Oh, patria

2019-06-10

Dilluns, 10 de juny de 2019

La pàtria. Què és la pàtria? Segons el diccionari: terra natal o adoptiva ordenada com a nació o país, a la qual es pertany per vincles afectius, històrics o jurídics.

La pàtria és també allò que s'invoca quan algú toca l'orgull de ser d'un lloc, d'una manera. Hem nascut en un país, en un territori, degut a l'atzar i la sort. Ningú ha triat el lloc en què ha estat donat a llum. Sí que es pot triar el sentit de pertinença a un territori, a un país, a un estat, a una nació, que són coses diferents. El territori és un tros de superfície de terra marcada geogràfica, administrativa o políticament; un país és un territori que forma una unitat política, geogràfica i cultural; un estat és el cos polític d'una nació; una nació és l'entitat jurídica i política formada pel conjunt dels habitants d'un país regit pel mateix govern. Tot es barreja, però no és el mateix. Però aquí parlo de pàtria i de patriotisme, que és el "amor a la pàtria", i un patriota és la persona que estima la seva pàtria i que, teòricament, ja que l'estima, vol el seu bé. Com amb les persones, si estimes a algú, vols que estigui bé, vols el millor per a aquesta persona encara que això comporti, en ocasions, que en conseqüència tu no estiguis tan bé.

La versió xunga de la pàtria i el patriotisme és la mala interpretació que se'n fa, prenent a la pàtria com una cosa superior a les persones que la formen, com un ens propi que sense gent, també existiria. He vist moltes vegades pintada en murs la frase: un patriota, un idiota. En certa mesura, estic d'acord amb aquesta sentència, en el sentit de defensar amb ungles i dents una cosa que t'ha vingut per atzar, cosa que, tot s'ha de dir, és imposada i forma part de pixar en un arbre per marcar territori, no deixa de ser relativament absurd. Abans d'escriure això, m'he estat documentant una mica sobre l'evolució del concepte de la pàtria i, encara que ve del llatí i té la seva arrel en "família" i "clan", ha sofert amb el temps una distorsió curiosa, vinculada amb el poder. Durant l'edat mitjana i feudal, el terme es va vincular de forma totalment interessada amb l'amor, no al territori, sinó al rei o senyor de cada terra, i comportava una sèrie d'obligacions envers aquest. Més cridaner resulta observar que el terme "pàtria" va prendre encara més força durant els períodes de guerra, que és quan se la invoca per sobre de totes les coses, com una cosa a defensar, generant un sentiment una mica fals i distorsionat de pertinença i de cert vassallatge i servilisme: has de servir a la teva pàtria, ves a la guerra i defensa-la. Això cobra més força encara quan la guerra ha estat civil, i més encara si es devia a una guerra de successió, en la qual llavors tots dos bàndols invocaven al patriotisme com defensa dels seus interessos. Però, si els dos invocaven a la pàtria, és que hi ha pàtries diferents dins d'una mateixa? No, el que hi ha són diferents conceptes de pàtria.

Actualment, amb el segle XXI entrat ja en la part final de la seva adolescència, el concepte pàtria està totalment tret de context. No es defensa a una pàtria, es defensa a una bandera, a un concepte ideològic, polític i també a un de visceral. A Espanya això s'ha viscut de forma augmentada últimament. El franquisme es considerava a si mateix patriota, es defensava a Espanya, si no eres dels seus, eres un enemic de la pàtria. Acabat el franquisme (acabat a nivell que Franco havia mort, però 40 anys després segueix viu), el patriotisme distorsionat d'una part d'Espanya es va centrar al País Basc, en la ETA. Dissolta la ETA, amb la sortida de l'armari de l'independentisme (que ha existit sempre, no és una cosa de fa deu anys, només cal recórrer una mica a la història), el patriotisme mal entès s'ha bolcat a Catalunya. Tant per aquells que defensen la pàtria espanyola com per als que defensen la pàtria catalana. Això demostra que la concepció de pàtria necessita sempre un enemic o, de no tenir-lo, no té sentit. Hi ha hagut, a partir l'1 d'octubre de 2017, una altra sortida de l'armari: la del feixisme, que també ha existit sempre, però ha trobat en l'independentisme català un enemic collonut perquè el que defensa és que una part del territori, que té identitat, cultura i llengua pròpia, es separi de l'altre, amb la seva identitat, cultura i llengua pròpia també, totes dues vinculades per segles d'història conjunta. Així, ha tornat a renéixer el concepte de que la pàtria no es toca. Però reflexionem una mica abans de treure les vísceres, sobre el que posava al començament del significat de pàtria i patriotisme. Si ser un patriota és estimar la pàtria, com pots defensar la pàtria atacant-ne sense pietat a una part?

Diuen que estimar és deixar marxar. Més enllà de si és la majoria de Catalunya o del País Basc la que vulgui anar-se'n o no, més enllà de si jo he de defensar la meva pàtria en una suposada guerra en què m'han ficat els polítics, per exemple, crec que el concepte de pàtria que manifesta certa part del nacionalisme, l'únic que fa és atacar a aquesta pàtria, i pretendre que algú estimi a qui li ataca, que l'estimi per la força o pels collons, no deixa de ser una demostració que sí , que en alguns casos un patriota, un idiota.