No hi ha herois lletjos

2018-07-20

Un heroi, en la seva versió masculina o una heroïna en la seva versió femenina, és aquella persona o personatge que actua com un valent, essent el protagonista d'una història, provocant admiració per les seves accions y la seva forma d'obrar correctament. Així, grosso modo.

La mitologia, la història, la literatura i el cinema i, segurament, altres coses, estan repletes d'herois i heroïnes. Si busquem la seva definició en castellà al diccionari de la RAE (que és l'oficial i oficiós, però n'hi ha de millors que no estan influenciats políticament), ens diu que un heroi o heroïna és (traducció literal):

  1. Persona il·lustre i famosa per les seves gestes i virtuts.
  2. Persona que du a terme una acció heroica.
  3. En un poema o relat, personatge destacat que actua d'una forma valerosa i arriscada.
  4. Protagonista d'una obra de ficció.
  5. Persona a la que algú converteix en objecte de la seva especial admiració.
  6. En la mitologia antiga, home nascut d'un deu o una deessa i d'un ésser humà, de forma que el reputaven més que a un home i menys que a un deu (Hèrcules, Aquil·les...)

Faltaria una setena entrada que digués que un heroi (o heroïna), ha de ser guapo. I em refereixo a guapo físicament, encara que no necessàriament un Adonis. Si aquesta bellesa no és física o exterior, es substitueix per una d'interior gairebé idealitzada. Sembla lògic si mirem la definició que he posat abans, però té el seu què. Imaginem-nos un heroi que actués segons uns preceptes morals no virtuosos, no bons, no correctes; segons com es miri seguiria sent un heroi ja que seria el protagonista d'una història, podria ser igualment valent i despertar entusiasme entre certa gent. Mireu en Charles Manson, per exemple, fans no li'n van faltar mai, ha estat el protagonista de llibres, pel·lícules i documentals, encara que bé és cert que no va obrar correctament, estava com una cabra. Deixem-ho i busquem un altre exemple. Ja està: els dictadors. Els dictadors han estat herois per a molta gent. El legat de Franco fa mal encara a Espanya o el de Hitler a Alemanya (i a tot el món), per posar dos exemples propers. Protagonistes de la història, admirats per a molts, guanyadors de batalles i guerres i, a ulls d'aquells que els admiren, van actuar correctament (això demostra que no tenen el cap gaire ben moblat, però no estic aquí per parlar de política, encara que la política estigui a tot arreu). Imaginem, a més a més, només faltaria això, que Franco i Hitler haguessin sigut guapos. La rehòstia. Però cap dictador és en realitat un heroi, cap, perquè un heroi ha de ser-ho en quant defensa una sèrie de valors acceptats per una majoria absoluta, per un conjunt inqüestionable.

David Koresh va ser un heroi entre els Davidians, però per a la resta de la humanitat o per molta part d'aquesta, condicionat tot per la informació que es rebia, era un boig o, pitjor, un fill de puta que s'aprofitava dels altres. Per a qui no ho sàpiga, David Koresh va ser un paio nord-americà nascut el 17 d'agost de 1959 i mort el 19 d'abril de 1993, que en realitat es deia Vernon Wayne Howell; amb el nom de Koresh es va convertir en fundador i líder d'una secta religiosa anomenada els Davidians. El 19 d'agost de 1993,l'FBI va assaltar la seva seu en un ranxo situat a les afores de Waco, Texas i l'assalt va acabar amb un l'incendi i total destrucció del ranxo i amb un saldo de 54 adults i 21 infants morts.

Per assegurar-se que algú és un heroi i complau a la majoria, han de donar-se dues condicions primordials (a part de ser guapo o guapa): ha de defensar una causa noble a nivell generalista (la llibertat, la supervivència de l'espècie, la dignitat, l'amor, la justícia o altres) i, sobretot, ha d'estar en el bàndol guanyador. Perquè un heroi en el bàndol perdedor deixa de ser un heroi i es converteix en un màrtir. I un màrtir i un heroi son coses diferents. Tothom sap que d'una manera o altra, un heori (o heroïna) al final guanya.

Però torno on anava. En un exercici de memòria he intentat trobar herois lletjos i només -potser per ser jo algú inculte- n'he trobat un: Quasimodo, el protagonista de la novel·la Notre-Dame de París, escrita per Victor Hugo i publicada el 1831, més conegut com el geperut de Notre-Dame. Geperut, sord, deforme i coix. Malgrat tot, a mesura que la novel·la avança i no cal anar molt endavant, de seguida veiem dues coses: 1) Quasimodo té la desgràcia de ser així, no és culpa seva, va néixer deforme i 2) és tendre com el pa de motllo, aquell que porta tant de sucre i provoca càries als nens. En Quasimodo és bell per dintre, molt, així està el fet que l'Esmeralda, la preciosa gitana a qui el geperut rescata, valora que escolta, quina llàstima que sigui tan lleig i, evidentment, s'acaba enrotllant amb el capità de la guàrdia, que és guapo i també heroic al desafiar les lleis que va jurar defensar, per injustes. No crec que ningú veig en Quasimodo com un heroi, potser un antiheroi, aquella figura plena de clixés i tan gastada que ja no me la crec, però asseguraria que tampoc. Donat que un antiheroi és un heroi que inicialment no acompleix els cànons d'heroi, és un heroi accidental, i la gran i immensa majoria dels i les protagonistes de la literatura moderna amb herois, són antiherois. I guapos, i guapes.

Una altra vegada furgant en la meva memòria, he trobat a un altre heroi lleig: Shrek, l'ogre de la pel·lícula nord-americana d'animació dirigida per Andrew Adamson i Vicky Jenson el 2001. La pel·lícula explica com un ogre verd i pestilent acut al rescat d'una princesa tancada en un castell per aconseguir recuperar el fangar en el que viu. Com a bon ogre és verd, gras, fa pudor, és marrà i violent. Malgrat tot, Shrek no és desagradable, no és un ogre repugnant i, dins del que són els ogres, segur que és un tipus atractiu. De forma que sí, no és algú guapo, però no és lleig tècnicament i a la seva seqüela (Shrek 2, de l'any 2004, dirigida per Andrew Adamson, Kelly Asbury i Conrad Vernon), quan es converteix en humà, és atractiu, guapo i catxes. Així que de nou, davant un heroi presentat com a lleig, acabem descobrint que no ho és realment. O no és del tot lleig o no és del tot heroi.

Quan pensava sobre això, no obstant, el que em venia més al cap eren heroïnes. Està de moda ara adaptar al cinema novel·les juvenils protagonitzades per noies que als llibres tenen entre 15 i 17 anys, però a les pel·lícules les interpreten actrius que en tenen entre 25 i 30. Hi ha tres exemples molt clars: la més famosa de les tres és la Katniss Everdeen, heroïna de The Hunger Games (Els jocs de la fam), una trilogia de Suzanne Collins amb un primer volum publicat el 2008 i que es completa amb Catching fire (En flames, 2009) i Mockinjay (L'ocell de la revolta, 2010). Everdeen lluita contra el poder i la dictadura que el Capitoli exerceix sobre els districtes; després tenim a la Beatrice Prior, heroïna de la saga Divergent, de l'escriptora Veronica Roth que inclou Divergent (2011), Insurgent (2012) i Allegiant (Lleial, 2013), on ella s'alça com a líder de la resistència contra estaments socials; el podi el completa la menys coneguda, ja que no va aconseguir gaire èxit, Cassie Sullivan, adolescent que protagonitza The 5th wave (La 5a onada, 2013), de l'escriptor Rick Yancey, que per ser originals també és una trilogia que es completa amb The inifinite sea (El mar infinit, 2014) i The last star (L'última estrella, 2016), on la noia lluita contra una invasió alienígena. Tot trilogies, malgrat que la sèrie Divergent ja té un spin-off del seu heroi masculí, molt guapo, ell. A les tres sagues, totes amb una estructura i una trama tremendament similars, donat que la segona i la tercera van aprofitar l'èxit brutal de la primera que, segurament, ja es basa en èxits d'obres similars anteriors; les tres sagues tenen heroïnes extraordinàriament semblants, més en el seu concepte que en el seu físic encara que en això també una mica. Oh, i no ens oblidem de la protagonista de la saga Twilight (Crepuscle), la bella Isabella Marie Swan (una noia que descobreix que el noi que li agrada és un vampir), de l'autora Stephanie Meyer i que consta de cinc volums, iniciada el 2005. Isabella també té 17 anys, jugant amb el límit de la majoria d'edat, de la innocència en front l'edat adulta; però aquesta no és rebel ni és res, és simplement una noia que es deixa portar per les circumstàncies, cosa que fa que com a heroïna, al meu entendre, valgui bastant poc si no és per la semblança amb les altres tres. També hi ha casos d'aprofitament de l'èxit d'aquestes sagues amb herois masculins, com The maze runner (El corredor del Laberint, 2009-2011) de James Dashner, evidentment també és guapo.

A part del fet que Els jocs de la fam i Divergent succeeixen en futurs postapocalíptics i distòpics en els que uns pocs dominen el món manipulant la veritat i usant els demés com a esclaus o servents, de que en ambdues trilogies hi ha una separació de la població segons les seves capacitats o habilitats (per Districtes en el primer cas, on cada districte està especialitzat en un tipus de producció; per Faccions en el segon cas, on cada facció desenvolupar un rol social), en certa manera la semblança entre ambdues heroïnes no deixa de ser tan sorprenent que és gairebé un plagi, sense arribar a ser-ho. A part d'això, com deia, les tres noies i ja hi inclou a la Cassie Sullivan de La cinquena onada, compleixen exactament les mateixes característiques: 17 anys, un punt de mena rebel ja des de l'inici, un germà o germana petit del que tenir cura (en el cas de Divergent el germà és de la mateixa edat i sembla independent, però acaba depenent d'ella) i, com no, una situació en la que han de demostrar que no es dobleguen davant del sistema. I per descomptat, totes, inclosa la vampira (perquè acaba sent una vamipira) de Crepuscle, són guapes, tenen a un o més nois de pretendents (fent-los tilín, com diria la meva àvia) i, oh casualitat, són nois guapos o molt guapos, també. No fotem que fossin elles lletges i ells lletjos, no. Com va una heroïna a enamorar-se d'un noi lleig!? A Crepuscle, la Isabella es passa 100 pàgines avorrint-nos sobre com de guapo i atractiu és el noi; a Divergent la Beatrice s'enamora immediatament d'en Quatre (sí, es diu així l'heroi, per una ximpleria argumental al meu parer, però què sabré jo); a La cinquena onada la Cassie troba irresistible al seu salvador i potser la única excepció la trobem a Els jocs de la fam, en la que no hi ha referències directes al físic dels nois, a la impressió física que li causen a la Katniss, però si una comparació entre els dos protagonistes masculins en la que un destaca més per ser guapo per fora i l'altre per ser-ho per dins.

Així, a nota d'autor, us diré que a mi Crepuscle em va semblar insuportable; que La cinquena onada és considerablement fluixa; que Divergent em va enganxar sense emocionar-me i que, en canvi, Els jocs de la fam em va agradar força. Per si es detecta ja alguna cosa sobre les meves preferències, que quedi clar que vaig amb la mà per endavant o amb la mitja mà, que ja estem a més de la meitat d'aquest article.

Parlant de Mitjamà, si mirem les heroïnes d'una saga famosa i literàriament superior a les quatre mencionades abans, Cançó de gel i foc, veurem que gairebé totes les heroïnes (la Cersei, la Daeneris, la Sansa i altres) són guapes. La diferència aquí rau en que a nivell d'argument aquesta obra no té res a veure amb les demés, no és juvenil, està escrita per un home i són llibres de caràcter coral, sense posicionament sobre bons i dolents, amb molts i moltes protagonistes. La majoria de vosaltres sabreu ja que A song of Ice and Fire (a la tele coneguda com Game of Thrones, que és el títol del primer volum de la saga) és una saga prevista per set volums que de moment en porta cinc, escrita per George R. R. Martin, amb un primer volum publicat l'any 1996. Un dels personatges secundaris rep el nom de Quorin Halfhand (Mitjamà), d'aquí la meva associació, quina ximpleria.

Sé que en part la gent, jo, nosaltres, volem o ens és més fàcil identificar-nos amb els guapos que amb els lletjos, que la gent, tu, elles, ens és menys complicat si són guapos i atractius. El cinema, bàsicament el dels Estats Units) però a tot arreu, porta tota la vida posant gent guapa a les pantalles i les actrius i els actors que no ho són, o fan papers secundaris o fan papers còmics, morint-se abans d'acabar-se la pel·lícula. Hi ha exemples del contrari, és clar, però estic parlant de la majoria. Quan sorgeix un heroi lleig, lleig de debò, és en pel·lícules on es ressalta la seva lluita contra aquesta adversitat, com a The Elephant Man (L'home elefant, David Lynch, 1980); a Wonder (Stephen Chbosky, 2017) o a Mask (Màscara, Peter Bogdanovich, 1985); o es supleix això amb d'altres aspectes físics, com els tipus catxes. I és clar, tots els lletjos per fora, per dins són preciosos. Però curiosament, sempre hi ha algun heroi guapo de l'anvers i del revers a prop. Qui vol veure a una guapa enamorant-se d'un lleig o a un guapo enamorant-se d'una lletja? Qui vol veure a un heroi o heroïna lletja salvant el món?

Que no, que no hi ha herois lletjos.


Aquest article, en castellà, va ser publicat per magazinepunch.com, amb data 11 de desembre de 2017.

Algunes de les imatges que he utilitzat poden estar subjectes a drets d'autor i seran retirades si és convenient.