La mentida útil del vot útil

2019-05-24

Gairebé des que vaig començar a votar, en fer els 18 (per les primeres europees que va guanyar el PP d'Aznar, i en les que, un dia abans de la selectivitat, em va tocar ser president de taula), sento allò del vot útil. Teòricament, el vot útil és el que realment és decisiu, el que anirà a parar al sac del partit o els partits que poden produir un canvi. No obstant això, l'ús d'aquesta estratègia política respon bàsicament al bipartidisme quan s'ha vist amenaçat, quan l'aparició de més partits amb ideologies del mateix bàndol (dreta o esquerra, ja que el centre polític no existeix) han fet perillar les seves possibles majories, ja sigui majoria per governar o per encapçalar l'oposició.

El fet, però, és que quan apareixen nous partits és per alguna cosa. De tal manera que demanar-li a la gent que voti de forma útil és menysprear les diferències entre partits. Sí que és cert que, de vegades, aquestes diferències són poc apreciables o vénen donades per picabaralles personals (com succeeix en la divisió d'alguns partits, un fet més que palpable en la present convocatòria d'eleccions municipals). El Sr. X és elegit alcaldable pels seus seguidors, la Sra. Y no està d'acord perquè volia ser-ho ella, així que reuneix els seus i se separen, presentant dos partits amb semblança ideològica considerable, però amb cares diferents. I les cares són part important en les eleccions municipals als pobles, i fins i tot a les grans ciutats.

El terme de vot útil es fa servir també per fomentar la por a la possibilitat que guanyi un altre que no sigui jo, és a dir, si no em votes a mi ja veuràs el què passa, que guanyaran aquests i serà l'hecatombe. No obstant això, les hecatombes estan més a prop com més majoria té el que ha guanyat. En les majories absolutes és quan més atrocitats s'han comès i, en un sistema bipartidista (o gairebé bipartidista), les cometen en tots dos bàndols. Les majories absolutes permeten que qui governa faci, figuradament, el que li doni la gana, ja que els altres no sumen prou com per evitar-ho. L'enriquiment que suposa la diversitat de partits en un hemicicle, ja sigui del congrés, del senat, d'un parlament autonòmic o d'un ple municipal, garanteix, a part que tot sigui més complicat, una major pluralitat d'idees, una major confrontació a l'acció de govern, l'anul·lació de la impunitat i, sobretot, la necessitat de cada polític o política de demostrar que el vot rebut ha servit per a alguna cosa i així augmentar la tasca de govern que se'ls ha encomanat, ja sigui dins del propi govern o com a oposició.

El que realment és útil no és votar el partit amb més probabilitats de guanyar o d'evitar que guanyi un altre, sinó que és anar a votar en sí mateix. Penseu que l'hemicicle ha de omplir-se i s'omplirà igualment, voti el 99,9% de la població o només, per exemple, el 15%. Això vol dir que, si en un poble vota una sola persona, el partit pel qual ha votat tindrà tots els regidors per a ell sol, ja que haurà obtingut el 100% dels vots (independentment que una participació baixíssima, imaginem un 15 o un 10%, suposaria una deslegitimació brutal de la democràcia i dels partits vigents, que podria provocar un caos administratiu). El més lògic, per a mi, en una democràcia, seria que si únicament votés la meitat de la gent, només hi hagués la meitat de diputats (o regidors, o senadors, o el que sigui). Així, la participació es convertiria en quelcom realment determinant, i en el sistema polític actual només és determinant quan serveix per decantar la balança cap a l'esquerra. Per alguna raó que se m'escapa, el votant d'esquerres sol anar a votar menys que el de dretes i això es demostra clarament amb les estadístiques de participació, ja que a major participació, major vot per l'esquerra (les eleccions de "Zapatero contra Rajoy", per exemple). Quan el votant d'esquerres s'ha desencantat i no hi ha anat, és quan ha pujat la dreta. A les eleccions generals amb menor participació de la història des de la transició, les de 2016 (66,48%), va guanyar el PP; en les de major participació de 1982 (79,97%) la victòria va ser per al PSOE amb majoria absoluta. Igualment, Zapatero és el president del govern que més vots ha aconseguit fins ara, també pel PSOE, i Rajoy el que menys, per al PP (totes les dades corresponen a Sociometra i a epdata, del Ministeri de l'Interior).

Resumint, que si no es va a votar els escons se'ls repartiran igualment, però comptant només a aquells que sí que han votat. Quanta més gent vota, més costa un escó de guanyar, quanta menys, més fàcil és aconseguir-lo. Com a mostra, l'exemple que he posat abans del poble amb un únic (o una única) votant. I l'anomenat vot útil és la maniobra política de la por, de la por dels que fins ara han tingut la majoria del pastís, que no volen repartir-lo; usant la por que "el teu vot no serveix per a res si no em votes a mi", quan en realitat, fins i tot votant a un partit minúscul, serviria, almenys perquè als altres els costi més i, per tant, hagin de treballar-s'ho més, és a dir, procurar més a favor de les idees que han presentat i que, en teoria, són aquelles per les quals la gent els ha votat.

Però ha funcionat en moltes ocasions, la mentida del vot útil. Així que és una mentida útil, però una mentida.