La gran invasió

2019-06-03

Ja fa molt de temps que va arribar a les nostres cases, als nostres carrers, als nostres llocs de trobada, a les nostres ments. Va ser lenta i una mica modesta als inicis i després, pels vuitanta, amb raó de l'època de la Guerra Freda amb Ronald Reagan a la presidència, va fer la gran entrada. Precisament en algun moment d'aquella dècada de les espatlleres i la ratlla a un costat, a TV3 es va fer un reportatge molt interessant que preguntava a una sèrie d'adolescents on els hauria agradat néixer i on viurien si poguessin i en cas de no haver nascut a Catalunya. Un tant per cent molt elevat, crec que al voltant del 75%, ho tenien clar: als Estats Units.

La gran invasió nord-americana es componia, i es compon, d'un concepte invasiu que no és nou i que, tot i que pot sonar radical, té la base en una ideologia que també es proposava envair, encara que amb finalitats diferents, a Europa: el nazisme . La base del nazisme no va ser la força militar, va ser la propaganda. En aquells moments, la qüestió no era tant el missatge que es donava com el fet de repetir el missatge fins a tal punt que la societat que el rebia, o gran part d'ella, l'assumia com a propi, el veia com a normal i fins i tot l'interioritzava fins a creure-se'l. "Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat", va dir Göbbels, Ministre de Propaganda dels nazis. Si la invasió de Hitler es proposava un tema de poder i supremacia, la invasió nord-americana es va proposar un nivell comercial, però també d'estil de vida. Em ve a la memòria una conversa amb un company d'institut, potser fèiem 1r o 2n de BUP, en la que ell deia convençut que als Estats Units tothom era ric, i tenien cotxes xulos i cases increïbles. Us sona? És el que se li diu a la població que després intenta arribar en pastera o sota de camions a les nostres fronteres.

EA les sèries i pel·lícules americanes dels 80 i els 90 (encara que suposo que va començar abans) comercials, les que arribaven als nostres televisors i les nostres cartelleres de forma molt més senzilla que les altres, els i les protagonistes anaven en cotxes grans, vivien en cases unifamiliars de dues plantes en barris residencials verds i tranquils, aparcaven sempre davant de la porta, hi havia televisors en moltes habitacions, feien barbacoes als jardins. Però la invasió comercial crec que va arribar abans que la d'estil de vida, amb els anuncis de Coca-Cola de nens negres en carrers sense asfaltar somrient en beure el refresc, una marca que havia ja aconseguit que el Pare Noel deixés de ser verd per ser vermell; després els McDonald 's, la Levis, la Nike i moltes altres marques que es van convertir en mastodonts. Aquests anuncis ja contenien un estil de vida, una manera de fer basat en el triomf individual i, sobretot, basat en un canvi d'estil propagandístic: primer els anuncis t'informaven del fet pràctic de comprar un producte, amb la nova publicitat nord-americana, t'anunciaven la felicitat (gràcies al seu producte) i l'èxit. Aquesta transformació del món publicitari ho va petar amb escreix. Per què collons necessita el nen africà carrers asfaltats i clavegueres o anar a l'escola si té Coca-Cola? La felicitat de les famílies esperant ansiosos el diumenge o el dia festiu que fos per anar a dinar al McDonald's. Fixeu-vos que fins i tot aquestes dues marques estan incloses en el corrector de Word (producte americà).

Anem a analitzar els McDonald's un moment. Aquesta felicitat suposada d'anar a dinar allà. Arribes, fas cua per pagar una quantitat no tan barata com t'asseguren per una hamburguesa que si obres el pa i la mires és com una sola de sabata seca i prima i després t'assentis, te la mengis i com molt als nens/es els donin un ninotet. Òstia, és l'estafa de l'estampeta. Com a exemple d'aquesta felicitat imposada a força de repetir mil vegades que anar-hi ens (o els) fa feliços. L'unica vegada que McDonald's ha fet publicitat parlant de la qualitat del seu producte va ser arran de les denúncies de baixa qualitat i de porqueria que eren.

Però la invasió comercial, com deia, va ser seguida per una de molt més terrible: la d'estil de vida, la qual feia pensar a algunes persones de ser dels Estats Units era una ganga collonuda. Això va ser gràcies a la ficció. En el cinema comercial hi havia dues maneres de vendre't la moto: o eren ia famílies i personatges d'una classe mitjana que per a gran part d'Europa hauria estat classe alta (el que deia dels cotxes, les cases, els barris...) o potser eren de classe baixa i l'objectiu era deixar de ser-ho i triomfar. Es podia triomfar de forma directa en temes monetaris o potser indirectament amb l'esport, la fama, l'espectacle, el treball, el sexe contrari o ser popular a l'institut. El concepte de guanyadors i perdedors associat a la possessió capital es va estendre de forma atroç gràcies o per culpa de la propaganda nord-americana que ens feia veure que el veritable objectiu a la vida és el triomf personal, la consecució dels teus somnis, sempre associats a una percepció capitalista (no pot triomfar si l'èxit no va enganxat amb cola a guanyar molts més diners). És clar que sempre ha existit el cinema independent que fa pel·lícules diferents que no intenten vendre't això, però durant els 80, els 90 i fins i tot entrats al s. XXI, parlem bàsicament i en un tant per cent esgarrifós de cinema made in USA. Anar a veure una pel·lícula no comercial, una pel·lícula francesa, italiana, africana, sud-americana, tret que al seu país hagi estat un gran èxit, s'ha de fer en sales petites, en art i assaig gairebé, en versió original subtitulada, com alguna cosa estranya, com una cosa alternativa. S'ha imposat la mentida repetida mil vegades que nord-americà és sinònim de bo.

Sabíeu que si una sala vol comprar un gran èxit per a exhibir-lo, per poder fer-ho ha de comprar un pack i acabar projectant pel·lícules que, de no anar en el pack, ningú coneixeria? Doncs sí, si per guanyar diners vols, per exemple, que la teva sala o a les teves sales projectin l'última dels Avengers, en una altra sala hauràs de posar "Dos sonats als jutjats" o merda semblant, escampant el producte com una taca o, pitjor, com un virus. És clar que els nord-americans que viuen per sota la frontera amb el Canadà i per sobre la de Mèxic (diem Amèrica del Nord oblidant-nos del Canadà, que és enorme i preciós) també fan molt bé algunes coses. Les grans produccions cinematogràfiques estan molt ben fetes i més, en algunes ocasions, compten amb bons guions. Han après que només fent cinema i televisió de qualitat mitjana, ja no serveix.

Un altre aspecte són les banderes de barres i estrelles. Apareixen a tot arreu, penjades de cases, d'edificis, en samarretes, en escuts esportius, de fons, en estores... I no, no és perquè als carrers de New York vagin tots agitant banderetes tot el dia, és propaganda. Et recorden en gran o petita mesrua que això que estàs veient és nord-americà. Spiderman no s'atura en el seu moment de glòria sobre qualsevol lloc, ho fa sobre el pal que aguanta una gran bandera del seu país que ondula perfectament en la nit de New York. Aquells plànols de la parella passejant per un carrer i de sobte una bandera de barres i estrelles en primer pla, potser desenfocada, però allà. Els nazis feien el mateix, les seves banderes estaven fins a la sopa de lletres. Atenció, no estic titllant de nazis als nord-americans, que quedi clar. Estem en un moment de banalització perillosa del nazisme, anomenant nazi tot allò que és radical respecte al pensament oposat i així criminalitzant a qui pensa diferent sense, si més no, conèixer realment les seves idees. Estic dient que el mètode de propaganda, adaptat als nous temps, és el mateix. El moment en que el grup que intenta sobreviure a l'apocalipsi entra en una botiga a buscar queviures i, oh casualitat!, al fons, encara que tota la botiga està destrossada, sobreviu una bandera ben penjada de la paret. No ens enganyem: és propaganda.

Quan un altre país fa una bona sèrie, els nord-americans l'agafen i en lloc de comercialitzar aquella, fan un remake amb més pressupost, més capacitat de difusió, actors i actrius més coneguts. Agafen la cultura dels altres i l'adapten a la seva, que té una potència d'arribada molt més gran, gràcies al fet que prèvia a la invasió d'estil de vida, hi va haver la invasió comercial.

I el problema, potser no és tant aquest, ja que la majoria de nosaltres som conscients que existeix aquest element de propaganda constant, i d'espai, ja que el poducte nord-americà ens arriba per tot arreu, sinó que el problema resideix que, com que ho fan amb més pressupost i aparent més qualitat, ho hem normalitzat i ja "tant és" que ens bombardegin amb les seves banderes i el seu "way of life" i el seu "american dream".