L'amor no és suficient

2019-06-19

Dimecres, 19 de juny de 2019

No sé si hauria d'existir un "carnet de pares/mares", un que et trauries uns mesos o setmanes abans de decidir tenir una criatura. És un debat intern que tinc, els pols oscil·len entre el sí, hauria de ser imprescindible atenent a algunes situacions que he conegut per la meva feina, fins el no, és un dret, una llibertat, un fet natural de l'ésser humà. Treballar en protecció a la infància m'ha fet ser testimoni d'algunes atrocitats, més aquelles que les notícies de tant en tant seleccionen i ens expliquen (el criteri de per què informen d'unes i d'altres no segueix sent un misteri per a mi). He hagut d'anar a hospitals per nens que han desenvolupat, a les hores de néixer, la síndrome d'abstinència, bregar amb pares i mares que havien maltractat física i/o psicològicament als seus fills/filles o que havien abusat sexualment d'ells/elles. Alguns/es amb un nivell cultural molt alt, altres no.

Perdoneu, m'està molestant molt això de posar masculí i femení, així que ara posaré més el femení ja que em referiré a persones, en general.

He conegut i tractat amb persones amb una incapacitat absoluta per tenir cura d'un nadó, o de les seves filles quan deixen de ser una joguina (un bebè) per entrar en aquella edat en que allò important no és simplement posar talc, canviar bolquers i bressolar en braços sinó que cal educar-les. Però una incapacitat tan gran, que posa la pell de gallina.

Tots els casos que he conegut, la majoria de vegades quan ja havien passat, altres abans que tinguessin lloc (personalment és el pitjor, ja que et queda la sensació que podies haver fet alguna cosa que ho impedís), segurament es podrien haver evitat si les cuidadores haguessin tingut l'atenció d'algú guiant una mica, acompanyant en la difícil tasca d'educar. Com li vaig citar una vegada a una mare que plorava durant una entrevista, dient "però és que jo estimo molt als meus fills", usant una frase que no és meva: "l'amor no és suficient". Seria fantàstic si gràcies a l'amor que sents per les persones que has concebut ja sabessis com tractar amb elles, què fer quan no paren de demanar, quan fan males passades, quan no et fan cas, quan fan la seva feina de créixer. No obstant, això no és així. Com li diu Mafalda al seu germà Guille parlant dels seus pares, "aquests senyors, abans d'educar-nos a nosaltres, no havien educat a ningú". En una infinitat d'ocasions, tret que es tinguin recursos personals (no parlo dels econòmics, aquests importen ben poc en el fons) per canviar les tornes, les persones eduquen seguint el model que han vist. Moltes maltractadores havien estat maltractades, moltes abusadores havien estat abusades. L'exemple, llavors, no funciona com a mètode d'ensenyament si només se'n té un.

Als Estats Units, quan a una família se li retira la custòdia de la seva descendència, per poder recuperar-la ha d'assistir a una sèrie de cursos sobre l'educació i el vincle i més endavant demostrar que han entès el concepte, que han assimilat una sèrie de coneixements que els haurien de permetre poder canviar la forma en què tenien cura o, millor dit, descuraven a les seves criatures. Aquí no, aquí es treu la custòdia i llavors s'ha de fer un treball amb els professionals, seguint una sèrie de pautes marcades en entrevistes i visites a domicili relativament espaiades en el temps (per una discordança entre l'alt nombre de casos i el baix nombre de professionals) i que no permeten una valoració plena de l'estat de recuperació o d'apoderament d'aquests pares i dilaten sovint de forma perillosa l'estada dels i les menors en centres d'acollida o en famílies d'acollida (de les que n'hi ha molt poques, per cert). En un capítol de The Simpsons, per una sèrie d'incidents els treuen la custòdia al Homer i la Marge i la seva prole és acollida pels Flanders (¡hola holita, vecino!). Malgrat estimar molt als seus pares, les dues filles i el fill veuen com de cop i volta ningú els infravalora, ningú els oblida o els menysprea, se'ls cuida, reben mostres d'amor incondicional, tot en ells millora. Però els seus pares són els altres, és clar, que viuen al costat. El sistema de famílies d'acollida, que permet als nens i nenes veure que hi ha altres models de cura, mentre un seguit de professionals treballa intensament amb la família biològica, és l'ideal quan cal separar els fills i filles de les mares i pares i, en determinades conjuntures aquesta separació és del tot inapel·lable, quan no imperiosa.

Així que potser, en aquest debat de si cal un carnet per a ser pare o mare, potser calgui aplicar la norma de dret que diu que "tothom és innocent fins que no es demostra el contrari" (eludeixo aquí entrar en detalls sobre com això cada vegada es salta més a la torera); i que aquest carnet només sigui necessari en el cas que es demostri el contrari, tot i que llavors, però no sempre, el mal ja estigui fet i en no poder tornar enrere, el que quedi sigui reparar el millor possible.