Ni rastre dels esquirols

2020-09-28

Cauen algunes fulles encara verdes sobre el camí que s'obre pas entre l'espès bosc, format bàsicament per roures i alzines. Hi ha també, de tant en tant, un auró o un cirerer de pastor, amb els seus fruits madurs acolorint la terra i les pedres. L'heura s'acarnissa en el tronc de molts arbres i les seves lianes es balancegen en un onejar harmònic. Com sempre, busco restes d'esquirols que sé que no es deixaran veure i aixeco també la vista a la caça visual dels ocells que canten, potser comentant la jugada de que algú com jo estigui en un lloc com aquest. Als costats de la senda, creixen uns quants bolets que no sé identificar, n'hi ha blancs del tot, blancs de peduncle i vermells de barret, de diferents tons de marró clar. N'hi ha de grans i secs, grans i lluents, petits, solitaris i en colònia. Tot i que ha plogut recentment no ha plogut prou, el terreny es veu més sec del que seria desitjable. Ni rastre dels esquirols.

Com sol passar, després de gairebé tres quilòmetres de pujada em sento cansat i penso ja en tornar, però com sol passar també, com un senyal, en aquest moment arribo a un encreuament en el qual s'obren pistes noves. La més atractiva, també sol passar, és la més petita i amagada, la que s'obre pas com un túnel entre les branques que es troben sobre el terreny, la més estreta, verda i sinuosa. Vinga, em dic, una mica més i si de cas ja tornes. No obstant això, tornar per un camí diferent al de l'anada em segueix resultant millor, de manera que caminant, ara pujada ara pla, arribo als cinc quilòmetres i ara sí, em plantejo que el retorn ja toca. Miro el mapa de l'aplicació i veig que, si segueixo endavant, trobaré una travessia que em permetrà fer una ruta circular. Penso que tant de bo estiguessis aquí, però és injust que es permeti a la feina interferir tant en la vida quan tan difícil resulta que la vida interfereixi en la feina. Ni rastre dels esquirols.

A mesura que he anat creixent, envellint, madurant, evolucionant, canviant o com es vulgui dir, he après a apreciar més el que m'envolta i la natura ocupa un lloc privilegiat. Mirar el mar, passejar pels boscos, seguir el curs d'un rierol o quedar-me admirant els ràpids d'un riu més gran; escoltar els sons d'allò que és lliure i sentir-te'n part, tan satisfactori com arribar i veure que no t'has aturat als tres quilòmetres ni als cinc. Se'm comença a fer tard, no perquè es faci fosc, sinó perquè m'he anat allunyant i vull tornar, m'entra una impaciència que feia temps que no sentia, aquesta sensació de saber que el que t'espera és la millor part del camí. Ni rastre dels esquirols.

Més tard aprendré coses dels roures i de les alzines, del sotabosc, quina paraula més bonica, i aprendré perquè no veig esquirols. En una zona d'especial densitat vegetal sento un soroll entre els arbustos i recorre el meu cos un lleuger calfred. Com em surti un senglar o algun animal que pugui sentir-se amenaçat ja veuràs com de valent em torno. Potser només és un conill. Només, dic, que innocent que sóc. Durant una caminada vaig trobar un eriçó creuant el camí, tranquil, al seu ritme. Senglars n'hi ha hagut ja més d'un, fins i tot em vaig topar amb una guineu anant en cotxe, que es va quedar bocabadada davant els fars que il·luminaven aquella carretera de corbes que ara gairebé no recorro ni a peu ni amb cotxe perquè amb prou feines hi vaig. Però ni rastre dels esquirols. Aprendré molt després i hi ha formes d'aprendre que són millors que d'altres. Res millor que tenir un professor que gaudeix explicant el que t'explica i, a més, sembla gaudir explicant-ho a tu, al lloc que toca, entre arbres. Ocasionalment recordo aquell professor d'història que semblava entrar en èxtasi quan ens explicava a un enfilall d'adolescents en zel la Revolució Francesa i, en contraprestació, al professor d'Història de l'Art que et parlava de la Casa de la Cascada o del Gernika amb una cara de d'ensopit que et venien ganes de no tornar mai més a les seves classes, per sort no va aconseguir que m'avorrís l'art. Això seria una tragèdia. No entenc a la gent que no s'interessa per l'art (qualsevol d'ells) ni entenc a la gent que no s'interessa per la natura. Mentrestant, segueixo buscant esquirols.