Nen i gos, gos i nen

2018-09-30

ESCENA I

Int/Dia.

[Casa petita. Pocs mobles, decoració basada en elements de cristall, ceràmica i fotografies emmarcades de paisatges. La càmera recorre en tràveling seguint al nen i es desvia quan la mirada d'aquest ho fa, mostrant a l'espectador allò que mira el nen.]

Acció.

El gos s'està fent vell i el nen s'està fent gran. I cada matí, sempre entre les vuit menys deu i les vuit i deu, ambdós surten a passejar en una rutina apresa i mútuament satisfactòria. El nen es lleva, es vesteix amb la roba que la seva mare ha deixat sobre el llit, pixa, es renta les mans i la cara, es posa la caçadora i agafa la cadena que porta lligades les bossetes verdes d'escombraries. El gos ja l'esperava de fa estona. Mou la cua, content, el pèl del cap caient-li per davant dels ulls foscos, la llengua enfora. El nen dóna el bon dia a la seva mare, que tragina a la cuina i li torna un somriure cada matí menys convincent, després passa una mà pel coll del gos, dóna dos cops amistosos al seu llom i obre la porta.

NEN: Anem, Doug

ESCENA II

Int/Dia.

[Replà d'un pis alt. Hi ha quatre portes marcades amb A, B, C i D. Un ascensor massa nou que destaca en aquesta escala. Entra claror per un celobert. La càmera continua seguint al nen, en pla estàtic dins de l'ascensor.]

El gos entra a l'ascensor i espera, diligent, a que el noi li posi la cadena. Ja no té forces ni ganes d'escapar-se, però pot endarrerir-lo, per això sempre el lliga, des que el seu pare li va dir, quan el ca encara era un cadell, que calia ensenyar-li qui manava. A casa mana el pare, ho ensenya gairebé cada dia. Inclús quan no hi és, mana el pare.

ESCENA III

Ext/Dia.

[Pla seqüencia: matí fred i gris, bufa una brisa lleugera. Passen cotxes pel carrer, la càmera segueix en tràveling al nen i, com en les escenes anteriors, es devia només per seguir-ne la mirada.]

Només trepitjar el carrer, gos i nen, nen i gos, observen. Un aprofita per cordar-se la jaqueta, l'altre per mirar al primer com dient: "jo tinc ganes però poca pressa i tu tens pressa però poques ganes". Aleshores comença el passeig. Les furgonetes de l'empresa que munta coses estan es van omplint de caixes a la zona de càrrega i descàrrega; la noia de cabell llis puja la persiana del local on no han sabut mai, ni el nen ni el gos, què s'hi cou; el pare que baixa amb els seus dos fills, sempre amb presses i estressat; l'altre pare que espera a que el seu fill es posi el casc per muntar a la bicicleta; les dues noies de la perruqueria, una tan guapa i l'altra no, pensa el nen, que no el gos. Giren a la cantonada, el Doug es para al pal de llum, ensuma, ho ignora. Passen per davant del mecànic al costat de l'ebenisteria. El mecànic parla amb aquell to seu que sembla que cridi però no, amb un client que escolta com si entengués el que li diuen però tampoc. Voregen el parc, sempre brut i deixat, on havia baixat a jugar allà alguna vegada de més petit. El Doug es para animat a la caseta de la petanca, ensuma, deixa el seu rastre líquid, continuen. Baixen per la rambla on encara queda un cartell electoral, estripat, que desfigura la cara d'un candidat que no va aconseguir ser alcalde i arriben a la pista de bàsquet on cada tarda grups d'amics juguen partits i ell els veu i els escolta des de la finestra de la seva habitació. A aquestes hores no hi ha ningú. El nen allibera al gos de la seva cadena o potser sigui al revés, just al pipi-can després de la pista. En realitat no és un pipi-can, és una mena de zona verda sense res verd. El Doug camina més ràpid aquí, ensuma diferents arbres, caga, pixa un parell de cops. El nen mira amb desgana a la senyora que passeja a un gos raquític i al tipus que fumant un puro petit ha tret a donar una volta a un altre gos que, malgrat la semblança amb el seu amo, no fuma. I veu a l'home negre amb xancles que parla pel mòbil, assegut al banc. Sempre està allí. De fet, tot sembla estar sempre allí. Es repeteix un esquema, una rutina, com personatges d'una pel·lícula que roden sempre la mateixa escena una i altra vegada perquè alguna cosa falla en cada presa.

El nen xiula, s'ha acabat el temps, el gos torna diligentment al seu costat i es deixa posar la corretja de nou. Enfilen el retorn, ja han donat tres quartes parts de la volta a l'illa de cases. Pugen, gos i nen, per la seva vorera, massa estreta i amb els fanals gairebé al mig, com per molestar, passen per davant el centre de logopèdia i psicologia infantil, tancat. El veí que sempre porta ulleres de sol surt, revisa la seva moto com si fos molt bona, al nen li sembla una poca cosa i al gos li és igual. Li sembla poca cosa la moto i li sembla poca cosa l'home amb aquests aires de ser algú sense ser-ho. En arribar al portal, el nen s'atura abans de picar el timbre i pensa que ara esmorzarà cereals, donarà un petó a la mare i anirà a escola, on aguantarà les classes com pugui, intentarà no barallar-se amb ningú, passar desapercebut, mirar poc a la nena que li agrada i, sobretot, procurarà no pensar massa en la poc que tindrà al vespre, quan el seu pare torni massa enfadat amb tot.

NEN: Algun dia, Doug, les hi tornaré totes per partida doble. Algun dia.

El nen pica al timbre, mira altre cop al seu gos i el gos mira altra vegada al seu nen com si li digués: "Gràcies, m'agrada que siguis tu qui em tregui a passejar" i el nen que sembla entendre'l, somriu com dient-li: "Gràcies a tu, m'agrada treure't a passejar". La mare, per l'intèrfon, obre sense preguntar qui és. I en aquesta complicitat, nen i gos, gos i nen, entren a l'edifici.

TALLEU.

Text originalment escrit per a dekrakensysirenas.com