Les diferències idèntiques

2019-06-13

Dijous, 13 de juny de 2019

La fi del desenvolupament neuronal, que comporta directament l'inici de la mort de connexions neuronals, es produeix al voltant dels 24 anys. Aquí és quan, diuen, s'atura el creixement del cos humà i comença l'envelliment. Les úniques coses que segueixen creixent són les ungles, els cabells, el nas i les orelles. Per això a la gent gran el nas sol destacar-los bastant i n'hi ha amb  unes orelles considerables. El període de la vida conegut com a maduresa, que abans s'iniciava a l'acabar l'adolescència (12-19 anys) però que ara ho fa després de la joventut (19-30 anys), en realitat és el principi de la fi. Si no és que aquest principi de la fi és el naixement mateix. Naixem destinats a morir. Eduard Punset, mort fa poc, deia en una entrevista quan li preguntaven si li feia por morir, que no estava estadísticament demostrat que ell s'hagués de morir. Ell era el primer cas de si mateix, per tant, totes les estadístiques feien referència a altres persones. Va morir, com tots i totes.

Si és que a més de ser únics, cada un de nosaltres a sobre volem ser diferents i, per més inri, esperem sentir-nos especials. No ens conformem amb que no hi hagi ningú amb el mateix color d'ulls, la mateixa cara, la mateixa veu. Per descomptat és d'allò més natural desitjar sentir-nos especials per a aquella gent que és especial per a nosaltres, però fa la sensació que es busca també ser especial entre la multitud, ser-ho per a gent que, en realitat ens importa un rave. Cal destacar. Imagino una societat de persones creades genèticament, totes idèntiques, milions de clons que a més porten cadascun i cadascuna el mateix uniforme. Llavors, dins del que cap, voler destacar seria gairebé una necessitat biològica i psicològica, la de sortir d'un entorn claustrofòbic i tan monòton que es faria insuportable. A no ser que, com les formigues, arribéssim a un estat de col·lectivitat tal en la qual l'individu no té més valor que el de peça d'un engranatge, que no és poc, substituïble completament, que el sentit d'individu com a individu. En algun moment algú ens va vendre que allò important és allò individual, que ser algú és que et recordin o que siguis famós o que allò transcendent és el teu llegat i el teu patrimoni. El teu pis, el teu cotxe, la teva experiència, les teves amistats, els teus amors; res del nostre pis, el nostre cotxe, les nostres experiències.

Hi ha diferents societats i organitzacions en el món que s'han anat desvinculant del fet individual, del sentiment capitalista de la propietat privada (el meu tresor): els amish, per exemple, porten temps així. El cooperativisme i el col·lectivisme també creixen ara, quan viure sol és pràcticament impossible per temes econòmics ja que l'habitatge ha deixat de ser un dret i és gairebé un privilegi i quan s'està descobrint que l'intercanvi d'aptituds i temps és més efectiu, més enriquidor i més satisfactori que el de temps per diners. Jo et reparo un llum, l'altre ensenya a la meva filla a tocar el piano, aquell d'allà escolta els llibres que tu li has llegit en veu alta.

Escoltava l'altre dia parlar a Santiago Niño Becerra, economista mediàtic que, independentment de com de bo o de dolent sigui amb el que fa, em va semblar curiós que pronostiqués la fi del capitalisme per al 2028, crec que va dir. La bombolla que està creixent ara, i que arrossega la de fa onze o dotze anys, és tan gran que tot se n'anirà en orris, però generarà, segons les seves paraules, la pujada immediata de l'intercanvi d'aptituds (això no ho va dir així, però el missatge és el mateix), els anomenats bancs de temps. Jo ofereixo un servei a canvi d'un altre servei. Sense diners, La fi de l'individualisme associat al capital.

Vivim en una societat contradictòria en què fem tots gairebé el mateix i això ens fa voler apartar-nos-en, ser diferents. Però és que ja ho som, no hi ha ningú com jo en tot el món ni ningú com tu, això no t'ho trauran (fins i tot encara que et facin un clon) i ja ets especial per a molta gent, si no, no estarien amb tu, no et trucarien o t'enviarien missatges o s'asseurien amb tu a prendre una copa, a sopar, a simplement fer-se companyia. Però ens fan creure, o això percebo jo, que a més d'aquesta diferència i autenticitat, cal destacar i volent ser tots diferents, acabem sent tots iguals. Una altra vegada.