Permetin-me la llicència

2021-04-28

-Bon dia. Els he convocat perquè necessito ser sincer amb vostès. Seré sincer ja que amb la veritat des de l'inici tot és sempre més fàcil malgrat que, moltes vegades, creguem el contrari. Els tracto de vostè per mostrar-los el meu respecte que, potser no sigui necessari fer-ho així, però permetin-me la llicència, doncs és com em sortia al pensar en com dir-los el que he de dir-los.

«Necessito aquesta feina. Tinc dos fills en custòdia compartida que suposen unes despeses considerables i més ara, que un d'ells ha entrat a l'adolescència i menja com una llima. A més, els meus dos nens són grans: alts, fornits; de manera que cal anar comprant-los roba gairebé contínuament doncs creixen sense control, o així m'ho sembla. He de pagar un lloguer que no és poca cosa. Aigua, gas, llum, internet i també altres dispendis de vida, com la roba per a mi. Ja veuen, no obstant, que vesteixo amb roba que, encara que es conserva bé, té ja cert temps i cert ús. No em compro roba de forma generosa amb mi mateix des de, uf, no sabria dir quan.

«Necessito aquesta feina per assegurar que la majoria de despeses, entre les que m'he deixat els productes de neteja, el menjar en general, el cotxe, les reparacions que sorgeixen sempre en el pitjor moment (una porta que s'esquerda, una roda que es punxa, una persiana que cau a pes) i les reparacions, també les podem anomenar així, que cal fer-se a un mateix: medicaments, medicina privada per allò que no cobreix la pública i que és el que jo més necessito (dentista, podòloga, osteòpata). Tot això, bé ho deuen saber vostès ja que el meu cas no és ni únic ni especial, suposa que a l'arribar al cap del mes la compta bancària estigui al límit del suïcidi. Hi ha gent que, gràcies als seus estudis, els seus mèrits, els seus endolls (o contactes, que sona menys agressiu) o els seus anys, té uns sous considerables que li permeten no patir per aquest fi de mes i permetre's, a més a més, alguns luxes. Jo en necessito pocs, creguin-me, i gairebé no en tinc cap. Vicis sí que en tinc i no ajuden a estar tranquil en el pla econòmic.

«Necessito aquesta feina malgrat que el sou em sembla escàs i això em fa pensar que a mi i a aquells que treballen del mateix i cobren el mateix, en realitat i en fons, no se'ns valora. No sentir-se valorat fa que un ja, d'inici, es desmotivi i més quan ha intentat demostrar el seu valor i se l'ha ignorat. Ignorar no només és no escoltar o no atendre, és atendre per després oblidar, és dir que sí quan es té clar que serà que no, també. A aquesta falta de motivació inicial per un salari petit que em va pensar que no se'm valora ja de primeres, cal afegir-hi que les persones d'altres estaments i càrrecs que treballen (o haurien) amb mi, tampoc m'acaben de valorar ja que, les tasques que desenvolupo (o hauria) són difoses, inconnexes, un pedaç per tapar un forat que, en realitat, no pensa cosir ningú. Això desmotiva igualment, doncs per molt que t'expliquis no s'acaba d'entendre què es fa ja que allò que es fa és el que fan altres però malament. És un dels funcionaments anacrònics i dels mals endèmics de l'administració: en lloc de derrocar i reconstruir la columna que no subjecta bé el sostre, el que es fa és posar més columnes que suportin el pes que hauria de suportar la primera. I no és això. Però disculpin, no volia allargar-me i ho estic fent.

«Necessito aquesta feina -i ara ja vaig al gra-, però sincerament, no la vull i, sincerament, no puc deixar-la. Però tampoc puc fer-la bé ni vull ser la columna que fa perillar l'estabilitat del sostre. No sóc arquitecte així que potser l'analogia no acabi de resultar encertada. Com anava dient: entre que la feina està mal pagada, no està valorada, no m'agrada i, sobretot i per això ho he deixat pel final, sobretot tinc el cap en un altre lloc, em sento atrapat. No vull estar aquí, malgrat tot no tinc més remei que estar aquí i, ja que he d'estar-m'hi, m'agradaria fer-ho el millor possible. Responguin, per això: com ho faré el millor possible si no m'agrada i no m'ho crec i, per més inri, estic pensant en com obrir el camí per sortir-ne? Em sento atrapat. Si ho faig malament perdré la feina; si ho faig molt bé entro en una contradicció personal perillosa ja que no em puc dedicar a allò necessari per llaurar el camí i alhora em sento malament. Els hi dic amb el cor a la mà, em sento malament si no faig bé la feina. Quin disbarat tot plegat! Resumim:

«Necessito la feina. No vull la feina. Vull fer-la bé per no perdre-la, no perquè no vulgui perdre-la sinó perquè la necessito. No puc fer-la bé perquè la faig per necessitat i no per desig. Si no la faig bé, la perdo. Si la perdó tindré espai mental i temporal per dedicar-me al que vull, però no diners per mantenir-me mentre em dedico al que vull. Si no la perdo no tindré espai mental ni temporal per fer el que vull i si no faig el que vull no podré deixar la feina. M'entenen? Bé, no sé vostès, però jo em quedo més tranquil explicant-ho encara que no tingui la solució. Suposo que toca tot allò del pas a pas, del de mica en mica s'omple la pica, del sacrifici de l'ara per un després millor i més xerrameca. Però l'ara és l'únic que tenim, el després potser no arribi mai. Jo què sé. Ja els deixo, disculpin que m'hagi estès tant i gràcies pel seu temps. Ho faré el millor que pugui, atenent a les circumstàncies. Espero que estiguin tots bé.