Paul Auster, entre l'entusiasme i l'apatia

2018-07-03

Començo la secció Biblioteca pel prestatge de lectures i referències amb l'autor nascut a Newark (New Jersey, USA) l'any 1947, doncs crec que és un dels escriptors dels que he llegit més llibres i, a més, perquè vaig acabar no fa massa la seva última novel·la i segueixo debatent-me entre l'entusiasme i l'apatia.

Vaig conèixer la literatura de Paul Auster gràcies al meu cosí, amb qui vaig conviure cinc anys (dels 23 als 28) en un pis del barri d'Horta-Guinardó, a Barcelona. Va ser una època en la que llegia de forma gairebé compulsiva. El meu company de pis era un consumidor habitual dels llibres d'aquest autor i després de molts "hauries de llegir alguna cosa seva" em vaig deixar convèncer. Em va recomanar començar per Trilogia de Nova York (1991).

Aquesta obra es compon de per tres relats llargs o tres novel·les curtes: Ciutat de vidre (1985), Fantasmes (1985) i L'habitació tancada (1986) però no es va editar en aquest format fins l'any 1991. He de dir que em va agradar força, però que ja va mostrar els primers símptomes del que seria, a partir d'aleshores, la meva dualitat per l'autor nord-americà. Paul Auster és algú capaç de crear-me contradiccions com pocs altres escriptors o escriptores. Aquesta dualitat que, com dic, van començar ja amb Trilogia de Nova York, es deu bàsicament a que em pot generar entusiasme, sense passar-se i alhora sempre crec que s'ha quedat curt, també sense passar-se. Dels tres relats d'aquest llibre jo en destacaria el primer per sobre dels altres dos que es quedarien en el llindar entre "està bé" i "no està malament", un lloc on jo m'hi sentiria incòmode. Vista la meva reacció, qui em va introduir en Auster em va recomanar aleshores que seguís llegint-lo ara amb La música de l'atzar (que es va publicar abans que la trilogia, tot i ser posterior, almenys al nostre país).

La música de l'atzar (1990) ens narra la ruta de Jim Nashe, un home que ha heretat una petita fortuna d'un pare que li és estrany y es dedica a recórrer Amèrica amb el seu cotxe, fins que coneix a un jugador. Ja quasi sense diners, Nashe s'associa amb el jugador per tal de, entre els dos, recuperar gràcies al joc els diners malbaratats. Pel meu gust, sempre qüestionable, la gràcia principal d'aquesta novel·la recau en que té dues parts clarament diferenciades: la primera es la típica història de carretera plena de motels, personatges pintorescs y gasolineres en les que el protagonista viu a la seva; la segona comença després de l'associació entre Nashe i Pozzi, aleshores l'estil de l'autor canvia, la trama fa un gir interessant cap a un costat fosc i esdevé fins i tot angoixant i claustrofòbica, amb tocs de fantasia i que fa de mal pronòstic. Auster juga de manera elegant amb les dues trames i transforma amb estil al seu protagonista principal mentre manté una aura de misteri en l'altre, que sempre fa la sensació que podria ser molt més del que aparenta i també molt menys. L'autor, al meu parer, demostra una envejable capacitat per construir personatges, precisos, detallats, complets; i el seu llenguatge és més lleuger que a la Trilogia, el ritme és més viu i, tot i la foscor de la segona part, és més lluminós (l'estil). Aquesta novel·la em va entusiasmar i no vaig trigar gaire a començar la següent de l'autor que teníem pel pis: El palau de la lluna.

El palau de la lluna (editat per Anagrama el 1991) em va tornar a aquella suau decepció que ja vaig notar amb La trilogia de Nova York, al tancar el llibre. Està ben escrit, fet que es ja inqüestionable en Paul Auster, sempre escriu bé, però es repeteixen patrons com la presència de fills amb pares quasi desconeguts que vaguen perduts sense destí fix, ànimes errants que no ho són tant. La construcció dels personatges torna a ser molt bona, minuciosa y a consciència, a voltes inclús excessiva. A més, per a mi, El palau de la lluna té moments que no calen, escenes que sobren o aporten molt poc, de manera que acaben resultant una mica insulses. Auster fa servir aquí un llenguatge encara més planer que a La música de l'atzar, va trobant el seu lloc, crec jo, és col·loquial en consonància amb la història que ens està explicant, i s'hi recrea. Trobar quina és la manera en que t'és més còmode escriure i que més t'agrada ha de ser un plaer i crec que és una recerca gairebé perenne, però Auster (sempre en la meva modesta opinió, la de qui en sap poc) s'hi recrea tant en aquest descobriment que al cap de poc un pensa que aquesta obra podria haver durat dues terceres parts i no hauria passat res. A més, apareixen altre vegada aquells aspectes que es repeteixen en altres llibres de l'autor, convertint en tòpics propis alguns temes i formes de tractar-los i apareixen desviacions de la trama que a mi, com a lector, no em diuen res nou.

Haurien tocat a partir d'aquí Leviatan (1992) i Mr. Vértigo (1994), però me'ls vaig saltar. La primera d'aquestes dues diuen que és de les millors que té, de manera que segurament l'entomaré aviat. Jo vaig passar directament a Timbuktú.

De l'apatia de l'anterior, altre cop a l'entusiasme d'aquesta. Timbuktú (1999) ens narra amb els ulls d'un gos, Mr. Bones, el periple d'un poeta a qui li queda poc de vida i la seva mascota, en la recerca d'una nova llar per aquesta, abandonant Brooklyn. Al llarg del viatge, els ulls de Mr. Bones ens fan descobrir al protagonista humà, donen un toc molt original a tota la narració, resulta divertit i ben plantejat i arriben a ser, ambdós protagonistes, entranyables. Un altre dels tòpics de Paul Auster és la seva fixació amb Nova York, sobretot amb Brooklyn, que en algunes novel·les arriba a ser un personatge més, però que també m'ha acabat cansant una mica.

Curiosament, la dualitat meva amb Paul Auster s'ha anat donant també en l'ordre dels llibres que n'he llegit, passat d'un que m'entusiasmava a un altre que no, de manera que quan vaig acabar Timbuktú i un temps després vaig començar La nit de l'oracle (2003) potser ja estava predisposat a quedar-me amb ganes de més. I és el que em va passar, però a mitges. Aquesta novel·la sobre algú que es reinventa a ell mateix i escriu sobre algú que no és ell però en qui es va transformant, en part gràcies a un misteriós quadern blau, és una bona novel·la, enganxa, és àgil i alhora té un plantejament més complexa que d'altres. Malgrat que em va agradar més que les que em decantaven cap a l'apatia, no va arribar a entusiasmar-me. La forma que té Auster d'escriure és agraïda per lleugera sense caure en la banalitat, amb un punt culte sense caure en la pedanteria. Però en acabar-la, em vaig quedar amb cert aire de buidor, com amb la Trilogia, una sensació de que a la novel·la li falta alguna cosa per ser rodona i crec que una bona demostració d'això és que en recordo poc, d'aquesta novel·la, tinc poca consciència de què hi succeïa, de què anava.

Sent com sóc i pensant que la següent tocava que m'agradés molt (encara que La nit de l'oracle havia trencat una mica la dinàmica), no vaig tenir dubtes a fer-me ben aviat amb Viatges per l'Escriptorium (2006) tan bon punt va sortir a la venda. Em vaig trobar aleshores amb un Auster sobre Auster, és a dir, una novel·la d'Auster parlant d'ell mateix tot i que fent servir un altre personatge amb el nom de Blank que, precisament, està en blanc, sense memòria. Blank està tancat en una espècie d'habitació sense res més que un llit i un escriptori amb un munt de papers que parlen d'altres persones i rep, a part d'una infermera, una sèrie de visites de personatges d'aquests escrits, que li retreuen coses com si ell fos el culpable. Poc a poc, Blank va recobrant la seva identitat. Són, com ja s'ha endevinat, alguns dels personatges de les novel·les de Paul Auster queixant-se a l'autor de la vida que els ha donat, en una metàfora interessant però, al meu parer, desenvolupada amb poca fe o com si fos un treball d'encàrrec (toca fer-lo, es fa i com que el talent de l'autor és sobrat, no cal esforçar-s'hi gaire). No tinc dubtes a l'hora de considerar Viatges per l'Scriptorium com el llibre que menys m'ha agradat d'Auster. Decebut, ja que quan un autor té obres que t'entusiasmen caus en l'error d'esperar que sempre sigui igual de bo, cosa gairebé impossible i més quan produeixes tant com el nord-americà, vaig abandonar Auster durant un temps, fins que va arribar 4 3 2 1.

4 3 2 1 (2017) és l'obra magna de Paul Auster; magna en quant a dimensions i també en quant a capacitat i portent literari, almenys fins ara. És ambiciosa, treballada fins l'últim detall, amb una estructura perfecta i una recreació d'espais, personatges, sentiments i fets històrics per caure de cul. El mateix autor va dir en una entrevista que tenia la sensació que portava tota la vida preparant-se per escriure aquesta novel·la. Si seguim amb els alts i baixos de la seva bibliografia, pel què fa als meus gustos, 4 3 2 1 estava condemnada a agradar-me molt. El plantejament inicial de la novel·la i els seus inicis em semblen brillants. Auster ens explica la vida d'en Ferguson, des de la seva infància fins que arriba a l'edat adulta. En Ferguson és un noi d'origen jueu (ho destaco ja que és important en la novel·la) que, oh sorpresa!, viu a Nova York i l'adora i que, a partir d'un fet concret de la seva infància la seva vida es desenvolupa en quatre possibilitats, quatre universos paral·lels, d'aquí el títol. Cada part de la història està dividida en quatre capítols i cada capítol narra la mateixa franja d'edat de la vida d'en Ferguson. Són quasi quatre novel·les en una, que podrien ser perfectament independents, però que estan unides per la presència d'elements comuns en la vida del noi (els seus pares, la noia de qui s'enamora, la recerca d'un futur com a escriptor, alguns amics, els fets històrics) i, sobretot, l'anar i venir erràtic d'un personatge que no es troba a ell mateix. Surten els tòpics habituals de l'autor: Nova York i Brooklyn, un pare absent, la recerca de la pròpia identitat (professional, sexual, emocional). En Ferguson passa per campaments d'estiu, s'enamora de l'Amy en dues de les quatre vies, adora a la seva mare en totes elles, viu la moguda universitària dels anys 60 i els conflictes racials dels 70 i la seva vida va passant, sense que ell acabi de saber cap a on.

A favor de 4 3 2 1, a part del que he dit al començament, diré que trobo que està magistralment escrita, és un luxe pel lector (i suposo que per l'escriptor també) quan un autor o autora pot fer-ho com ho fa Auster, amb un llenguatge que és a voltes col·loquial a voltes culte segons el moment, una obra complexa sense fissures, que sent ambiciosa no resulta gens pretensiosa i amb una trama teixida com si Auster fos una aranya capaç de detectar la més petita vibració en el fil més allunyat d'una arquitectura basta i impossible. No obstant (i potser això es deu, ara que ho penso, al fet que quan vaig començar a llegir aquest autor jo tenia 25 anys i ara ja supero la quarantena, i tant ell com jo hem evolucionat), davant d'aquesta obra magna, literàriament fregant la perfecció (estil, estructura, temporalitats, la riquesa de tots els personatges fins al més secundari, el plantejament dels fets històrics i com es situen), a mesura que vaig anar avançant en la lectura, cada cop se'm feia més feixuga. Feixuga en el sentit que vaig arribar a tenir la sensació que al final no arribaríem a res, com una certesa, com quan en d'altres llibres el final esdevé tan predictible que t'espatlla la trama. Reprenent la metàfora de l'aranya: Auster teixeix una teranyina tan espectacular que t'acabes perdent en l'arquitectura i t'oblides de per què servia i, al final, deixes de trobar-li sentit. Potser sóc dels pocs als que els hi ha passat, però imagino que no l'únic. Vull pensar que Auster fa expressament que en Ferguson sigui un personatge del que ho saps tot i alhora no en saps res, com que ell no té idea de cap on va en cap de les seves quatre vides, el lector tampoc i si és així em sembla que és tenir una capacitat superba en la construcció d'un personatge. Però al mateix temps, en Ferguson m'acaba resultant fred, aliè i gairebé impersonal, un personatge protagonista absolut del que no et fa sentir malament el que a ell li fa sentir malament ni et fa sentir bé allò que a ell li fa sentir bé, ni tampoc tot el contrari. Alguns dels personatges no protagonistes (l'Amy, sense anar més lluny o la mare, la Rose) generen molta més empatia i emoció que en Ferguson. Així que amb 4 3 2 1 m'ha passat de forma augmentada el que, en general, m'ha passat amb la literatura d'Auster: admiro la seva capacitat narrativa, als seus personatges em semblen creats de forma sublim, la història està repleta d'aclucades d'ull i de detalls genials, però jo no acabo de connectar amb allò que se m'expica (salvant Tombuctú, segurament).

Per exemple, i acabo ja, en algunes de les quatre vides d'en Ferguson hi ha escenes i aspectes tan detallats i repetits per donar-hi èmfasi, situacions tan estirades i allargades que, com a lector, acabo necessitant que s'acabin per seguir amb una altra cosa o per veure on van a parar, però inclús amb tot això, no aconsegueixo que en Ferguson em caigui bé o malament ni la meitat de cada.

Malgrat tot, sent com sóc, segurament em llegiré la propera novel·la que tregui l'autor de Newark i, de mentres, anirem fent camí amb les que encara tinc pendents.