Les veus

2004-07-31

Sé que no hi són.

M'ho dius tu, m'ho diu el metge i també les infermeres. Sé que formen part de la meva malaltia, de la que no em curaré mai. No existeixen els rumors que trenquen el silenci de la nit. No hi ha conspiracions ni complots contra meva. Sé que només les sento jo, que només parlen amb mi, si és que d'això se'n pot dir parlar, que són part d'un món que he creat per fugir del meu.

Però no imagines què és sentir que "ningú" parla en veu baixa contra tu, amb tanta claredat, dient coses tan certes i que et descriu, et defineix i es recrea girant al teu voltant. Si tu fossis com jo, si cada nit al ficar-te al llit que no és el teu llit, al tancar els ulls, després d'uns instants de silenci, veus indefinides xiuxiuegessin comentaris grotescs, planegessin a esperar que t'adormis per fer-te coses horribles. T'adormiries? Puc baixar aquí, al despatx de la residència i tu em dius que no existeixen. Per què sóc jo i no tu qui és boig? Però et crec, igual que em crec als metges i a les infermeres. Creure-s'ho és pitjor doncs aleshores hi ha dues coses contra les que he de lluitar: les veus que murmuren i saber que no hi ha veus que murmurin.

Quan vaig tenir el brot pel qual estic aquí, eren les veus dels veïns que conspiraven per matar a la meva parella. Les sentia a través de les parets, parlant les unes amb les altres. A ella no li ho vaig dir. Vaig començar a estar-ne pendent a casa i al sortir de casa, sempre a l'aguait. Vaig perdre la feina, no hi anava per poder vigilar-la, sense poder dir-li la veritat. Estant a casa cada dia les veus van augmentar. Fins que vaig pensar que no eren els veïns sinó espectres, ombres que vivien dins els murs. Una tarda, quan la meva parella va arribar de treballar, es va trobar tots els forats del pis tapats amb draps, tovallons i tovalloles. Les aixetes, les piques, els ulls dels panys, els endolls, tot. Jo somicava en un racó. Ella es va espantar, em va preguntar per què. La meva resposta, la meva veritat, la va espantar encara més: "Volen matar-te, volen fer-te mal, torturar-te de les formes més horribles". Vaig relatar com entrarien. Els rumors cada cop eren més forts, vaig posar-me a cridar per no sentir-los i ella, més espantada cada vegada, va plorar d'impotència, com jo. I de sobte es va produir un silenci fins que una veu nova va dir: "Si de debò vols salvar-la, mata-la tu abans no ho facin ells, així marxaran". Em vaig aixecar del terra i la vaig empènyer escales avall. Tenia sang al cap i un braç en una posició impossible. Les veus van callar. Durant uns minuts. Una veïna havia sentit els crits i va trucar a la policia. Van poder salvar-la. Només la vaig veure un cop més, quan va venir a qui a dir-me que se n'anava, que volia saber de mi per si millorava, però que em tenia por. Ella no va tornar, però les veus sí.

I ara cada nit observo com prepares aquests pots plens de pastilles. Visc amb gent que està igual o pitjor que jo. Comparteixo habitació amb l'Àngel, que ha de tombar-se i tornar-se a aixecar quinze cops cada nit, pesa 120 quilos i tanca la porta del bany deu vegades i es renta les mans sis voltes abans de cada àpat. Pobre Àngel. Almenys ell no ha intentat matar ningú. Alguns d'aquí van tan sedats que no recorden ni qui són. Potser seria millor estar mort.

Ja no tinc amics. Van venir a veure'm i semblava que s'asseien en una cadira de claus, fins que van deixar de venir. Abans els meus pares em venien a buscar els caps de setmana i els festius. Ara només per Nadal i pel meu aniversari. Mai trobaré xicota. Quan començo a intimar, li he de dir que visc en una residència per a boigs que no poden seguir a casa seva i que amb 28 anys he de tornar a casa a les nou? Se m'està inflant la panxa a causa de la medicació. Una de les pastilles que em prenc és per controlar que no bec alcohol. Tinc el tabac dosificat.

Amb prou feines sóc capaç de mantenir una conversa, sense comptar aquestes nits, quan no he pres la medicació encara i estic una mica més lúcid. Però quan estic més lúcid és quan tornen les veus. No puc concentrar-me en un llibre o en una pel·lícula i qualsevol ximpleria em recorda la meva malaltia: un noi que s'enamora, algú que fuma, una llar. Quan estic compensat em deixen sortir més temps. Quan tinc un brot els metges em tanquen en una clínica, em lliguen i m'apugen la dosi. La gent que coneix la meva malaltia em parla com si jo fos idiota en comptes d'esquizofrènic.

Cada nit sento plorar la dona de l'habitació del costat, davant la foto de la seva filla, la que li van prendre abans d'entrar aquí. Cada dia, durant el dinar, escolto com la vella cega que s'asseu davant meu pregunta si hi ha pèsol o pastanagues i crida dient que no se les pot menjar perquè és la forma que té l'exèrcit de putes que la persegueix per introduir-se dins seu i prostituir-la. I als vespres hi ha les lamentacions del que va en cadira de rodes perquè va calcular malament al tirar-se a la via del metro. Aquí no hi ha ningú feliç. Fa poc, en un programa de ràdio, va sortir una dona amb esquizofrènia que es deixava fer un seguit de preguntes estúpides i deia que estava la mar de bé, que escrivia i pintava i feia activitats amb els seus companys i companyes. Quan sento coses així em poso més malalt. Però suposo que hi ha de tot.

La meva malaltia es diu esquizofrènia paranoide amb trastorn immadur de la personalitat. Vaig llegir un llibre que explica totes les malalties mentals conegudes, on diu que encara no se sap com tractar l'esquizofrènia i que pràcticament cada persona que la pateix podria tenir una variació diferent del diagnòstic. Diuen que un gen recessiu es va activar o no sé què per culpa d'un xoc emocional que no saben quin és, diuen que necessito quatre pastilles pel matí, tres al migdia i cinc més per la nit per tal de no escoltar les veus; expliquen que a través de la teràpia podré entendre millor què em passa en lloc de donar-me solucions. Porto cinc anys assistint a teràpies, cinc anys prenent pastilles i cada cop n'afegeixen alguna altra. Fa quatre que no veig a la meva parella i tres que no veig cap amic; no sé què fan, on són, com els hi va.

Només tinc 28 anys i és com si en tingués 50. Quan em deixen sortir me'n vaig de putes. Em gasto tot el que guanyo treballant al taller, més el que em passa la meva família, en putes, tabac i llaunes de refresc.

Però ara em prendre la medicació i aviat no podré pensar en res d'això. Quan em desperti demà no recordaré que fotut estic, em portaran a treballar al taller adaptat, em deixaran sortir a per una Coca-Cola i veuré la televisió fins les deu de la nit. Després m'estiraré al llit i recordaré aquesta conversa i, qui sap si per culpa de les veus o per ganes de xerrar amb algú, tornaré a baixar aquí, de matinada, i li explicaré al monitor que li toqui guàrdia demà el mateix que t'he explicat a tu avui.

Compilació de les converses mantingudes de matinada amb en Moisés, un dels interns de la residencia per a adults amb trastorn mental sever on vaig treballar, en torn de nit, durant l'estiu de 1998. Barcelona.