La mà del Corifeu

2018-10-07

L'Home Alt estira el braç i obre el palmell de la seva mà fosca. L'Orfe tremola de l'emoció, ha esperat ansiós aquest dia, avui ha hagut d'anar al bany tantes vegades que li cou l'obertura. No ha de mirar, l'adoració absoluta que sent li demana que ho faci i miri aquells enormes ulls també foscos, com la mà que se li acosta. Però no pot, no ho ha de fer. És un sacrilegi mirar al Corifeu en el moment del nomenament. Tremola, la mandíbula inferior repica contra la superior i prem amb força les dents per controlar-se. Sua, no vol embrutar la mà del mestre, però sua gotes de rosada salada que rellisquen pel seu front pàl·lid.

Finalment la mà es recolza sobre el seu cap de pèl ras. Immediatament li sembla percebre el poder que l'Home Alt irradia. La força dels dits prement el seu crani, la calor del palmell, l'energia que surt d'una ment privilegiada i d'un cor avantatjat i recorre el musculós braç fins arribar a ell, a l'Orfe, al súbdit. Aleshores pronuncia les paraules i ell el segueix repetint-les amb tremolosa fermesa i al darrere ho fan tots, a cor. És un moment sublim, que recordarà per sempre. Les paraules transmeten part del saber del Corifeu, part del seu vigor. L'Orfe creu entrar en èxtasi quan les últimes paraules en l'idioma dels Déus (el significat del qual només el Corifeu coneix) surten de la seva boca i, al final, aquest aparta la mà del seu cap ras i li passa pel seu mentó, fent-lo aixecar la vista plena de llàgrimes d'emoció.

Ha pujat de nivell, ja no és un Orfe, ara és un Tutelat. Es gira, tot criden contents i poc a poc se li acosten, el feliciten i l'abracen i, en un ritual assajat, li fan un passadís. El nou Tutelat camina lentament fins a l'altar. Recorda quan tot el món li semblava buit i ell s'havia enfonsat en la misèria més absoluta. Copets a l'esquena, els Orfes el miren amb la il·lusió d'arribar fins on ha arribat ell. La mort de la seva filla i el posterior divorci. No va poder-ho suportar, va caure en la desesperació. Hi va haver psicòlegs i després psiquiatres, hi va haver amistats que van resultar no ser-ho tant quan no va poder tornar-los els diners.

Una de les noies, d'uns ulls caramel que embadaleixen, li acaricia l'espatlla i li somriu. La demanarà, ara és un Tutelat i pot demanar a una Òrfena per a ell. A ell no el va demanar ningú, cap Protegida el va triar, té la cicatriu de l'accident de cotxe en el que va morir la nena. La imatge de la col·lisió que, gràcies als Déus Germans s'havia difuminat, se li apareix de nou: la seva filla atrapada entre els seients allargant-li el braç com l'Home Alt ha fet fa uns instants. Vol plorar, però somriu. Està fora de perill i demanarà a la Òrfena aquesta nit. Al final del passadís humà l'esperen les dues figures tallades en marbre gris: el Déu i la seva germana, la Deessa i el seu germà, amb la Veritat. Gira el cap. El Corifeu continua somrient-li. Ell el va salvar. Aquell dia de finals de maig. Va dir: "els meus Orfes t'han estat observant, és hora de conèixer la Veritat". La veritat, quina paraula tan dura i alhora tan pura. Al principi va recelar, després es va quedar doncs hi va trobar persones amables: el van cuidar, el van assistir, van reflotar la seva empresa, li reconeixien el seu saber en el camp de l'exportació i la importació, li van fer veure que la mort de la seva filla fou deguda a la maldat d'un déu fals. Hi havia un altre Déu, una altra Deessa, altres maneres d'entendre el món que ho van convertir tot en més senzill i més lleuger. Així, al cap de poc, es va anar endinsant en aquella nova forma de viure i de pensar, va començar a col·laborar amb el col·lectiu de gent a la que, amb el tems, va deixar de veure com a estranya, es van anar tornant amics sincers que no li exigien res. Aquests amics que ara l'aprecien i el valoren per ser el nou Tutelat, camí a la Veritat.

Ell s'havia ofert voluntari a aportar part dels beneficis de la seva empresa al grup quan va saber que necessitaven ajuda per continuar algun dels projectes que l'Home Al, el Corifeu, tenia per a tots.

Tots van callant a mesura que ell s'acosta als Germans i acarona els seus rostres de marbre gris en senyal d'adoració, després besa cada una de les estàtues al front. Com a Tutelat ja no ha de postrar-se, ja no és un Orfe de la vida. Dóna les gràcies en veu baixa per respecte i amb un somriure d'agraïment, al mateix temps que a la seva ment la imatge de la seva exdona apareix, de quan eren feliços i també de quan no feien res més que plorar. Està a punt de preguntar-se on deu ser ara, si pensa en ell algun cop, si és feliç, però aquestes preguntes queden ofuscades pels càntics que tanquen la cerimònia, cançons que parlen del futur que el Déu i la Deessa de la Veritat els ofereixen si segueixen els seus passos, si segueixen al Corifeu. I amb les cançons, ell s'oblida del seu passat una altra vegada, de les seves desgràcies, el seu cervell torna a quedar-se buit, el seu cor creu estar apedaçat, no pot dir que no ho està, la mentida aquí no té lloc.