Musaranyes o física quàntica de la dispersió inversa (que com a títol queda millor)

2020-07-24

Et quedes mirant el buit, l'infinit, una dimensió inexistent. No treballes, no escrius, no produeixes més que remolins mentals que no porten enlloc, només bades o, com em deien a mi, et quedes pensant en les musaranyes. Jo diria que no n'he vist mai cap, però, de musaranya. Són petits mamífers de la família dels talps que es troben gairebé arreu del món, viuen en boscos i camps principalment i no són rosegadors, malgrat que s'assemblen molt als ratolins. La frase "pensar en les musaranyes" vol dir no tenir el cap on toca, està distret, dispers. El curiós és que en realitat no penso en les musaranyes més que quan m'adono que estic dispers i em ve al cap la frase feta, aleshores sí que hi penso.

Dispersar-se és anar en diferents direccions, físicament o a nivell d'atenció, és a dir, no poder centrar-se en una cosa. El que passa és que després d'analitzar diferents vegades la meva poca capacitat de focalitzar, m'he adonat que és un tema determinat no tant per mi com per allò que he de focalitzar, és a dir, és una dispersió inversa. I aquesta dispersió inversa comença a nivells subatòmics. Perquè inicialment, a nivell general, la voluntat i l'esforç per centrar l'atenció hi són, per part meva; però mica en mica, lentament, partícules infinitesimals dins d'allò que és el meu objecte d'atenció comencen a moure's, actuen en una mena d'efecte en cadena, traspassen el seu camp físic d'ubicació (un foli, una pantalla, uns ulls, un paisatge...) i com els espermatozous a la conquesta de l'òvul (o a la fecundació de l'òvul, per ser més correctes), algunes d'aquestes partícules de dispersió reboten o passen de llarg de la meva pell mentre que unes, molt poques, potser només la més espavilada o la més flegmàtica o la que té més sort, aconsegueix travessar l'epidermis, agafa un autobús a la carretera del corrent sanguini i arriba en una quantitat de temps també minúscula dins el nostre concepte de temps, que potser en el seu són hores, al meu cervell. Concretament baixa a la parada d'autobús Àrea Prefrontal i allà es colen a l'edifici de l'Atenció i comencen a tocar coses.

Em passa en algunes parts de la feina, en determinats llibres, pel·lícules, programes o sèries, en l'estudi de certes matèries, en el seguiment de converses concretes... Per tant la culpa no és meva, és seva. Dispersió inversa. Ja ho va dir el pedagog Paolo Freire: la culpa que un alumne no aprengui sempre és del professor; de la mateixa manera, quan una feina, un llibre o el que sigui, per exemple també una persona, no aconsegueixen que jo deixi de dispersar-me o no comenci a fer-ho, la culpa és seva. Passa a ser meva en el moment en que no deixo clar, de forma directa o indirecta, que no estic prou motivat per centrar-me, però si ho deixo palès i tot i així segueixo sense aconseguir-ho, poso l'etiqueta de "culpa seva" i la propera vegada veure l'adhesiu i sabré que la temàtica que allò comporta em costa. En aquest cas passaran o pot passar una de dues opcions: ja començo desmotivat, ja badallo gairebé abans de començar o ja tinc a punt quelcom que focalitzi la meva atenció de forma paral·lela de tal manera que sembli que estic concentrat en un focus quan, en realitat, ho estic en aquest paral·lel que m'acompanya. La segona cosa que pot passar és que, sabent la potencialitat de dispersió inversa d'aquell factor, em proposi un sobreesforç amb la fèrria voluntat de no deixar-me afectar per les influències subatòmiques (m'agrada aquesta paraula: subatòmic/a; em ve a la memòria aquella sèrie de dibuixos animats de La formiga atòmica). El problema és que en aquesta opció b de sobreconcentració, el que aconsegueixo és cansar-me abans si no és que reïx i no em disperso i em sento content de treure-li l'adhesiu; em canso abans, em disperso més i aleshores tot passa a un nivell contrari del tot al nivell quàntic, que no sé quina nomenclatura rep. Em sap greu, em sento culpable, ja que allò (llibre, pel·lícula, reunió, persona, tema, música, el que sigui...) està fet per provar d'atrapar la meva atenció i segurament fins i tot allò mateix o qui ho va fer, hi va posar il·lusió i ganes, però no puc. Em sento culpable perquè tot i que d'inicis i també a mitjan termini jo hi he anat posant atenció i fent esforços, a la llarga m'abandono, m'oblido que va despertar-me interès en algun moment i l'adhesiu es va enganxant cada cop més, fins al punt que quan intentes treure'l, si és que ho intentes, ja no es pot sense fer malbé la superfície sobre la que està enganxat, sense deixar aquella marca de pega, sense que es noti una diferència de color, com una cicatriu.