Peó, alfil i reina

2018-10-06

Té una d'aquelles tardes. La ratlleta vertical del cursor parpelleja esperant impulsos just després de la paraula "després". Una pàgina i mitja, quatre paràgrafs és el súmmum creatiu aconseguit avui i per més que les llegeix, no aconsegueix trobar-ne la gràcia. On és la fotuda imaginació que tant li desbordava fa no més d'un any? En quina part del camí es va extraviar la inspiració que el feia passar-se hores davant un ordinador perdent el sentit del temps? Per allà, en qualsevol dels sotracs.

Desvia la mirada i durant una estona observa el tauler d'escacs, una partida temps enrere començada. El rei blanc en un racó, flanquejat per l'únic peó que li queda, l'únic soldat d'infanteria que ha resistit l'atac negre. Més allà, solitari i sense perdre la dignitat, l'alfil blanc. En l'últim moviment la reina negra s'ha menjat la segona de les torres blanques. Li és impossible guanyar una partida sense les torres i sense la dama. Sempre ha estat un mal jugador, però no pot deixar de jugar, rere cada escac i mat es diu que ja prou, però comença de nou. Juga des de jove, des de petit. Una derrota després d'una altra, de tant en tant una victòria menor, la seva incapacitat absoluta per idear una estratègia, per pensar a mig termini i la d'imaginar per on va el contrincant. Ell no en sap d'això, ell mou per instint.

Torna a mirar la pantalla. Recorda quan aquella professora de literatura li va suggerí, en acabar de llegir alguns dels seus relats, que comencés una novel·la i que per això elaborés fitxes de personatges i iniciés el relat amb una frase, de la frase al paràgraf i així en cada capítol. Cada capítol estructurat, saber el final ja de la novel·la abans d'acabar-la. En va ser incapaç. L'ànsia d'escriure li superava i se sentia perdent el temps fent aquelles plantilles de personatges que ell necessitava construir poc a poc, lletra a lletra. La improvisació era el se camp, es va dir. I ho segueix pensant ara, però dubta constantment davant la seva incapacitat de passar més enllà de la pàgina i mitja que porta. Aquella professora va semblar enamorar-se d'ell, encara estudiant, que destacava per guanyar cada any el premi literari de l'institut, quatre anys seguits. La professora va dir que ja no podia seguir quedant amb ell per assessorar-lo.

La reina negra és com una amenaça, allà plantada, altiva i distingida. En la simbologia dels escacs, el peó és la menor de les peces, la infanteria, els soldats d'avantguarda que obren camí i la majoria dels quals mor de forma inevitable, a voltes en sacrifici. I allà, davant el rei blanc, l'únic peó s'assembla a un soldat amb el seu fusell, acovardit enfront la imminent superioritat de l'enemic, sabent que d'aquesta no en sortirà amb vida, però disposat a morir de la millor manera. I el peó mira a l'alfil, el seu suposat aliat, a l'altra punta del tauler. Inicialment l'alfil era un elefant, quan ja no es feia servir el paquiderm en les batalles, va passar a simbolitzar als cavallers, però amb la imposició de la religió catòlica, va acabar sent un bisbe. El clergat sempre allà, fent servir la força militar per enaltir-se i després mantenint-se al costat del poder, fins que deixa de ser-li útil. Com ara. Una figura inútil per ella sola, hauria de fer-lo retrocedir per tal que la reina contrària es veiés temptada a matar-lo. Però no, el seu contrincant no farà això, té l'escac a tir de pedra. Llàstima que el peó no tira pedres ara que la reina no el mira.

Més endavant va arribar la oportunitat de la seva vida. Un dels seus relats va caure en mans d'un editora important de la ciutat, a qui li va encantar i el van trucar. Va tenir una entrevista amb ella i amb l'assessor literari, el van afalagar i li van proposar escriure una novel·la per a ells. Es va emocionar tant que es va oblidar de totes les preguntes necessàries. Ho va explica a tots aquells que l'havien animat a escriure primer, i als que no l'animaven després. En va començar una, dues, tres i quatre, de novel·les. No en va acabar cap. Va finalitzar la universitat, es va enamorar perdudament, va caure en un forat sense fons, va deixar d'escriure. Un matí es va llevar com si acabés de treure el cap d'entre una boira densa i interminable, va agafar el manuscrit amb el seu últim intent de novel·la que portava per la meitat i se'n va anar a l'editorial. L'editora amb la que havia parlat ja no treballava allà, l'havien contractat per una editorial d'Anglaterra i s'havia endut al seu assessor amb ella. Amic, amant o fidel conseller. Va deixar el manuscrit i va rebre mesos després una carta seca i trista de rebuig.

El peó i l'alfil es miren amb recel, ho nota. Un que és sacrificat i l'altre que exigeix sacrifici. Veu al bisbe mirant amb altivesa al soldat, exigint amb la seva actitud que no faci res. El d'infanteria titubeja, mira al rei que sempre es limita a albirar endavant com si a l'horitzó de quadres blancs i negres hi hagués la resposta; mira a la reina enemiga i després a la torre, robusta, directa, sempre defensiva fins que es decideix a atacar i aleshores resulta letal. I quatre peons negres distribuïts gairebé a l'atzar que simulen un batalló mal dirigit. El millor que pot fer és abdicar, majestat, diu el peó al rei, però de fons s'escolta la veu de l'alfil que l'acusa de traïció i que com s'atreveix a proposar una cosa així, que ell, simple peó, s'ha de mantenir al seu lloc. Però el peó avança de sobte, decidit, una casella més.

Envia un missatge de text al seu contrincant amb el moviment. Mira la pantalla. Elimina tot allò escrit i escriu primer el títol en lletres grans: PEÓ, ALFIL I REINA. Primera part: Peó.


Relat originalment escrit per i publicat a dekrakensysirenas.com