Maniac

2018-10-04

En aquests temps en que com a usuari de Netflix em plantejo si sóc jo que he apujat el llistó o son ells que l'han abaixat, se'm va ocórrer intentar de nou vincular-me a una sèrie de caire dramàtic, anant més enllà de la meravellosa Monty Python's Flying Circus. Va aparèixer aleshores a la graella Maniac, com a mini sèrie i que parla, en principi, d'un dels temes que més m'agraden: les malalties mentals (vaig estudiar psicologia, potser per això m'agrada o potser m'agradava d'abans i per això vaig estudiar psicologia, ja no me'n recordo). No em semblava especialment atractiu que la protagonista fons Emma Stone, actriu que no em va convèncer massa a La La Land, malgrat que d'aquesta pel·lícula no em va convèncer res, i desconec del tot a Jonah Hill (després vaig saber que era l'obès secundari de Moneyball). No sabia tampoc que es tractava d'un remake de la sèrie noruega del mateix nom, en cas de saber-ho m'hauria decantat per veure primer la versió europea original, doncs acostuma a tenir més garanties que res nord-americà. Coses meves.

Títol original: Maniac

Any: 2018

Creada per: Cary Fukunaga, en base a la sèrie noruega del mateix nom.

Intèrprets: Emma Stone, Jonah Hill, Justin Theroux, Sonaya Mizuno.


SINÒPSI

Un home amb esquizofrènia i una dona que està tirant pel vàter la seva vida, addicta a un fàrmac, s'inscriuen en un experiment farmacèutic (ell per diners i per fugir de la família, ella per aconseguir més droga), que consisteix en tastar tres fàrmacs que han d'ajudar a combatre els traumes.


ARGUMENT

L'Annie és una noia jove que viu una vida dedicada a prendre pastilles, fumar i demanar diners als demés, sense fer res productiu. L'Owen és membre d'una família poderosa, pateix esquizofrènia (veu a un germà que no va arribar a néixer) i ha de declarar en un judici, mentint, per salvar al seu germà d'anar a la presó. En aquestes, ambdós troben un anunci per fer de conillets d'Índies en un experimento farmacèutic que serveix per a combatre traumes passats, on paguen molt bé. Ell, que viu en un mini apartament i no vol treballar per a la seva família, ho fa per diners; ella, per què un dels medicaments que es subministren a l'experiment és la pastilla a la que és addicta i se li han acabat. L'experiment està governat per un ordinador amb I. A. i emocions, i supervisat per uns científics una mica peculiars. Tot això succeeix en un futur proper. A mesura que l'experiment avança, l'Owen i l'Annie estableixen una connexió entre ells i es mouen per records, somnis i pors, mentre fora de les seves ments, els científics lluiten per aconseguir que aquest cop, l'experiment no falli i no succeeixin els incidents que hi ha hagut anteriorment.


OPINIÓ

Maniac comença bé. Malgrat que el personatge d'Emma Stone es un cúmul de tòpics (inadaptada, traumatitzada, drogoaddicta, perduda, mal educada, manipuladora, incapaç de seguir les normes o de mantenir una feina), ella ho broda bastant i a mi, com a actriu, m'ha convençut. El personatge d'Owen, interpretat por Jonah Hill, està bastant més ben assolit, en el sentit de que encara que és també una mica tòpic (fill sense èxit dins una família d'èxit, enamoradís, somniador, amb moments de psicosi que li resulten terriblement reals, incomprès i desafortunat) i de que al principi més que boig sembla idiota, després va calant. Annie està atrapada en ella mateixa, ell està atrapat en la seva família; ella té la pressió de no tenir mai diners, ell pressionat per la seva família per a que declari. Tots els membres de la família de l'Owen (el germà repulsiu, el pare mafiós, la mare súper operada) resulten desagradables y fan generar empatia amb la situació del pobre sonat.

Com deia, la sèrie comença bé, malgrat els tòpics, els actors aconsegueixen que connectem amb els personatges i l'argument genera intriga i ganes de continuar mirant. Els dos protagonistes entren a l'experiment i es troben uns laboratoris molt moderns i unes instruccions que ha de seguir al peu de la lletra durant tres dies, en els que passaran per tres probes amb tres medicaments diferents, en cada prova entraran a la seva memòria per trobar els traumes, enfrontar-s'hi i superar-los. Però alguna cosa passa i tot perilla (no explicaré el què, ja ho veureu). Apareixen nous personatges que fan l'experiment encara més excèntric en quant als científics que el supervisen i aleshores la sèrie fa una cosa estranya, però que comença a ser habitual i enutjós a Netflix i, per tant, habitualment enutjós o enutjosament habitual: se'ls hi en va l'olla. En la incursió en somnis i pors, l'Owen i l'Annie es converteixen en altres persones, tenen vides paral·leles en les que van apareixent els seus fantasmes i aquestes fantasies es connecten entre elles, però això que s'explica en quatre o cinc capítols podia ser resolt en dos. Si el que es pretén és fer veure que en Hill i la Stone són bons actors, val, però s'estira l'argument de forma innecessària i Maniac s'assembla aleshores a aquelles sèries de capítols solts que serveixen per distreure't un diumenge per la tarda i que si te'n perds un no passa res; l'argument no enganxa, no se li veu el sentit a aquestes noves vides. El quid de la qüestió durant aquests capítols intermedis sembla ser allò que passa al laboratori mentre els pacients estan amb les màquines que els fan entrar al seu subconscient; els problemes tècnics i científics, la relació entre el doctor James (potser el personatge més ben trobat i original, interpretat per Justin Theroux) i la doctora Azumi (freda com el gel, personatge una mica artificial i poc convincent).

Quan la sèrie va tocant al seu final i malgrat els problemes, els guionistes reprenen el fil i es comença a veure de què està servint l'experiment i com l'Annie i l'Owen s'enfronten als seus traumes, però tot el que ha passat enmig, per mi, malgrat ser entretingut, no aporta res.

Netflix, que com deia al començament sembla haver caigut en un bucle fent una tipologia de sèries basades en guions plens de trampes, però amb arguments massa semblants (Strange Things, Dark, The Rain) i que quan no saben com continuar decideixen que el millor és que se'ls en vagi la pinça (Maniac és un exemple però per a mostra més clara la segona temporada de Dirk Gentle) i allargar el guió amb contingut carregós i buit. En favor de Maniac, dir que els personatges evolucionen clarament (salvant la Azumi, potser) i que al final, més enllà de la resolució una mica esparracada del conflicte principal dels traumes, està ben aconseguit. Ara m'agradarà veure la sèrie original, la noruega, per saber què han espatllat els nord-americans aquesta vegada, si la sèrie tenia potencia o si ja era fluixa i per tant, la còpia, no podia ser millor.