aconseguir una pujada d'autoestima que no només és efímera, sinó que és falsa. Això, evidentment, i ho recalcaré tantes vegades com sigui necessari, és la meva opinió, i sóc usuari d'algunes xarxes socials. Tornaré a l'autoestima més endavant. Mirem els llibres de tuitaires o de youtubers o de celebritats que estan casades amb, són amigues de, o surten en, i vegem la seva qualitat literària i competencial: es pèssima (salvant excepcions, com sempre, però poquetes). Però assegura un mínim d'èxit comercial ja que si et segueixen cinc-centes mil persones, com a mínim cinc mil compraran el llibre i les editorials en general petites que els editen poden sufragar despeses i fins i tot obtenir beneficis, doncs l'edició no és tampoc de gaire qualitat. És una edició adaptada, en la majoria de casos que no tots, a la qualitat dels lectors, cosa que ens posa a tots (i m'hi incloc) a l'alçada de la sola de les sabates. Si algú compara una edició d'un bon llibre o editorial amb aquest, en veurà les diferències molt aviat (els marges, el tipus de lletra, la portada...) i si molta gent comprarà igualment això editat en baix cost i mal paginat i dissenyat, per què han de fer-ho millor? I encara pitjor: si tants cents de milers de persones són capaces de veure la gràcia i d'admirar a algú per les seves piulades, o pels seus vídeos parlant del que sigui o les seves fotos ordinàries (normals, corrents, simples, d'ús comú, res extraordinari o artístic o de mèrit) dient què es posa, ensenyant com es renta les dents o mostrant que s'està prenent un cafè, per què no compraran els seus llibres, independentment que siguin dolents i insubstancials? Sabeu per què? La meva opinió és pel mateix que comparava anteriorment la socialització virtual amb l'explícita, per l'esforç. No fa falta esforç. N'hi ha prou amb ser popular encara que la gent que et faci popular tingui un criteri mínim o et segueixi com la rotllana d'"amistats" a la noia o al noi guai de l'institut. Si bé és cert que hi ha novel·les als editorials que se s'ho treballen més que també són dolentes, assajos que no valen res o poesia que ningú entén perquè és horrible, almenys crec que darrere hi ha un esforç major que el de viure de las xarxes socials. Penseu que hi ha gent que per penjar trossos dels vídeojocs als que juga té milions de seguidors, o d'altres que pengen com obren regals, alguns posen fotos d'ells mateixos prenent cervesa, després caminant, després pentinant-se, coses que exigeixen un esforç i una feinada que no vegis. Em recorden a la gent que viu dels programes denominats del cor, als Sálvame i altres artefactes en que persones incapaces de fer res productiu (no em refereixo a entrar al sistema, em refereixo a fer alguna cosa) guanyen fortunes només per airejar els seus draps bruts, inventar-se'ls o dir mentides o infàmies sobre altra gent. És el mateix. Per a mi ho és. Mirat des d'un angle diferent es pot dir: quina sort ha tingut aquest o aquesta perquè viu una mica del "cuento", ha resultat que a la gent li agrada el que posa a les xarxes i com que té audiència, la publicitat el contracta. Sí, és sort, però una altra cosa és que tingui mèrit. La societat porta temps alimentant els que viuen del cuento, es considera que el millor que et pot passar és fer-se ric i famós sense tenir cap mena d'habilitat especial. És cert, malgrat tot, que s'han d'aprofitar les circumstàncies, però després que no es dediquin a posar piulades o posts criticant els programes dels vividors o parlant de principis i d'integritat i d'esforç o del que sigui. Però això, en certa maneta, ha generat un mercat, ha donat lloc a un altre tipus de forma de vida.

La segona opció, la de la gent que es passa la vida dins las xarxes socials, em sembla encara més alarmant. Està malament comunicar-se a través de las xarxes? En absolut. És dolent conèixer gent i vincular-se amb altres usuaris o usuàries? Gens ni mica. El que és dolent, al meu entendre i sabent que em repeteixo, és que aquesta forma de socialització està substituint l'altre, la del cara a cara. He vist a persones que són pares o mares, preferir mirar las xarxes que escoltar el que els diu el seu fill o la seva filla, fins i tot apartar-los perquè ara no els poden atendre a l'estar mirant el mòbil. He estat en reunions d'amics en las que un o varis estan allà nomes en presència física, però interactuen més amb qui tenen a l'altre costat de la pantalla que amb qui tenen davant. Són habituals les escenes de grups d'adolescents asseguts en un banc i tots mirant el mòbil. Atenció, no dic que el fet de fer això (mirar el mòbil, interactuar amb ell) sigui dolent, ho és, repeteixo, quan substitueix el vincle bàsic de relació humana que és la relació personal, anul·lant el contacte físic, visual, gestual, de veu i, per damunt de tot, d'atenció.

Las persones que viuen dins las xarxes socials, que necessiten constantment saber quants likes té la seva foto, quants favs té la seva piulada, quants m'agrada tenen els seus posts a Facebook, que creuen que respondre a un WhatsApp ràpid és més important que atendre a qui tenen al costat, que interrompen converses (de veu o de gestos) per mirar el telèfon cada dos minuts, que caminen tota l'estona amb la vista a la pantalla, que es molesten si no els hi responen al moment ("tens el doble check blau i no m'has dit res) o s'ofenen si se t'acut demanar-los que deixin el mòbil una estona, que vagin on vagin el primer que fan és deixar el mòbil damunt la taula, ben a prop, per deixar clar què va primer, que deixen als seus fills o filles davant del televisor per poder mirar las xarxes o que li expliquen la seva vida i miracles a perfectes desconeguts o desconegudes mentre els que els envolten cada cop els coneixen menys, tora aquesta gent, té un problema. I és un problema d'autoestima. Quan jo vaig començar a Twitter, farà més de tres anys, vaig caure primer en la creença que era un exercici de narcisisme espectacular. Malgrat tot, el temps m'ha donat una visió potser encara més equivocada. Segons la pàgina de definicions wordreference.com el narcisisme es l'admiració excessiva que algú sent per ell mateix. No obstant, si algú s'admira molt a ell mateix, no necessita l'aprovació constant dels altres. Quan algú té l'autoestima alta, ja sigui perquè el van admirar, per una educació en la infància i l'adolescència dignes d'elogi, pels èxits assolits mitjançant l'esforç personal (els obtinguts mitjançant l'esforç dels altres no apugen l'autoestima), no necessita un aparador per a que li apugin. I en el fons, les xarxes socials, actuen d'aparador: fotos meves ensenyant el que faig, fotos meves dient on estic, fotos meves amb no sé qui, fotos meves amb mi mateix. Hem perdut la bonica costum o la bonica forma de fer de mostrar el paisatge o el resultat de quelcom per mostrar-nos a nosaltres mateixos i, després, el paisatge. Les selfies em semblen bé, però o els hi dones un punt artístic o original o m'avorreixen. Si vas a Roma, ensenya'm el Colisseu amb tu, no a tu amb el Colisseu. Que sí, que ja hem vist el Colisseu mil vegades, però no la foto que tu has fet del Colisseu; però a tu en primer pla posant també perquè poses la mateixa cara a totes les fotos (em recorda a la magnífica Zoolander, en que el model (Ben Stiller) va posant sempre morros gairebé sense variar i tothom el lloa perquè diu que son posats diferents). Ara fa la sensació que anem a Roma no per veure Roma, sinó per a que vegin que hem estat a Roma; escrivim una cosa no pel valor d'allò escrit, sinó per què ens diguin que bé que tu ho hagis escrit. Això és tenir l'autoestima baixa, necessitar constantment que et diguin que ets o estàs guapo o guapa, que et diguin que bé et queda el vestit. A tots ens agrada que ens diguin que hem escrit quelcom que els agrada (a mi el primer o el segon) o que la foto que hem fet és bonica i no hi veig cap problema en això, el veig quan això és la teva base per sentir-te bé o sentir-te malament amb tu mateix.

L'ús dels temps socials mostra, segons l'estudi que ha realitzat la AIMC (Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació), publicat al març de 2018 i basat en una enquesta:

Però està basat en una enquesta i rarament, encara que segurament els responsables de la validació de dades ja ho van tenir en compte, la majoria dirà la veritat sempre i quan cregui que aquesta veritat no el perjudica, allò de les mentides pietoses amb un mateix. L'estudi de Xarxes Socials 2018 realitzat per l'agència de digital commerce marketingElogia e IAB Spain, ens diu que l'ús mitjà a Espanya de les xarxes és de més d'una hora diària, concretament entre 1:02 hores i 1:15 hores depenent de l'edat. Però aquest és el temps de connexió directa, després està el temps dedicat a elles, les estones que mires si tens notificacions sense entrar-hi directament (gràcies a haver instal·lat l'aplicació), les estones que penses sobre què publicar. Si aquestes dades són fiables, que no tinc per què sospitar el contrari, és menys del que jo havia imaginat.

Ja com a conclusió, que ja va tocant, diré que l'ús indiscriminat de les xarxes socials per part de certes persones aviat suposarà un nou camp de treball per a psicòlegs y sociòlegs, que ja deu ser-ho. Existeix el tractament de desintoxicació de les noves tecnologies (jocs i xarxes), però limitat als adolescents. El canvi que les xarxes estan suposant haurà de mirar-se amb lupa i saber analitzar el que comporta, que té un munt de coses bones, però també en té de dolentes. Que un o una adolescent es dediqui a posar fotos sensuals i rebi centenars o milers de visionats i likes i desenes de comentaris alguns d'ells dignes de personatges depravats de novel·les de l'estil de Stephen King, és preocupant, no només per un tema de xarxes sinó com a tema de societat. Que deixem de mirar als nostres fills al parc perquè preferim prestar atenció a algú pel móvil (no un moment, sinó en converses llargues), és preocupant. Que hi hagi nens i nenes que passin hores davant dels mòbils per "no molestar als pares", em sembla molt greu; que davant la pregunta "què vols ser de gran?" responguin que volen ser youtubers, no és preocupant del tot, ho és la raó per la que volen ser-ho: per la popularitat associada a l'èxit i per ser admirats per perfectes desconeguts fent un esforç mínim.