Ni deus ni onades

2021-04-16

-No te'n vagis. Sempre te'n vas.

Em vaig quedar mirant el pany de la porta, que tenia subjecte amb la mà dreta. A l'esquena portava penjada aquella motxilla que tant m'apreciava. La Cora tenia raó: jo sempre me n'anava. Per una raó o una altra, per una excusa o un subterfugi, per una realitat o per una fantasia. Em vaig girar. Ella seguia asseguda davant la petita taula, blanca i rodona, sobre la que reposaven la seva tassa de cafè i la meva, un cendrer ple de burilles i un paquet de tabac ros. I la rosella que li havia dut aquell mateix matí i que ella havia rebut amb dolor:

-No! L'has arrencada, ningú hauria de tenir el dret d'arrencar una flor!

L'havia agafat de la carretera, tornant de la feina per una carretera secundària decorada de bosc a un costat i de camp a l'altre. La Cora tenia els cabells negres i els ulls negres, en contrast amb la pell més aviat rosada de la seva cara més aviat rodona. Era bonica, no especialment guapa, però bonica. Com les roselles, no són flors en particular boniques, però quan les trobes pel camp et fan somriure. I jo, altra vegada, me n'anava. Rere la Cora la finestra que donava a un pati interior gairebé no deixava entrar ja la llum de la tarda. En veure-la amb la seva expressió decebuda, d'esperar quelcom de mi que ara començava a adonar-me que no podria donar-li, vaig veure també la forma en que ens vam conèixer, les nostres converses sobre llibres i com de malament ens anava al llit. Malgrat això, jo la desitjava i el record de la seva pell sempre llisa i fresca em va atacar com una onada extraviada en un mar en calma. Però el meu mar no estava calmat. Neptú, Posidó, Niord, ANuket, Llyr o el deu o deessa que fos portava mesos insistint en aixecar l'aigua més enllà de la meva estatura, amb suficient força per enfonsar-me i, abans que m'ofegués, deixar-me a la sorra d'una illa que jo havia deixat deserta. I la Cor volia ser allà amb mi, però jo no li permetia.

-Ja t'he dit perquè he d'anar-me'n. Et truco aquesta nit i ens veiem demà.

Ella va moure el cap dient que sí, però un resplendor opac als seus ulls deia que no.

Vaig sortir del pis situat al centre de la ciutat i vaig caminar durant una estona. Com faig sempre, vaig observà els edificis i els cotxes, els arbres i les persones, em vaig abstraure en pensaments que es perdien en el meu oceà com ampolles amb missatge atrapades en una corrent circular. I aquests pensaments van fer que em perdés de nou, com tants altres cops, i necessités aturar-me en una cantonada, cavil·lant, com un boig o com un babau, cap a on em dirigia. El rostre de nas xato de la Cora se'm va aparèixer i per un instant vaig estar temptat de tornar corrent, dir-li que no tornaria a anar-me'n, besar-la i fer l'amor sobre el llit d'aquella habitació petita i única d'aquells pisos petits i múltiples. Però no ho vaig fer. Vaig agafar un autobús i vaig anar fins l'Hospital del Mar. Durant el camí, per distreure'm, vaig obrir el llibre que estava llegint i durant més de mitja hora el meu solitari món interior van ser les seves pàgines, que obrien mons exteriors infinits. En baixar del transport, l'olor a platja em va inundar. Començava a enfosquir-se el dia i els llums dels edificis en línia d'una costa explotada confonien els blaus del cel.

A l'habitació 242, el vella va somriure en veure'm i vaig acceptar la mà que m'estenia. Vaig saber ben aviat, per aquella manera de mirar-me, què em preguntaria just després:

-Perdoni, ens coneixem?

-Sí, avi -vaig respondre, i em vaig asseure al seu costat.

Li vaig explicar una altra vegada qui era jo per a ell, li vaig recordar el nom de la meva mara -la seva filla gran- i li vaig contar anècdotes de quan, de nen, anava a dinar amb ell i l'àvia i ell em donava dues galetes de més, d'amagatotis. Li vaig recordar que miràvem junts un programa de televisió els caps de setmana que em quedava dormir a casa seva i que escoltàvem els partits de futbol pel vell transistor, asseguts a la terrassa amb vistes al mar. Ara les vistes les tapa un bloc de pisos. Em va dir que sí a tot somrient i em va fer algunes preguntes. Quan ja marxava, just quan li portaven el sopar, va allargar la seva mà tota ossos per estrènyer la meva, sense forces, i va dir:

-Encantat d'haver-lo conegut, jove. Torni quan vulgui, ja veu que jo no tinc intenció de moure'm.

En sortir ja era de nit. Algunes parelles i grups corrien pel passeig marítim jugant a esquivar bicicletes, vianants i patins. A la parada de taxis dos homes discutien per alguna cosa i al restaurant en principi modern de, en principi, menjar asiàtic començava a entrar-hi gent. Vaig encendre una cigarreta i vaig caminant tocant el mur de pedra baix que separa l'asfalt del mar. Hi havia gent passejant per la platja, gossos corrent. Algú tirava pedres contra les crestes blanques de les onades, il·luminades pels fanals freds i alts. Feia fresca. Em vaig asseure en un banc, al costat d'una dona que descansava de carregar massa bosses, vaig treure el bloc de notes i amb llapis -sempre amb llapis-, vaig escriure algunes frases derivades de pensaments, doncs em funcionava deixar-les allí plasmades i buidar el cap. Mentre la humitat s'establia al voltant meu, una nostàlgia de quelcom que no vaig saber identificar, es va anar apoderant de la meva pell fins a cobrir-la amb una fina i invisible pel·lícula.

Abans de tornar al meu pis de solter, vaig baixar fins la sorra i vaig deixar que les meves sabates decidissin el camí. Sempre m'ha agradat mirar com la sola deixa petjada. Em vaig detenir al límit de les onades, vaig imaginar que intentaven atrapar-me allargant els seus dits i que li demanaven a la marea una última empenta ja que, quan ja gairebé em tocaven, veien com jo donava un petit salt enrere i les evitava. Mai he cregut en deus, l'única ocasió en que els hi vaig demanar res no em van escoltar, així que aquella nit li vaig demanar al mar que m'ajudés a estimar-la. Volia estimar-la, a ella, a la Cora, que potser seguia asseguda davant la taula rodona, esperant-me. És possible que enfadat un per no deixar-me atrapar i els altres per no posar-hi la meva fe, ni deus ni onades em van fer cas i aquell desig es va perdre entre la humitat i el fred.


Aquest relat el vaig escriure pel blog dekrakensysirenas, el 26 de febrer de 2017