Lluita per mi

2018-10-28

Desperta.

Desperta!

Bé, obre els ulls. Et farà un xic de mal al principi. Enfoca. Així, molt bé. Em veus amb claredat? És probable que tardis una mica, però segur que el teu cervell ha començat a processar la meva veu i la reconeix. Oh, vaja, ho sento. Potser has pensat que tot era un malson i que despertaries al teu llit o, millor, al llit d'ella. Doncs no, company, segueixes aquí. Un glop d'aigua? Té, beu, t'aclarirà. Ui, ha vessat sobre la teva camisa esquinçada. No passa res, després te'n donaré més, però em preguntava si ja vas entenent una mica de què va això. Ahir només picaves de peus i esgarrapaves com un gat al que volen ficar dins la capsa per portar-lo al veterinari. Jo no sóc veterinari, ni tan sols tinc gat. Et molesta el meu somriure, oi? Creus que és suficiència i orgull i em menysprees per pensar-me superior tenint-te aquí lligat a una cadira corcada pels tèrmits. Estàs convençut que si et deixés lliure i poguessis enfrontar-te a mi, em tombaries en un moment. Vols donar-me una pallissa? Sí, és clar que sí. El que passa és que no serà avui, company, no serà avui. Seràs l'espectador de la teva pròpia obra, què et sembla? Aquí assegut, veuràs l'escena culminant. Llàstima que no podràs aplaudir, deslligar-te seria córrer un risc innecessari, deixar lliures aquestes mans dures, però delicades de no haver treballat mai de debò. No, t'hauràs de conformar amb mirar i aplaudir amb les parpelles. No posis aquesta cara, home! Què esperaves? De veritat, company, què esperaves que succeís. Limitar-me a creuar els braços, tenir una rebequeria i prou? No, si us plau, no! És evident que no em coneixes gens, que no t'han parlat de mi el suficient i això, que em podria ofendre, m'afalaga. I a tu t'hauria de preocupar. Perquè el cert és que quan algú estima de veritat, es bolca, es buida en l'altre. Potser es guardi algun secret, ningú ho explica tot mai. No obstant li parla dels demés, li parla de la gent que ha estat important perquè el coneguin a un mateix. I tu no saps una merda de mi. Per això ahir vaig tenir avantatge i, abans que m'ho retreguis, l'estratègia també forma part de la guerra i no només la destresa en les armes o la força. No et puc vèncer per la força, així que faig servir la tàctica. Podria avorrir-te amb una llarga xerrada sobre tots els meus plans, tots els que s'han acomplert des del moment en que me'n vaig assabentar. Però no, no sóc el clàssic presumit que necessita que l'enalteixin per sentir-se algú, no em fa cap falta. Això tampoc ho saps, oi? No. El meu plaer no és que reconeguis que bé que ho he fet tot, ja m'ho reconec jo sol. El meu plaer tampoc és la venjança, això és banal a més no poder. Clar que té quelcom de romàntic la venjança, la literatura i el cinema la han convertit en això. No, ni vanitat ni venjança. El que em motiva per fer això és la paraula donada. Sí, sí, és cert. Sóc un home d'honor, company. Ja, em pots retreure de forma falsa, només per calmar la teva ira, que no té cap honor drogar-te i segrestar-te i lligar-te en aquesta cadira que, mira, cada cop està més dèbil per la feina incessant i més ràpida del que sembla que fan els tèrmits. Però sí que en té, d'honor. Té l'honor en que tinc un objectiu, que vaig fer una promesa i he traçat tot un pla per no esdevenir un negligent d'una cosa tan important. La paraula donada és important, company. Tu l'has infringit. Sí, sí, no em miris amb aquesta cara de nen que vol fer pena, tens la cara i les mans plenes de xocolata. La vas infringir al prometre-li a ella que jo no ho sabria mai. Com podies tu prometre res que no depengués de tu mateix? Tan arrogant rere el teu cos desitjat i tan cregut pel fet que algú com ella es fixés en tu! Però no ho veus, és clar, això seria dotar-te d'una intel·ligència que no posseeixes. No t'espantis, només és una de les potes que s'ha trencat, la cadira resistirà un parell de minuts més. Beneïts tèrmits. Però escolta'm, ara que se'ns acaba el temps, doncs és important que entenguis la raó d'això. Podria haver muntat una escena en descobrir-vos, podria haver demanat el divorci, podria... jo què sé! Esperar-te a la cantonada i fotre't quatre bales a la cara per deformar-te-la o inclús contractar un sicari i tenir les mans netes. No, company, no. La feina transcendental ha de fer-la un mateix, sobretot si vol que estigui ben feta. I jo li vaig prometre, aquella nit en que no hi va haver sexe boig o passió desenfrenada esquinçant les cortines d'una fotuda habitació d'algun hotel barat en algun racó perdut perquè ningú us atrapés, no. Aquella nit de mirar-se els ulls, de sincerar-se, de bolcar l'amor en l'altre, de saber que no en sortiríem il·lesos dels nostres sentiments, perquè ja eren massa profunds. Aquella nit d'agafar-nos les mans i saber que les paraules pronunciades... Oh, la segona pota s'ha trencat. Cauràs a la cisterna d'àcid en un minut. Just a temps. Et molesta el meu somriure. Et fots, company. Com anava dient, jo li vaig prometre aquella nit d'amor pur, quan em va preguntar si lluitaria per ella, que sí, que lluitaria per ella i aquesta és la última i única batalla amb tu, ni tan sols hi ha una guerra sense soldats. No, no sé a què venia això, però queda bé, no? No? Doncs a mi m'ho sembla. Aquesta es la meva lluita per ella, company. Els tèrmits ja gairebé estan, no em quedaré a veure com et consumeixes, deu ser repugnant i segur que fa pudor. Va valdre la pena? Ella sí, però no un clau ni dos, tota sencera. I de tu, sencer, no en quedarà res de res.


Aquest relat va ser escrit per i publicat a dekrakensysirenas.com, en data 23 de març de 2016, en castellà.