Només els que es mouen sobreviuen

2019-06-12

Dimarts, 11 de juny de 2019

Escriuré aquesta columna sense parar-me a pensar, sense aturar-me a comprovar si està ben escrita, ho faré teclejant al meu ritme ràpid d'anys de pràctica davant les lletres disposades en un ordre concret per vés a saber qui i en base a quins supòsits pràctics o teòrics, aquest teclat anomenat Qwert perquè són les quatre primeres lletres de la fila superior començant per l'esquerra. Escriuré aquesta columna d'una tirada, en part per falta de temps i en part com a exercici d'estil, o literari o simplement com a exercici mental, ja que escriure és això, és com pensar en veu alta, anant un pas per davant del el cervell del que van els teus dits, a cada frase que escrius ja estàs pensant en la que vindrà després. I és que com diu el personatge que interpreta Brad Pitt en la qual per a mi és una de les millors pel·lícules apocalíptiques que hi ha (crec que això ja ho vaig dir en una altra columna), que és World War Z (Marc Forster, 2013), "només els que es mouen sobreviuen". Tot i que ell la fa servir en un moment concret, crec que és una metàfora de la vida, un missatge més enllà de la necessitat de fugir dels contagiats pel virus que assola el món i s'escampa a velocitat de vertigen. És una frase que es pot usar per a tot: la feina, l'amor, els diners, l'amistat, la família i molts etcèteres o un de molt llarg (mai m'ha agradat l'expressió "un llarg etcètera", m'imagino un etcèèèèèèèèèèèèèteeeeeraaaaaa) o semblant. Perquè sí, veiem supervivents asseguts en els seus llocs de treball de 20 o 30 o 40 anys, segurs pel sou fix, engrandint el cul o deformant alguna de les seves extremitats amb que premen botons, mouen palanques o col·loquen papers en fitxers; però no són supervivents, són morts vivents, incapaços de veure més enllà del que ja tenen (sona a una crítica dura, segurament, vegeu-ho com la metàfora que és i que ningú se m'ofengui, tot i que si se m'ofenen doncs tindran més feina ells que jo). No he aguantat en cap feina més de sis anys, he d'acabar marxant, em canso, em sento estancat, m'avorreixo. L'únic que no m'avorreix és escriure, però no puc considerar-lo una feina, és un plaer, encara que potser algun dia ho sigui i ja veurem què passa. La qüestió és moure's, anar canviant. Admiro la tendència d'algunes persones, la majoria joves, a viure una vida diferent de la que teòricament s'ha plantejat com a segura: treballen uns mesos i estalvien per, els següents anar-se'n de viatge, veure món sense necessitat de tenir molts diners. Jo no vaig fer això, jo em vaig anar trobant amb coses i les prenia o les deixava. Ara em penedeixo i, a la meva edat, penso que em queda tant per veure, tant per fer, que anar a treballar és una molèstia, no per mandra o perquè no m'agradi el que faig, sinó perquè crec que el que m'estic perdent en passar set o vuit hores d'assalariat és molt, jo vull més que repetir certes monotonies o conductes, necessito que de tant en tant tot es mogui. Un cop em vaig acomodar i va ser terrible, tinc ara la sensació que durant aquest temps el món es movia però jo no, jo estava estàtic, mirant com passaven núvols, muntanyes, estrelles i carrers. Quan t'has acomodat qualsevol moviment brusc et fa por, sembla que no podràs mantenir l'equilibri si de sobte t'aixeques de la cadira i et poses a caminar, encara que sàpigues on vas; fins que el dolor al coxis de tant de temps assegut és insuportable i et vas inquietant i decideixes que val, que t'aixeques i et poses a caminar i per sorpresa descobreixes que tantes pors eren infundades, no era por del que vindria, era por al que deixaves enrere. I diuen que quan un sap on va els altres s'aparten, no de l'estil: compte que passa el rei, sinó que el teu caminar és decidit i els teus passos ferms. És cert, quan saps on vas els altres s'aparten. Un cop tu comences a generar moviment, com si fossis el més petit dels engranatges d'un rellotge gegant, al teu voltant tot es comença a moure també i veus que no era que tot es mogués i tu no, sinó que havies generat falsament la percepció de moviment per no morir d'inapetència, de tedi, de sopor. I sobrevius, perquè t'has mogut, i abans eres un zombi. Ara camines, o balles, o saltes i tot es mou al ritme en què ho fas tu, i és una sensació agradable, d'apoderament, de tenir el món, el teu món, a les teves mans. Oh, no és un missatge d'aquests que tant triomfen en algunes xarxes de ser feliç i d'autoajuda, jo he necessitat un procés llarguíssim per entendre-ho i m'ha costat, però ara em moc i tornar a seure em sembla un acte gairebé groller. I és que només els que es mouen sobreviuen.