Pluja freda, casi neu

2021-01-09

Fa moltes dies que no escric una columna. Entusiasmat amb la sortida de la meva primera novel·la publicada per una editorial, que no de la primera escrita, però sí també de la primera realment acabada si és que s'acaben alguna vegada, bolcat també en l'inici d'una altra novel·la, envoltat per les festivitats nadalenques amb el llacet del Covid-19, he deixat a la Dòrica, la Jònica i la Coríntia una mica abandonades. O potser tot l'anterior no siguin més que excuses. Com les que em poso alguns d'aquests matins en que em llevo més d'hora per fer exercici. Puc culpar a la meva voluntat, també: "oh, voluntat meva, com t'agrada fer-te pregar", així, dramatitzant una mica.

Els meus fills dormen a la seva habitació amb llençols nets. Passats els vidres que fan la funció de finestres bufa un vent considerable que mou les branques pelades dels plataners, fa onejar amb ràbia banderes, remou les fulles de les plantes als balcons, provoca una major sensació d fred, com si en tinguéssim poca, i agita el plàstic que cobreix les bicicletes al nostre balcó. Ha plogut durant la nit i s'ha mullat la roba que vaig estendre ahir. És molt d'hora i ja hi ha gent comprant al mercat. Respecte als nens, cada dia debato amb mi mateix, i a voltes amb altres persones, sobre si els estic educant bé i crec que, encara que ho fes de meravella, seguiria pensant que no, que puc fer-ho millor. L'efecte secundari de les discussions eternes i internes sobre com els eduques no venia en cap dels prospectes, ni en el del primer fill ni en el del segon. Ah, i a l'habitació del fons, sobre la taula que vaig instal·lar fa poc, tinc un puzle de 1500 peces (un quadre de Kandinski) sense finalitzar, però em falta poc. M'hi hauré estat més o menys un any, fent-lo, no perquè sigui un incompetent muntant puzles, que també, sinó perquè és quelcom que no m'entusiasma massa. Una amiga meva diu que muntar puzles és cosa de gent trista. És la seva opinió. Jo he rigut molt fent-lo en bona companyia.

Diuen que avui plourà tot el dia i que demà també. Està nevant a molts punts geogràfics propers, però no aquí. Posats a ploure i fer fred, podria nevar. Crec que la neu té en comú amb el mar que per ambdós s'ha de tenir algun trauma molt gros o algun problema d'atròfia mental per no trobar-los espectacularment bells. Però aquí no neva, en canvi aquí sí que hi ha mar. Em pregunto si la nostàlgia apareix quan millor estàs per recordar-te que no estàs tan bé o per remarcar que bé que estàs. En el meu cas es tracta d'una nostàlgia propera. El temps passa massa de pressa inclús quan passa a poc a poc. Ahir, metre continuava amb el trencaclosques, em va venir al pensament que qualsevol cosa que fem per "passar l'estona" (des de muntar un puzle fins a mirar una sèrie, per posar dos exemples de com passo jo algunes estones) són formes de perdre l'escàs temps que se'ns ha donat per viure. És cert que, si no tinguéssim aquests moments de distracció, la intensitat de la vida ens acabaria aixafant, imagino. No es pot viure amb intensitat cada segon, seria esgotador, moriríem totes molt joves i malgrat el "live fast, die Young" i de que podem escriure centenars, milers de frases de consol i autocomplaença sobre això, en realitat totes volem arribar a velles, morir precisament de vellesa, dormint al nostre llit amb els deures fets. Per deures no em refereixo a haver treballat molt, em refereixo a haver donat a conèixer a la gent que t'importa quan d'important és, no deixar marrons teus a les generacions que et sobreviuran i, com he escrit força vegades, poder mirar enrere i somriure.

Uns dies em preocupa com d'irresponsable em considero, en certs aspectes, i d'altres em preocupa que em preocupi si sóc o no irresponsable: has de treballar més i millor, has de viure més intensament, cuidar-te més, viatjar més... més, més i tot més. Quanta ambició!

Ara torna a ploure i fort, vaig a recollir la roba estesa.