Noctis Labyrinthus

2018-11-06

El laberint s'estén llarg i estret davant seu. Podria envoltar-lo i estalviar-se la possibilitat de perdre's, però aleshores no tindria tanta gràcia. I a més, per descomptat, perdria l'oportunitat gairebé única que aquest espai de la geografia de Mart li ofereix. Noctis Labyrinthus, aquest és el seu nom oficial, amb un diàmetre de quasi 1.200 quilòmetres. Al seu costat, obedient, Manik espera. Al principi va pensar que a aquests robots els anomenaven gossos de forma despectiva, però la seva conducta es tan canina que no deixa dubtes. Manik és fidel. El Tinent de la missió activa els diferents elements que té el seu casc per a orientar-se i comença a baixar per la vessant, relliscant a voltes però sense caure, fent servir les mans per a mantenir l'equilibri mentre, a prop, Manik baixa amb total tranquil·litat, com si ho hagués fet milers de cops. Finalment la pendent es torna un pla. Les roques roges s'eleven ara uns metres por damunt el Tinent i se li obren davant seu camins amb relativa lluminositat, per on els rajos del Sol serpentegen. L'orientador del casc no li indica per on anar, simplement va traçant un planell que se li mostra en tres dimensions. Manik comença a rastrejar, com un gos de veritat, emmagatzemant absolutament totes les dades que reben les seves neurones agrupades en xips. Humitat, color, textura, components químics, olor i una infinitat més. L'ésser humà es decanta pel camí de l'esquerra i l'androide el segueix sense protestar. Durant uns quants metres i alguns minuts, el vestit blanc d'astronauta es desplaça per aquells canons formats per l'existència d'aigua fa milions d'anys. Manik el va informant, a l'igual que el casc, de si ja ha passat per allí o si tot és nou. Així és difícil perdre's, pensa el Tinent, mentre observa les parets vermelloses, al temps que en pantalla van apareixent números i comandaments.

La Comandant li ha donat permís per a baixar, posant com a condició que anés acompanyat del gos, malgrat les seves reticències inicials. Fins ara el laberint només ha estat explorat per robots. Les missions individuals estan limitades a exercicis molt concrets i aquell no surt al programa. Però el Tinent té un do per convèncer els altres i sortir-se amb la seva.

Després de molt deambular, quan creu que ha d'estar ja a un terç del recorregut, Manik comença a posar-se nerviós. No borda ni mou la cua, perquè no en té, però se li activen algunes llums del seu cap rodó i emet sons elèctrics.

El Tinent posa la mà a sobre del gos, com si l'acariciés, i a través del seu guant tàctil capta el que passa: moviment. No hi hauria d'haver ningú allà. L'home intenta posar-se en contacte amb el campament base però descobreix, ja que no s'hi havia fixat abstret en el paisatge i en els seus pensaments, que no hi ha cobertura. Les parets ara són més altes i el pas més estret, de tot just uns dos metres. Els sensors del casc no adverteixen res, només mostren el dibuix tridimensional del que ha recorregut i del que té més proper. Segueix avançant fins a un petit clar en què se li mostren cinc camins possibles. Manik corre pel lloc i se situa davant la segona entrada per l'esquerra, cada vegada més tens, si és que un robot pot estar tens. El Tinent treu de la seva motxilla un comunicador aeri, anomenats aus, i grava en ell un missatge. Explica on es troba, que no té cobertura i el què ha detectat el gos. Després l'activa, el llança a l'aire i l'au, amb la seva forma d'OVNI, s'eleva fins on pugui trobar senyal, però el Tinent se sorprèn al veure que no només s'eleva més del previst sinó que, després, surt del seu camp visual volant en direcció nord-est, cap al campament. Aquesta conducta és inusual. El més lògic, es diu a ell mateix mirant el cel, seria que un cop a dalt, enviés el missatge i tornés. No té temps per pensar més. Mogut per una curiositat insaciable, Manik emet un xiulet agut i es cola pel pas que assenyalava com els gossos de caça assenyalen una presa.

L'estret pel qual avancen té corbes tancades, hi ha sortints de roca que obliguen al Tinent a ajupir-se i pedres de mida suficient com per obligar-lo a pujar damunt d'elles per poder continuar. El gos, impacient, el va esperant després de cada obstacle, per assegurar-se que el segueix. El Tinent es va posant més nerviós a cada racó, a cada gir que porta a més i més metres entre roques vermelles. Segons els seus càlculs, valent-se del mapa virtual, estan envoltant el centre del laberint. Però no concorda el que surt en pantalla amb el que va trobant davant, el localitzador l'informa que està anant per una ruta no detectada. Això no és possible, pensa l'home, aquest lloc ha estat fotografiat per dins i per fora centenars de vegades, cartografiat al mínim detall. Evidentment, però, és possible, ja que ell és allà. Finalment Manik es queda parat davant d'una paret. Són en un carreró sense sortida. El Tinent posa el guant tàctil sobre el robot i aquest li indica que al darrere hi ha alguna cosa. Posa després el guant sobre el mur i rep senyals difuses, interferències. Intenta de nou comunicar-se amb la base, sense èxit. Mira cap amunt esperant el retorn de l'au, però només veu parets de més de cinc o sis metres, aquí, tancant-se fins a deixar l'espai just perquè entri la llum del dia, tímida, cohibida, temorosa.

I de sobte ell també ho sent. Més enllà hi ha alguna cosa. Dóna un pas enrere, comença a suar. Es mulla els llavis amb la llengua, nota gust a aspror i a por. Així i tot es decideix i tempteja la paret amb ambdues mans, o amb ambdós guants, empeny, colpeja. Potser a l'altra banda es trobi la seva cita amb la història, a Mart, només amb un gos electrònic. Els nervis poden amb ell i finalment envesteix la paret i llavors sí, se sent un soroll de roca que es desplaça i la paret es fa a un costat, lentament. Mira a Manik i el robot, sense avís, s'apaga completament. Mira al capdavant cap a la estranya foscor de tons vermells que se li mostra, interferències en els senyals del casc. Es disposa a entrar. Manik segueix quiet i inert. Dóna un altre pas.


<< La seva sessió de realitat simulada ha finalitzat. Introduïu més crèdits per reprendre la sessió. Gràcies per la seva visita >>.


Aquest relat va ser escrit per i publicat a dekrakensysirenas, en data 22 de juliol de 2016