Pobre Joan

2015-12-13

EL COR DE LA MARIA BATEGAVA AMB FORÇA, sense córrer, però martellejant a cada batec.

La Maria va veure arribar al seu pare asseguda en aquella cadira massa petita per a ella, davant una taula massa gran, dins una habitació massa fosca, sense finestres, només un vidre rere el qual ella intuïa que hi havia aquella dona, la que posava un somriure de complicitat, però inspirava una fredor absoluta. Era la dona que l'havia acompanyat fins allí, la que havia demanat que no hi hagués res vermell a l'habitació. En front de la porta oberta, la Maria va veure com el policia s'aixecava en sentir entrar el pare, mirava l'interior de la cambra, observava a l'altre agent acabat d'arribar, es saludaven i intercanviaven la custòdia del pres.

El cor de la Maria anava a molta velocitat ara, la nena temia que trenqués les costelles intentant sortir.

Perquè el seu pare venia pres, lligat per unes esposes, les mans just a l'alçada de la sivella inexistent d'un cinturó invisible. Un cinturó com el que hauria fet servir per pegar-la a ella, a la mare i al petit Joan. Pobre Joan. Cada cop que pensava en el Joan, la Maria no podia evitar que se li escapés alguna llàgrima. Però avui no. Després de sis mesos veia al seu pare y no volia plorar davant seu. Avui no. El pare i l'agent van entrar a l'habitació, el segon va fer asseure's al primer gairebé a la força, just de cara a la nena que, ara s'adonava, estava pentinat tant fort la seva nina que corria el risc d'arrencar-li els cabells. El policia es va acostar a ella i li va dir, amb una veu suau que no corresponia amb la pistola lligada a la cintura, que quan ella volgués la visita s'acabava i que, si necessitava qualsevol cosa, en tenia prou amb fer-li un gest. La Maria no va mirar l'agent, tenia els seus ulls castanys clavats en els ulls castanys de l'home alt i prim que, alhora, li clavava els ulls. Estava molt diferent que l'última vegada: havia perdut pes, la seva pell s'havia tornat blanquinosa, el pèl era més llarg i una barba curta i mal cuidada el dotaven d'un aspecte estrany.

El cor de la Maria es va alentir, casi fins a aturar-se, durant uns segons.

"Hola, Maria", va dir el pare dibuixant un somriure que a ella li va despertar una infinitat de bons records: el pare asseient-se al seu llit quan el Joan ja dormia, per explicar-li un conte només per ella; el pare ensenyant-li a patinar a la plaça; el pare fent-se còmplice al passar-li d'amagat un parell de galetes més, encara que la mare hagués dit que prou. La senyora de somriure condescendent a l'altre costat del vidre havia promès a la Maria, temps enrere, que no tornaria a veure al seu pare si no ho volia, però aquí estaven. Dues setmanes abans li va dir que eren ordres del jutge, havia de veure al seu pare, en un lloc concertat i vigilat. Si resultava que la promesa no depenia d'ella, per què l'havia fet? El pare va canviar el somriure per aquell gest tan seu de mossegar-se el llavi inferior i, sense voler, se'l va tallar i una gota de sang vermella va treure el cap entre els solcs dels llavis ressecs. Vermell. Sang.

El cor de la Maria es va començar a escalfar, a poc a poc, fins a cremar, un foc que calia apagar.

I tots els records positius d'aquell primer somriure van anar quedant tacats i substituït, com un vendaval per l'escena del pare colpejant a la mare un cop i molts però, en aquella ocasió, la última de totes, no va aturar-se i mentrestant el Joan cridava tot i que la Maria intentava tapar-li la boca, ambdós en aquell racó de la cuina. I finalment aquell soroll espantós, aquell senyal inconfusible de que alguna cosa important s'havia trencat i ja no hi havia remei. El bassal de sang vermella, espessa, fent-se gran sobre el terra blanc. El silenci absolut que va seguir immediat al soroll inconfusible. El pare respirant amb dificultat i desviant la seva mirada cap als dos nens. Una mirada entre el pànic i la ira, vermella. Suava, les seves mans estaven inflades de donar tants cops i una d'elles estava tacada de sang, la mateixa que ara es desplaçava lentament pel terra fins tacar-li les sabates. Aleshores el Joan va trencar el silenci que havia guardat mentre el pare els escrutava i va tornar a xisclar, com ell sabia fer, amb una estridència que perforava els timpans. I el pare es va posar a cridar dient-li que callés mentre fora se sentien els cops a la porta del Sr. Carmelo, que semblava a punt de tirar-la a terra i deia en veu molt alta per tal que tots els veïns ho sentissin que ja havia trucat a la policia. Fins aleshores, el Sr. Carmelo era l'únic que s'havia enfrontat al pare dient-li que sabia què passava en aquella casa i que, a la propera, el denunciaria. Ho va fer, una promesa que sí depenia d'ell. Tots cridaven, menys la Maria. El pare es va acostar als nens i va posar la seva mà ensangonada sobre la boca del Joan per fer-lo callar, però era una mà enorme i el Joan era petit i li va tapar també el nas i el germà de la Maria no podia respirar i picava de peus i la Maria aleshores també es va posar a cridar dient al pare que el deixés, que l'estava ofegant. Pobre Joan.

El cor de la María es va cremar del tot, va deixar de ser calent i vermell i només en quedaren les cendres, fredes i grises.

"No em diràs res, Maria? Com estàs? Com està en Joanet?", va preguntar el pare passant-se la llengua pel llavi inferior tallat. La nena va girar el cap mirant el vidre tintat, va veure reflectida la seva cara que desprenia un buit immens. Després va mirar al policia que seguia dempeus a prop de la porta i va preguntar-li: "Puc anar-me'n, ja?". L'agent va fer que sí amb el cap i va obrir la porta. La Maria es va aixecar i passant la mà suaument pel cabell de la seva nina com feia sempre per calmar al seu germà petit, va sortir de la sala. Pobre Joan.