Pinta la meva imaginació

2018-11-08

Pinta la meva imaginació amb els teus trets furtius. Esbossa el teu somriure en una onada i perfila la teva cara en els contorns que el sol dibuixa al mar. Dóna color als ulls en la marea mentre la ressaca et posa expressió.

En un altre ordre de coses, cau el dia damunt la platja, cansat de tant servei rutinari. Algú dóna instruccions als peixos perquè facin l'última escena alhora que les meduses es van a desmaquillar. Les algues tancaran la funció amb un vaivé mecànic. Les primeres gavines, després d'unes quantes voltes a l'aire, es posen a rondar per la sorra, passegen altives la seva condició d'aus per amagar la frustració per no ser àguiles o falcons, la seva condició de carronyeres, tan necessàries, tan menyscabades. Els castells queden com a record d'un dia que no tornarà, per bé o per mal, la seva terra s'asseca i el capvespre allarga les seves ombres. A les torres més altes, regents invisibles es creuen posseïdors d'un vast imperi per uns instants, fins que els barra l'aigua salada en dansa amb la lluna o fins que reben el cop d'una pala infantil que aprofita els seus últims instants de diversió per destruir el que van fer altres. Al passeig, assegut en un banc, el senyor amb el detector de metalls espera que tot es buidi per començar a rastrejar, buscant monedes o anells, anelles de llauna o arracades que van penjar d'alguna orella, potser la d'una dona bonica, pensa ell.

El gronxador i el tobogan veuen marxar a les criatures i qui sap si sospiren alleujats o se senten tristos. A la sorra queden les marques de les tovalloles i els pareos, rectangles de terreny xafat, les pedres que les subjectaven perquè el vent del nord no se les endugués, ara estan apilades a un costat. Un noi tira pedretes planes fent-les rebotar en la placidesa de les ones infinites: un, dos, tres, quatre, cinc ... somriu, en busca una altra. Els velers i barques ancorats en les balises amb prou feines es mouen, el sol es va enfonsant més enllà de les muntanyes frontereres, donant-li al poble un últim bany de llum ataronjada, en contrast amb el blanc de les cases i les seves teulades color grana o topazi. Una parella gran encara es banya, surant al mar com si fossin boies. Més enllà, unes criatures es tiren una pilota i s'imaginen porters imbatibles, davanters imparables. Més lluny encara, es guarden els caiacs i les taules de surf. De banda sonora una nena que plora perquè encara no fa fred i es resisteix a retirar-se. L'aigua entra pel canal que algú ha fet a la sorra i inunda el fossat que voreja una construcció una mica tosca. No li manca poesia al fet que el seu arquitecte no ho vegi.

I en un altre ordre de coses jo, incorporat sobre la tovallola desgastada, amb els peus mig enfonsats a la sorra, encenc una cigarreta. No sé si, com el gronxador i el tobogan, em sento alleujat o trist. La malenconia recorre la meva pell portada per la brisa suau i càlida, alhora que una pau difícil de descriure m'omple per dins. Em quedaria a viure a la platja si, a primera hora del matí, no comencés a omplir-se de gent. Una platja només per a mi des de la qual veure la sortida i la posta de sol, en que escriure en un bloc de notes tacat el que penso i després deixar que les lletres s'escapin amb el crit de les gavines o es capbussin buscant petxines on amagar-se. O convertir el meu dit en un llapis i dibuixar a la sorra tot el que sóc incapaç d'il·lustrar sobre el paper, fer-ho tan a prop de l'aigua que no em doni temps a valorar si és bo o dolent, només fer-ho. Se'm dóna fatal dibuixar. I recordar els noms dels arbres. I llegir poesia. I de vegades penso que se'm dóna fatal viure i em convenço a mi mateix que em posaré en un altre ordre de coses, que començaré de nou, que aquesta vegada va de debò, que ja veuràs, que sí, i faig plans i m'imagino acomplint tota la llista inacabable de projectes que tant s'han repetit en la meva ment. Ah, enganyabadocs traïdora. M'alço. Llanço una pedra que bota dues vegades i s'enfonsa per desaparèixer. Sacsejo les xancletes i la tovallola, recullo. El campanar anuncia que són les nou. I et recordo en la distància del temps i l'espai, en la dimensió de l'oblit impossible. 

Ja no queda ningú a l'aigua. L'home amb el detector de metalls segueix una rutina imposada, com fa el sol, com els meus pensaments. Com les gavines que passegen per la vora com si haguessin recuperat alguna cosa que els pertany. La rutina de trencar la rutina. Dir-se a un mateix que no, que pots. Un últim cop d'ull a l'horitzó que es burla de mi amb un "que no existeixo, idiota" i tornar sobre les meves passes, trepitjar les petjades però a l'inrevés, canviar l'ordre de les coses.

En un altre ordre de coses, ni vell ni nou, pinta la meva imaginació els teus trets furtius.


Aquest relat va ser escrit en castellà per a dekrakensysirenas, el 19 d'agost de 2016