Mirall, mirallet

2019-05-31

Divendres, 31 de maig de 2019

Al meu pis només hi ha un mirall. Un de rectangular, amb la base més llarga que l'alçada, disposat dins d'un marc de fusta discret, prim, del mateix color o gairebé que les parets del bany, situat a sobre de la pica. S'entela durant cada dutxa i rep petites esquitxades de pasta de dents quan els meus fills es renten davant seu. Suporta estoicament això i el fet que jo no em dediqui a mirar-me més que uns segons en sortir de sota l'aigua calenta i uns altres segons després de rentar-me les dents o les mans. Reflecteix constantment, i sense cap queixa, la paret del davant, d'un marró clar, amb el penjador autoadhesiu que sosté a voltes una tovallola, a voltes un pijama. És probable que als matins en que el cobreix el mantell de vapor (o per les tardes en què es dutxen el nens), sigui per a ell una distracció, una forma diferent de veure el petitíssim món que l'envolta i part del qual no pot veure, ja que és incapaç de girar el cap.

En més d'una ocasió, com han fet moltes i molts abans que jo, he imaginat darrera el mirall un univers que únicament és idèntic en el moment exacte en que et mires. Després, quan desapareixes de la imatge, aquest altre jo parcial viu una vida molt diferent. Potser no va a treballar de dilluns a divendres, o no acompanya els nens a l'inici de la seva rutina matinal, o no es preocupa de si ha agafat les claus perquè en el seu costat del mirall les portes van sense claus. Els meus fills també es reflecteixen en aquest mirall així que també formen part d'aquest món, com el forma C., l'única altra persona que s'hi ha mirat des que habito jo la casa. Potser, per passar a formar part de l'altre costat hagis de mirar-te en aquesta lluna reflectant, sinó ho fas per a ella no existeixes. Així, les persones i coses que han caminat pel passadís sense arribar a entrar al bany (ja que si entren, en estar situat al costat de la porta, es reflecteixen automàticament, llevat que siguin molt baixetes) existeixen en aquest lloc però no en l'altre. I si algú no mostra la seva cara al mirall, potser aquest imagini només la part del cos que no veu i la dibuixi, per completar-la, de manera que aquesta persona que s'ha reflectit parcialment un dia es miraria i no es veuria com és, sinó com el mirall l'ha completat. Si per existir cal reflectir-se, l'altra banda està molt buida i el formen bàsicament desconeguts, com aquesta.

La meva aparició al mirall protagonista d'aquesta columna és relativament recent. Per a ell, acostumat a unes cares i cossos diferents, deuria ser una novetat molt important. A més, entre els altres i jo hi va haver un temps, petit, de no-res. Em pregunto si durant aquest no-res es va sentir trist o es va alegrar de la seva solitud, ja que la solitud també és necessària. Pocs van ser els visitants del pis en que viu el mirall durant la transició entre inquilins, pel què em va dir la noia que em va ensenyar l'habitatge. Les poques persones que el van visitar formen part de l'altre costat, igual que la treballadora de la immobiliària. Ara, temps després que ja no es reflecteixin en el seu cristall, pot ser que les seves imatges s'hagin anat esborrant de la memòria del mirall i estiguin entelades, com ho està ell i el que reflecteix tots els matins durant uns minuts, i és possible que siguin persones difuminades en aquest món, com ho són alguns dels nostres records. No recordem a totes les persones que han passat per les nostres vides, no podem recrear els detalls de la seva cara, de les seves expressions, el to de la seva veu, la seva gestualitat o el seu caminar. Em figuro que a l'espill li passa el mateix i, com la nostra retentiva, manté el record que queda de forma una mica erràtica, insegura, mentre prova a concloure les parts restants amb la sensació que van deixar sobre el seu vidre. Aquells o aquelles que ens han deixat bons records, dels que conservem bones sensacions, somriuen més a la memòria, apareixen més feliços o més dinàmics del que potser fossin llavors. Dels que en conservem mal efecte, omplim els detalls amb aquest regust desagradable al paladar, més lletjos, més antipàtics, més estúpids. O igual és només cosa meva. Potser el mirall sigui com la memòria i no al revés, i s'entesti en que preservem més no només aquesta imatge distorsionada per la percepció, sinó el record més recent, encara que no sigui el millor.