L'estació dels homes eterns

2004-12-01

Les portes dels grans magatzems, adornades amb unes tires de coloraines i amb porexpan en forma d'avets, pares Noel, campanes i estels amb purpurina, van obrir-se al trepitjar ell la goma del terra. Centenars de persones es barallaven en un formiguer per trobar el regal adequat. Ell ja sabia tot el què volia comprar, començava l'odissea de cada Nadal, de cada any. Encara a l'entrada, va treure un paper de la butxaca de la jaqueta i se'l va mirar: pel cosí Robert l'últim CD de SuperDJ's Fashion, quins ous! Per la cunyada Berta, unes cortines grogues per la sala d'estar; pel seu germà Carles, la recopilació en DVD de El Padrí; per sa mare un estoig de dibuix tècnic; pel seu padrastre un llibre sobre els Asteques que havia vist algun dia en algun lloc i que segurament en aquells magatzems no hi seria; pel seu pare uns altaveus nous per la cadena nova; per la seva germana i el seu cunyat un mural de plàstic per col·locar-hi fotografies, que podia penjar-se a la paret del menjador; per la nena tenia l'encàrrec de trobar una caseta infantil que no fos massa típica, s'excloïen Disney i princeses. Per la tia una torre pels discs i els vídeos. Per l'àvia un joc nou d'agulles de mitja i de ganxet, per la seva companya un perfum i tants llibres com pogués trobar d'aquell escriptor alemany... com es deia? Böll o una cosa així.

Va sospirar. Cartells amb les ofertes i amb les exclusives semblaven barallar-se amb els indicadors d'on es podia trobar cada cosa. Les escales mecàniques tenien una cua de gent esperant per pujar-hi. Noies amb elegants faldilles i bruses i nois amb pantalons de ratlla i americana es mesclaven amb els clients compulsius. No li agradava el Nadal. El tió tenia certa gràcia, però els reis eren una ximpleria religiosa i ell era profundament ateu. Va fer el cor fort i es barrejà amb la marabunta d'éssers humans i aspirants a humans que recorrien els passadissos i els estants, intentant llegir els cartells anunciadors que penjaven del sostre: "Objectes per a la llar" i "Oci" a la zona Nord, "Complements" i "Perfumeria" a la zona Sud. Va encaminar-se a la zona dels perfums on una noia amb un somriure tant gran que semblava que hagués de menjar-se-li les orelles, li va trobar el "Eau de la mer bleue", que costava 85 cuques. Havia calculat que es gastaria aproximadament 400 euros en aquells regals, clar que part d'ells els compartia amb la seva companya i d'altres amb el germà o amb la mare. El fet de per què ell havia acabat sent l'encarregat de les compres encara no era del tot clar i, segurament no s'esclariria mai, però tothom tingué excuses perfectes per, aquell dissabte de desembre, escapolir-se. Va treure la llista i tatxà el perfum.

A la segona planta hi havia els electrodomèstics al sud i les eines de jardineria i bricolatge al nord. Va recordar el regal de l'àvia i tornà a la primera planta, que semblava cinc minuts més tard, més plena que abans. A l'apartat de complements hi trobà dues coses: la primera era el joc d'agulles i la segona era la Clàudia. Ella buscava unes anelles per tovallons. Fou una trobada estranya. Van xocar els seus colzes i van girar-se a mirar qui envaïa el seu espai vital (tant poc controlable en uns grans magatzems una setmana abans de Nadal) i es van quedar mirant. Ella va posar-se vermella, ell va acalorar-se.

-Perdona, sóc la Clàudia.

Ell havia de reflexionar, primer. Amb un perdona n'hi havia prou, però ella s'hi presentava. Podia mostrar la seva vessant més desagradable i fer-se l'ofès o podia tornar-li cortesament la salutació. Tenia una sensació que no recordava, com si arribés tard al tren i hagués de córrer o el perdia per sempre i estigués condemnat a quedar-se eternament a l'estació, lamentant-se per no haver sortit de casa. Sí, era una sensació complexa per tenir-la en fragments de segon, malgrat tot la podria haver descrit perfectament.

-No, perdona tu. Em dic Pau.

Es va produir un silenci còmode, és a dir, un intercanvi de l'iris dels ulls que demanava, precisament, silenci. Al cap de poca estona ell va tossir artificialment i va pagar el joc d'agulles, mentre ella treia el moneder. Es va quedar mirant-la, però hagué d'apartar-ne els ulls al sentir-se dolgut, no per sentir desig o atracció, sinó per què el que sentia era diferent i no volia. Havia de tornar a ser ell, havia de tornar a pensar com ell. Com aquell home que portava una eternitat a l'estació, deixant escapar els trens... conformant-se amb el primer tren que va trobar...

No, no, reacciona!

Ell no es presentava d'aquella manera a no ser que pretengués alguna cosa, va pensar pujant les escales mecàniques i tatxant el regal de la iaia de la llista. Havia costat 26 euros. Acabava de comprar el present de la seva companya i ja estava mirant enrere a veure si la Clàudia també pujava per les mecàniques. Ets roí, va pensar, ets roí i menyspreable. Va pujar directament fins la tercera planta: "Roba i complements per l'home / noi / nen". S'havia desconcertat i va mirar la llista, no hi havia de fer res en aquella planta. Altre cop cua a les mecàniques...

"Roba i complements per la dona / noia / nena". No podia deixar de pensar en la Clàudia. Li venien al cap escenes de diferents pel·lícules romàntiques que començaven amb un encontre fortuït: "Serendipity", "Enamorar-se"... Cinquena planta: "Audiovisual". Salvat. La recerca de l'últim CD de SuperDJ's Fashion el mantindria ocupat durant una llarga estona, la ment deixaria de barallar-se entre mostrar les imatges de la Marta, la seva companya, i les de la Clàudia, que ara semblaven envair-ho tot quan deu minuts abans no existia. I les paraules d'ella recordant l'any en que la feina els havia separat, dient-li-ho a cau d'orella...

-No vull tornar a passar un Nadal sense tu.

Sóc un tio coherent, adult i responsable, va pensar. Estimo la Marta. Busquem el maleït disc. I si estimo la Marta i n'estic tant convençut, què collons m'ha passat allà baix? El noi uniformat li va comunicar que el CD estava esgotat, que en rebrien més el dilluns. Volia polir-se totes les compres aquell mateix matí, hauria d'anar a alguna altra botiga. Va trobar el "pack" d'"El padrí", va ratllar el nom de la llista i hi va sumar 90 cuques. Va comprar també els altaveus, per un preu no gens mòdic a compartir amb son germà. A la mateixa planta, a l'altre costat de les escales mecàniques, podria comprar els llibres. El dels asteques, un totxo considerable, valia 59 euros, i en va trobar només un de Heinrich Böll que la Marta ja tenia, les "Opinions d'un pallasso".

- A la llibreria de l'altra cantonada tenen també "Dones a la vora del riu" i algun altre, d'aquest autor.

La Clàudia el mirava amb un tímid somriure mentre aguantava a les mans "Molloy" de Beckett. Un altre cop no, es va dir, això no és normal. Serà millor que te'n vagis, no la tornaràs a veure, serà una anècdota que oblidaràs demà.

- Si vols després hi haig d'anar... - va dir amb veu una mica tremolosa.

- Val, sí d'acord.

- Quedem a la porta d'entrada d'aquí a una hora?

- Perfecte.

No, seria una anècdota que no oblidaria mai, i ara se n'adonava i... Perfecte? Havia dit allò? No, no, no. Perfecte no era. Va pujar a la sisena planta: "Jocs i joguines". Tenia una cita? No, no tens una cita, idiota. Simplement t'acompanyarà a la llibreria del costat i ja està. Però mai li havia passat res semblant, ni tant sols quan tenia les hormones desenfrenades i semblava portar un cartell a l'esquena que digues: "Estic intentant lligar". La caseta amb dibuixos d'animals de granja li va valer 60 euros. Durant el retorn a la planta baixa, va pensar que si trobava ara la noia li diria que no podia anar a la llibreria, que tenia pressa o una cosa així. I es va imaginar l'escena on ell apareixia com un tipus que pot permetre el luxe de refusar algú com ella, perquè ja té parella i perquè pot triar i remenar entre les diferents pretendents... Mira que ets capullo. La Clàudia és maca, físicament és clar, perquè com a persona igual és una psicòpata o una llunàtica. No, no ho és, es va dir, per alguna raó que no arribava a entendre s'anava formant una percepció ennuvolada. Però la Marta també és maca, físicament i personal, i no vol tornar a passar un Nadal sense mi, allò va pensar però sabent que s'ho deia per por a creure's massa qualsevol altra possibilitat. Amb els ulls desenfocats cap a la multitud, es va veure assegut en una estació de tren d'homes eterns, tornant-se gris, tornant-se humit, florint-se. Però i la Marta? La Marta havia estat un tren agafat amb presses per no quedar-se sense, potser el seu encara no havia passat...

A "Objectes per a la llar" va adquirir unes cortines discretes per la cunyada Berta i a complements va comprar la torres pels discs i el mural de plàstic per la seva germana. Només faltaven els llibres de la Clàudia, no, de la Marta, i el disc del cosí Robert i... Els instruments de dibuix tècnic. Al plànol de la planta baixa indicava que el material escolar i artístic era a la última planta. Va mirar el rellotge, tenia vint minuts. Clar que sempre podia retardar-se... o no anar-hi... Va pujar a corre cuita les escales fins la planta en que havia de trobar l'estoig de dibuix tècnic: 136 euros! El va comprar, el va tatxar de la llista i va mirar el rellotge: 6 minuts. Havia acabat a temps. Quan la va veure esperant-se al costat de les portes dels grans magatzems, amb una jaqueta llarga de color negre i el cabell caoba recollit en una cua de cavall, sota les llums nadalenques, va tenir una sensació diferent. I amb aquesta sensació, sense dubtes al cap, s'hi va acostar i es van encaminar cap a la tenda de llibres. Cada cop que la mirava, la imatge de la seva companya s'esvaïa una mica, i cada cop que la sentia, creixia dins seu un convenciment, una seguretat. I allà la connexió, per què era això el que ell percebia, va ser completa. Després de les compres, van deixar els paquets als cotxes que, curiosament, eren aparcats quasi l'un al costat de l'altre a l'aparcament públic de la plaça. Van anar a prendre un cafè, van xerrar de les seves coses, sense explicar-se la vida, opinant sobre això i allò altre. I mentre la mirava, mentre l'escoltava i li responia, va pensar: "No vull tornar a passar un Nadal sense tu".


Aquest relat va quedar finalista dels Premis Constantí 2007 i publicat al llibre recopilatori.