Patria, de Fernando Aramburu

2019-01-14

Quan vaig començar a llegir Pàtria no sabia que es tractava d'un fenomen o gairebé fenomen literari del qual, entre d'altres coses, s'està preparant una sèrie televisiva. Sabia que havia tingut el seu èxit i que parlava del delicat tema d'ETA, un d'aquests temes que en altres països ja faria temps que s'aborden amb certa naturalitat, però que en el nostre no es fa perquè les pors, els tabús i la suposada correcció política del "no ofenguis a ningú" dura molt més temps o, vist d'una altra manera, més que tenir una major durada es procura mantenir ocult o, com a molt, s'expliquen "així com per riure una mica".

També informo que abans de Pàtria acabava de llegir La broma infinita i que, per tant, el precedent ho posava complicat (per estil, per densitat, per gruix) a qualsevol llibre que em caigués a les mans.


Autor: Fernando Aramburu (San Sebastián, 1959)

Aquesta edició: Tusquets, col·lecció Andanzas

Volum: 648 pàgines

Gènere: Drama

Idioma original: castellà


Com deia, Pàtria és una novel·la que va de la ETA. Va de la ETA? Sí, en certa manera. A mi personalment m'ha semblat tota l'estona que Aramburu basculava al voltant de o navegava per damunt del tema polític sense arribar en cap moment a mullar-se en absolut, i a partir d'això el tema deixa de ser tema per convertir-se en excusa. El rerefons, doncs, d'ETA, ens serveix per veure la vida d'una sèrie de personatges, englobats en dues famílies, que acaben sent més rics que la novel·la en si mateixa, alhora que en alguns moments dóna la sensació que tot és massa superficial.

Pàtria succeeix en la seva major part en un poble sense nom del País Basc, molt a prop de Sant Sebastià (Donosti) on viuen dues famílies, ambdues comandades (per dir-ho d'alguna manera) per les mares-esposes: Miren d'una banda i Bittori per l'altre. Aquestes famílies, i no faig cap spoiler perquè ja t'ho explica la contraportada, estan marcades per l'assassinat del Txato, marit de Bittori, a mans d'un comando etarra. Una amistat de tota la vida es veurà trencada per la dicotomia política del moment, per la presó social que suposa viure en un poble petit en el qual si no estàs a favor d'una cosa és que hi estàs en contra. I Aramburu aconsegueix crear un ambient hostil per a les dues famílies, un escenari claustrofòbic. Dins d'aquest, les famílies creixen i maduren, amb el segell al front de la mort del Txato a partir que és crivellat entre casa i el garatge. La marca d'ETA, la inclinació política, ho emmarca tot i a tots.

La família de la Miren està composada pel seu marit Joxian, home entristit i gairebé anul·lat per la dissort de la seva família i el caràcter fort i inflexible de la seva dona, la qual es va tornant més proETA a mesura que el seu fill mitjà, Joxe Mari, es torna membre de la banda; contràriament a la seva filla gran, Arantxa i al seu fill menor, Gorka, que s'inclinen per altres camins, totalment condicionats també pel fet polític.

La família de la Bittori està composada per en Txato, empresari pròsper amenaçat per ETA, i els seus dos fills: Xabier, metge solter en contínua crisi existencial i Nerea, un personatge una mica inconsistent i incoherent al meu parer, que de vegades sembla d'una forma i més davant d'una altra, creant o creant-me certa confusió.

La novel·la està escrita a més amb un format d'escenes, d'escaleta que se l'anomena, tan marcat que es compon de molts, massa, capítols curts, amb fragments de la vida dels seus personatges, començant per les dues dones i poc a poc endinsant a i alhora dispersant-se per la vida dels personatges restants. Aquesta forma de narrar la novel·la fa que un no acabi d'entrar-hi del tot, tan dividida que quan comences a ficar-te en la pell d'un personatge o d'una situació el relat es talla per donar lloc a un altre capítol. Aquest format pot anar bé si la voluntat de l'autor és demostrar com de partida estava (i potser encara estigui) la societat basca d'aleshores, però a mi com a lector m'ha despistat i m'ha refredat, de manera que, com deia, no m'ha permès entrar del tot en la història. Tot està explicat gairebé a manera d'anècdota excepte aquells fets que es repeteixen: l'horta de Joxian, les sortides en bicicleta dels dos pares de família, la condició de mestresses de casa de les dues dones, el gat, els problemes sentimentals de les filles, la afiliació a ETA d'en Joxe Mari.

Al meu entendre, l'obra de Fernando Aramburu opta de manera excessivament simplista per la configuració dels bestsellers, és a dir, explicar moltes coses de forma ràpida i sense aprofundir, convertint els personatges en relativament estereotipats, d'evolució més aviat pobre (si , veus com van avançant per la vida, però s'explica de forma gairebé telegràfica). Amb les seves més de 600 pàgines, estic segur que Aramburu té la capacitat d'aprofundir molt més i potser si no parlés tant sobre la vida dels fills i s'hagués centrat més en el conflicte en sí, en les seves interioritats i en el que suposa per als personatges (que sí, que es diu què els suposa, però sense detalls, com notícies inevitables), jo hauria gaudit més.

És una mala novel·la? No, ni molt menys. Es llegeix ràpid i fins i tot al final t'emociones una mica (senyal que una mica sí que han calat els personatges), però et quedes amb aquesta sensació que, d'un arbre tan bonic en podia haver caigut una fruita més dolça.