London Calling (i vostè, domina l'anglès?)

2019-05-22

L'acudit, que Eugenio explicava tan bé, és el d'algú preguntant-li a un altre algú: "Escolti, vostè domina l'anglès?" I el segon algú responia: "Home, si és baixet i es deixa ...". Com a metàfora de l'aprenentatge de la llengua anglesa em sembla molt adequat, i més en un país en que hem tingut alguns presidents de govern (presidents de govern!) que no sabien anglès (que no sabien anglès!) o alcaldesses de grans capitals fent el ridícul en llegir textos del Google Translate amb pronunciació de la que et poses a riure per no plorar. Un país en el qual, salvant excepcions, viatgem a l'estranger i ens adonem que a tot arreu la gent sap més d'aquest idioma saxó que nosaltres. A Holanda, Alemanya, Noruega, Dinamarca i molts altres països del nord i l'est d'Europa, a qualsevol bar o pub o estació de trens, et trobes amb persones que t'entenen perfectament en anglès i a més el pronuncien força bé, és una segona llengua que, realment, és una segona llengua. No sé si les discussions i discrepàncies polítiques que han afectat la llengua, no sé si un espanyolisme despertat per un orgull nacional ancestral i desfasat, per una nostàlgia de temps passats o simplement per l'orgull associat generalment als francesos del que "aprenguin ells a parlar el meu idioma primer ", han evitat que tinguem un nivell d'anglès suficient com per equiparar-nos amb veïns propers i veïns llunyans, creant-se un greuge comparatiu en el moment de buscar feina nternacional, de vendre els nostres productes, de prendre'ns seriosament.

Jo vaig començar a estudiar anglès a l'escola a sisè d'EGB, amb 11 anys (amb onze anys!). Teníem una professora que no sabia fer de professora i, les classes d'anglès, donava la sensació que ningú se les prenia seriosament. Una professora nascuda en qualsevol lloc del món menys en un de parla anglesa. En el meu cas particular, vaig tenir la sort que m'enviessin a estudiar a Anglaterra durant tres estius consecutius; vaig conviure amb famílies britàniques de Manchester, Cambridge i Southampton i us asseguro que el primer any Mr. & Ms. Jones no es donaven d'hòsties contra la paret per culpa meva perquè les parets d'aquestes cases prefabricades s'haurien ensorrat. I sí, el seu cognom era Jones i ell guardava una semblança més que raonable amb l'actor John Cleese. Em donaven de menjar pollastre bullit amb col bullida, patates bullides i pastanaga bullida i no, no hi havia dos ous ferrats per esmorzar; però bàsicament, d'una manera gairebé inconscient, em van fer aprendre anglès i quan vaig tornar aquell primer estiu, en què vaig estar només dues setmanes, ja li donava dues voltes i mitja a la resta de la classe.

Ara els nens i nenes comencen a sentir l'anglès ja a Educació Infantil (dels 3 als 5 anys). Fan algunes activitats en aquest idioma o se'ls van introduint termes i conceptes perquè ho vagin escoltant i familiaritzant. Tinc en el meu cercle alguns pares i mares que parlen des del naixement en anglès als seus fills, un anglès acadèmic i una mica barroer, però creixen assimilant ja aquest idioma que és l'universal. I no ens enganyem, ho és per la invasió nord-americana (una invasió bàsicament comercial, encara que també cultural i ideològica de la que potser parlaré en algun altre article més endavant). Aquesta educació, diguem-ne precoç, en anglès, em sembla una de les coses més enginyoses i intel·ligents de l'actual sistema educatiu, d'altra banda més que qüestionable. Si a més els professors i professores o bé fossin d'origen anglès o bé tinguessin una formació en anglès en condicions, ja seria la repera. La majoria, per ara, han estudiat magisteri i tenen un anglès acadèmic entre maldestre i còmic. Perquè no sembli que menyspreo la feina del professorat, diré que en general, excepte el fet atroç de posar deures als nens i nenes (igual també escric sobre això alguna vegada), valoro la introducció de l'anglès en algunes matèries (per exemple, els meus fills estudien sciencie en lloc de ciències), que per a alguns i algunes ha d'haver suposat un canvi difícil al qual s'han adaptat amb convicció i ganes.

Des de fa ja un cert temps, l'anglès s'ha convertit també en una de les activitats extraescolars a la qual s'apunten més nens i nenes (el 30% dels que fan extraescolars), com la informàtica (25%), en el convenciment (gens equivocat en la meva opinió) de com d'important és que la infància aprengui ben aviat aquestes matèries, gairebé com si fossin les mates o les ciències naturals. Aprendre una llengua desenvolupa el cervell, està comprovat: segons diferents estudis (Font: The Journal of Neuroscience; enllaç de The Huffington Post, d'1 de juliol de 2014) els adults que han parlat dues llengües des de la seva infantesa tenen millor flexibilitat cognitiva, més agilitat mental, millor processament lingüístic, probabilitats de demorar la possible aparició de l'Alzheimer i la capacitat per prendre decisions d'una forma més raonada. Però n'hi ha més, aprendre idiomes (si poden ser dos millor que un i si poden ser tres millor que dos), facilita aprendre més idiomes nous, millora les habilitats d'escolta, l'atenció, la memòria i la pròpia llengua materna. A part, és clar, saber més idiomes augmenta el nostre nivell cultural, millora el rendiment acadèmic (almenys de l'idioma aquest segur), obre portes professionals i socials i, per més inri, és més que satisfactori adonar-te que pots parlar amb algú en un idioma que no és ni el teu ni el seu. He pensat també que valdria la pena escriure sobre les extraescolars, ja m'estic posant massa deures (un article sobre els deures, un altre sobre la invasió americana i aquest sobre extraescolars).

Després de molts anys, l'altre dia vaig tenir una conversa en anglès amb una dona nascuda a London (no entenc per què traduïm els noms de les ciutats) i jo el tenia tant rovellat, sonava tant acadèmic i, a més em costava tant fer l'esforç de pensar primer en català (el meu idioma matern) i després traduir-lo al anglès per veure que sortia una pronúncia macarrónica, que vaig pensar que bo hagués estat haver tingut professors amb un anglès collonut des de l'inici. Perquè a l'escola em van ensenyar amb el "guats iour Neim?" i el "jou old ar iú?" de torn. Així que, aprofundir perquè les persones que seran mestres en el futur, mestres de primària o d'educació infantil, tinguin un nivell d'anglès (o d'alemany o de francès o de l'idioma que es consideri necessari, però apostaria ara per l'anglès) prou bo com perquè al sentir-los ensenyar anglès als nostres fills i filles no ens doni una mica de vergonya (no sempre, és clar, ja hi ha professores i professores amb nivells d'anglès molt alt), com per introduir aquesta segona o, en el meu cas , tercera llengua, crec que és una inversió de futur òptima. Que ho tinguessin els de secundària seria un colofó ​​magnífic. Potser, en lloc d'invertir tant esforç en defensar "l'idioma de la pàtria" o en discutir sobre si el teu idioma està trepitjant el meu, hauríem aixecar tots els peus i començar a obrir la ment (i la boca).