Major Tom

2016-02-23

Fins i tot així, a les fosques, mort, és bonic. Des d'aquí, envoltada la seva esfera en un cercle de llum, sembla un enorme anell en flames esperant a la fera que, saltant, passarà per dins seu sense cremar-se i sentirà després l'aplaudiment d'un públic entusiasta. Al seu voltant, milions d'estrelles alberguen potser bilions de planetes com aquest, amb les seves meravelles i les seves merdes, com aquest.

Els efectes del Cristall comencen a esvair-se. Aviat tot serà real altre cop i no en tinc ganes. No em queda suficient droga per morir. Ho he intentat i l'únic que he aconseguit és agafar un globus èpic i perdre el coneixement per recuperar-lo després, tot i no buscar-lo, doncs perdut estava millor. És la part dolenta d'aquesta droga permesa per a viatges llargs: que no mata ni volent, la dosis necessària és impossible d'obtenir. I al recuperar el coneixement he tornat a veure el que una vegada fou un planeta ple de vida i he pensat: no pot ser cert, és massa estúpid, ni el pitjor guionista seria capaç d'escriure quelcom així. Però sí, i collons.


"Desperta, ho estàs veient? Has de veure això, tio, ho has de veure."

I vaig obrir els ulls i vaig veure com la Terra era una preciosa bola blava amb dibuixos pintats en marró i verd i esquitxada de pinzellades blanques aquí i allà, núvols movent-se a poc a poc. Res extraordinari, si no fos pel fet que jo em trobava a 360 quilòmetres d'allí, complint amb el meu somni infantil de ser astronauta. Anava a respondre a l'última veu que havia sentit per preguntar-li per què molestava la meva letargia de ionqui quan ho vaig veure: sobre Europa i Àsia apareixien petits flaixos, com si es tractés d'un càmera molt llunyana. Al començament molt pocs, però a mesura que la meva visió s'anava aclarint vaig adonar-me que n'eren molts. Flaixos com en un camp de futbol en el moment en que l'estrella xuta aquella falta decisiva, desenes, centenars, milers. Aleshores la Terra es va anar tornant fosca i el marró i el verd van ser substituïts per taques plomisses que s'escampaven lentament, encara que en realitat, a una velocitat de vertigen. ¿Què cony? Vaig pensar. No va haver-hi temps per respondre, la ISS, a la que veia clarament i allò més proper a humanitat que tenia, va començar a moure's de forma erràtica, un objecte que cau a càmera lenta, en direcció al planeta. Vaig intentar comunicar-me amb ells sense èxit. Vaig procurar establir connexió amb el comandament i ningú va contestar.


Vaig tardar uns dies a perdre l'esperança, perquè tenim aquella fotuda cosa anomenada instint de supervivència que ens fa mantenir il·lusions de que passarà alguna cosa que ens salvarà, que ens fa aferrar-nos a una taula de salvació abans que ofegar-nos. Porto sis dies vagant sense rumb al voltant d'un planeta que ha perdut en front del càncer que l'envaïa des que va aparèixer durant el Miocè. No hi havia més missions tripulades que la nostra, la de la ISS, que va acabar com a bola de foc a l'atmosfera mentre jo mirava la seva lenta davallada. El núvol de pols i la radiació que han tornat la Terra una enorme i lletja bola ombrívola em va pensar que no ha quedat res ni ningú. Deu fer-hi un fred de collons allà baix, casi tant com aquí, fora d'aquesta sonda que em manté viu, flotant al voltant del planeta mort.

"This is Ground Control to Major Tom

You've really made the grade

And the papers want to know whose shirts you wear

Now it's time to leave the capsule if you dare".

De petit escoltava a David Bowie cantar aquest tema i m'emocionava. També és la cançó que vaig posar la primera nit que la Sara va venir a sopar. La tinc aquí, en aquest arxiu de memòria immens junt a milions d'altres cançons, centenars de milers de llibres, desenes de milers de pel·lícules i sèries de televisió. Tot un paradís si no fos perquè no tinc on tornar. El paradís ara em sembla quelcom trist i sòrdid. Els explicava als meus pares que jo seria el primer home en trobar vida extraterrestre o un exoplaneta habitable. El somni d'un infant es va convertir en el d'un jove, va créixer amb mi i amb els meus grans d'acne i els meus pèls a les aixelles i als ous. Els meus amics van passar a voler ser metges o arquitectes o actors, jo vaig continuar amb la meva idea: astronauta. Res em semblava tan fascinant com viatjar per l'espai. Si tingués una nau potent ho provaria, m'allunyaria d'aquí, però estic en una puta sonda en la que a dures penes puc estirar les cames. Ni tan sols tinc un robot simpàtic amb el que parlar, no hi ha una Mare com al Nostromo d'Alien; no hi ha un Hal9000 com a la Discovery de 2001 a Space Odyssey o un TARS com a Interestellar. Ni tan sols un maleït R2D2 que xiuli. Jo i els meus pensaments post globus de Cristall. I se m'ha acabat el Cristall. Crec que encara que tinc aliments i aigua per dies, ja només em queda una opció.

"This is Major Tom to Ground Control

I'm stepping through the door

And I'm floating in the most peculiar way

And the stars look very different today."

La sonda està dotada amb un vestit espacial per a sortir a fer reparacions o per si l'acoblament al tornar a la ISS fallava. No hi haurà acoblament. La meva feina era senzilla: pujar a la sonda, allunyar-me de la ISS fins que les senyals comencessin a fallar i tornar, per comprovar-ne l'abast. Però la senyal va començar a fallar abans d'hora, doncs la humanitat havia decidit suïcidar-se sense mi. Un cop amb el vestit posat, se'm neguen els ulls de llàgrimes. Me'n recordo d'alguns paisatges preciosos, del so d'un riu, del ball dels arbres amb el vent, de la pluja, d'algunes cançons, d'alguns passatges i versos. Me'n recordo de la Sara, somrient, dels amics, dels pares i del meu germà petit. Que fills de puta, deixar que tot acabi així.

"For here am I sitting in my tin can

Far above the world

Planet Earth is blue

And there's nothing I can do."

No em molesto en fer cas de les senyals, simplement desactivo els controls automàtics i obro l'escotilla manualment. Una lleugera empenta i surto de la sonda. Floto allunyant-me de la meva llauna. La humanitat ha decidit suïcidar-se sense mi, però els seguiré, el pitjor destí és no tenir destí. En David Bowie s'equivocava, si bé és cert que no hi ha res que jo pugui fer, el planeta Terra no és blau, és gris cendra.