Morir a Tànger

2017-09-29

Es pot morir a Tànger sense haver estat mai a Tànger.

<<Estimant cada punt de l'espai junt a la seva coordenada de temps, es dóna lloc a un punt de l'espai-temps, que pot anomenar-se, de forma genèrica, "succés". Si estimem com aquests successos se segueixen temporalment els uns als altres, tindrem una línia de l'espai-temps, anomenada "història". Cada història alberga un continu de successos que van d'un succés inicial a un succés final. Les diferents històries que actuen a la suma d'històries descriu, no només l'espai-temps, sinó tot el que hi ha en ell, inclòs qualsevol organisme complex com els éssers humans. Pot ser que en una de les històries possibles no haguem nascut mai o que, en una altra, els continents es separessin d'una forma diferent.>>

Extractes d'articles sobre la Teoria de la Suma de les Històries Possibles, desenvolupada pel físic Richard Feynman.

Creuo per darrera vegada y apareixo dins d'una tomba, tancada, viatjant a bord d'un vaixell. Intuïa que això podia succeir, degut a esdeveniments previs. I com el protagonista d'una pel·lícula de por, malgrat saber que pujar les escales de la casa seguint el soroll no porta enlloc més que a la mort, no ho he pogut evitar. Intento amb totes les meves forces obrir la tapa, sense èxit. Aquesta situació, ja de per sí preocupant, s'agreuja pel fet que en un espai tan reduït m'és impossible tornar a passar. Després crido. Crido uns quants "hola" y alguns "ajuda" que acaben per irritar-me la gola. He de dir que un dels efectes més habituals en això de mudar de dimensió paral·lela en dimensió paral·lela és la sequedat de gola. Una altra és la flaquesa, la debilitat muscular. Així que per molt que pressioni la fusta llisa, que la colpegi, al cap de poc estic panteixant i amb el cor bategant a una velocitat dolorosa. Ara, és clar, correspondria fer un flashback que expliqui la raó o les raons per les quals em trono en aquesta tessitura.

Podria posar-me a explicar que un dia, casi a l'atzar doncs no sóc capaç de saber a què es va deure, vaig ser capaç de passar del món on vivia a un altre. No a un altre planeta, com ja s'haurà deduït pel que he dit abans, sinó a un altre món situat en un pla paral·lel al que s'hi arriba perquè algun dels camins presos difereix, lleugermanet, als presos en el món on em trobava. Aquell món, després de superada la meva sorpresa i el meu atac d'histèria front el que creia que era un primer símptoma, cruel y excessiu, de bogeria, vaig descobrir que era diferent a l'original per canvis basats en petits matisos a primera vista imperceptibles. Com vaig saber que havia creuat a una altra dimensió? Pels colors. Hi havia una variació cromàtica suau en els objectes, al cel, a la terra, a la meva roba, la meva pell, tot tendia una mica més cap al vermellós. A partir d'aquell moment, després de recuperar-me, com he dit, vaig ser capaç d'anar passant d'un univers a un altre gairebé a voluntat; simplement em calia una excusa, per exemple: quina merda, necessito evadir-me, i aleshores pum, plas o ale-hop. Vaig esbrinar que a cada món paral·lel el succeïa un altre i que a major distància del primer o de l'inicial per ser més precisos, més diferències. Així, vaig arribar a dimensions en que res tenia a veure amb allò conegut: vaig veure éssers increïbles, vaig viure on la humanitat era impossible, vaig caminar per ponts infinits, vaig jugar amb la gravetat i la lleugeresa. Era una cosa viciosa, quelcom que per molt que consumís en necessitava més, una droga. Malgrat tot, és clar, a alguna d'aquelles orbes li vaig anar agafant més afecte que a d'altres. M'agradava especialment aquella en la que jo era un playboy doncs en algun moment de la meva adolescència vaig decidir ser un penques i em va sortir bé. A aquelles portes o finestres hi tornava sovint. Entre el centenar o miler que vaig veure, entre les desenes que em van agradar com per quedar-m'hi un temps, entre els pocs que em van complaure tant com per repetir i repetir, un d'ells va tenir especial afectació i influència. I en aquest, precisament, és en el que he començat el meu relat, dins d'una caixa de morts, sense estar mort.

Sé que estic en un vaixell pel suau vaivé i el subtil so de les ones. Puc inclòs precisar que el mar és el Mediterrani, ja que en aquesta vida tot ha girat al seu voltant. Sé que estic en una caixa per a difunts per la seva forma i perquè està encoixinada per dins. La barca, sens dubte, viatja de Barcelona a Tànger o de Tànger a Barcelona. Podria esclarir perquè no dubto sobre tot això, però em portaria massa temps i en tinc molt poc. És més: el destí és Tànger, per això estic ficat dins una tomba. I l'oxigen es va esgotant.

"Moriràs a Tànger", va dir. Jo vaig pensar que la millor manera d'evitar-ho era no anar mai a Tànger. Però creieu-me, el destí és molt cabró.

El motiu pel qual aquest univers paral·lel em va fascinant tant, no pot ser un altre, coneixent-me, que una dona. Oh, que clàssic, que sorneguer, que vist. Sí, sí, el que vulgueu. Però va ser per una dona. Bonica? Sí, sense passar-se. Seductora? Sí, sense drames. Misteriosa? Per descomptat, sense literatura. Olívia. Així es diu, o així és com es va presentar una tarda de fa uns mesos en un sopar de negocis. Negocis tèrbols, doncs una de les gràcies d'estar en un univers paral·lel és que puc fer gairebé el que vull i, si la cosa es posa lletja: zas, txas o clic, me'n vaig a un altre. L'Olívia té tot el que les meves heroïnes de la literatura que no escriuré mai necessita: era intel·ligent i culta, era simpàtica, físicament atractiva i sent o sentia certa atracció cap a mi. L'Olívia representava a una part interessada en els negocis tèrbols i jo podia oferir-li serveis. Vam negociar, vam parlar, vam intimar, vam follar, jo em vaig enamorar i ella no.

Perdó, hi ha una cosa que he omès i em sembla important. Bé, tres coses: la primera és que les meves dimensions preferides són aquelles en les que no existeix una altre jo, és a dir, aquelles en les que d'alguna manera jo no hi he arribat a existir mai doncs, en cas contrari em podria trobar a mi mateix i imagineu-vos el merder; la segona és que necessito certa quantitat d'espai per poder passar d'un costat a un altre, és a dir, he d'agafar embranzida o poder moure'm d'una forma brusca per canviar de dimensió y, en tercer lloc: només conec a una altra persona que pot viatjar d'un món a un altre. Endevineu qui? Bingo. Aquest detall és important ja que aquesta història podria haver-se donat sense universos paral·lels, és a dir, jo podria ser un paio xungo al món normal, ficat en assumptes més xungos encara i per això acabar dins un fèretre entre Barcelona i Tànger. Però a la meva vida inicial, en la del món que em va veure néixer, créixer i convertir-me en algú d'una mediocritat aclaparadora, en un ser anodí i inapetent, un final com aquest seria més aviat impossible. Quan ella va dir que jo moriria a Tànger, vaig pensar: que t'ho creus, bonica. Ja us dic ara que s'ho creia. L'Olivia, amb el seu coeficient intel·lectual bastant per damunt del meu, adornat amb una capacitat especial per trobar els meus punts febles, va descobrir el meu secret, el meu do per transportar-me a la meva bola a d'altres dimensions, per tots els camins i històries possibles i, d'alguna manera (un fet més que no sé explicar com va passar), va aprendre a fer-ho, si és que no ho sabia fer ja abans. Em va seguí. És fàcil seguir a algú que només pot anar cap a la dreta per allunyar-se cada cop més del món original o cap a l'esquerra per acostar-s'hi. És clar que si em passés anant cap a l'esquerra tornaria a allunyar-me, però per l'altre costat, doncs aquest estadi inaugural de la meva existència es troba al mig o, al menys, envoltat per ambdós costats. M'estic desviant i el vaixell ha afluixat la marxa, estem arribant a destí. Al meu fatídic destí. Respirar comença a ser difícil y m'estic espantant.

L'Olívia em va seguir, va descobrir les meves cròniques predilectes i, al final, va arribar al meu jo primerenc. La maleïda gràcia de la suma de camins possibles és que si ets llest, com ella, aprens que la teva història possible és la variació infinita, o casi, de tots els canvis, de tota la successió de successos fins a un punt final. No, no em refereixo al destí tot i que abans he parlat del meu destí, sóc contradictori, què hi farem. Si ets ximple, com jo, no caus en això de manera que no veus la successió, sinó només un munt de punts distribuïts i jugues amb ells com un nen amb peces de Lego. Ella va aprendre a muntar les peces, de forma que si volia que jo morís a Tànger només havia d'anar afegint o traient peces per arribar a la forma pensada pel seu cap deliciós d'orelles petites i ara construïda per les seves mans estilitzades de dits llargs.

A cada alenada noto que obro la boca igual que els peixos al ser pescats, allà tirats sobre la coberta d'una barqueta encantadora de pescadors, obrint i tancant sense que entri res. Em moro, just ara, que gairebé hem arribat.

Si l'Olívia va decidir que jo havia de morir va ser perquè, com he dit, ella és llesta i jo sóc ximple. També és veritat que al costat d'algú summament intel·ligent qualsevol sembla ximple. Ja sabeu: amor i negocis mai han d'anar de la mà i menys quan els negocis són les apostes il·legals i l'amor és amb algú com ella. Vaig pensar que, gràcies al meu don, podia estendre els meus tentacles a altres dels meus mons preferits, inclòs el primer, i fer-me ric i poderós a tots ells. Vaig fer trampes, vaig apanyar resultats en hípiques i canòdroms i partits de futbol i de qualsevol esport i cosa sobre la que es pogués apostar i us asseguro que es pot apostar a tot i més. Recordeu que els canvis entre dimensions que es toquen són molt petits, de manera que la qüestió era tan senzilla com anar introduint canvis minúsculs. El cavall guanyador era el mateix a tot arreu, però a mesura que m'anava allunyant el cavall canviava de nom o d'aspecte, era qüestió de saber quin era el detall que s'havia modificat i flasca, xasca o nyasca. L'Olívia, com a bona heroïna de la història que mai escriuré, va resultar ser una mica rancorosa i venjativa, va veure el meu muntatge; en part, una part petita, ínfima, ridícula, muntat aprofitant-me dels seus contactes i negocis. M'agradaria pensar, ara que els meus pulmons es buiden, que en realitat estava dolguda perquè no li ho vaig dir, que m'estimava, i es va sentir traïda. M'agradaria pensar-ho però ja no queda suficient oxigen i no m'arriba al cervell i no puc processar massa. El vaixell s'ha aturat i jo moriré a Tànger sense haver estat mai a Tànger.