Falsestuff, la muerte de las musas

2018-07-19

No en sé massa, per no dir gens, de teatre, per tant no puc fer una crítica en condicions, però crec que com a espectador (un cop cada cert temps, massa) i com a lector (llegir teatre i imaginar-me les interpretacions dels actors és quelcom que faig molt sovint), puc donar una opinió quan hi vaig.

I ahir, sense anar més lluny, vaig anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació, dins el Festival Grec, de Falsestuff (la muerte de las musas). La Sala Petita del TNC tenia el cartell de totes les entrades venudes, tot i que hi havia algun seient buit. Em va agradar veure que la majoria de gent era, bàsicament, jove, dels vint i molts fins als quaranta i pocs. Però també persones més grans i altres de menys. Falsestuff (la muerte de las musas), és un espectacle creat pels autors catalans Nao Albet i Marcel Borràs, que ja són responsables d'obres prèvies, que podeu consultar al seu web: www.thatsallmotherfuckers.com. En sé poc o gairebé res, d'ells dos com a dramaturgs i actors, de manera que no tenir referències prèvies em permetia anar verge a la representació i crec que és una avantatge, ja que no hi anava ni disposat a veure "una nova meravella dels dos nens prodigis del teatre català" (per exemple) ni a assistir a "un nou espectacle excèntric i sense sentit dels consentits de l'escena catalana" (per un altre exemple). Abans de tot, sí dir que jo sóc home de teatre clàssic, on estigui Shakespeare que s'aparti tot el demés, i Falstaff és un personatge Shakespearià, que surt per primer cop a Enric V tot i que va apareixent en algunes de les altres comèdies, una mena de tipus cara dura i gandul, sempre amb un paper secundari que no acaba de saber-se que hi pinta, a voltes tan secundari com els anecdòtics Rosencrantz i Guildenstern de Hamlet. Va ser el joc de paraules entre Falstaff i Flasestuff, més el subtítol de la muerte de las musas, el que em va fer assistir a aquesta obra de teatre i no a una altra.

Aparentment, l'obra ens narra com un magnat del teatre, un tal Boris Kaczynski (un sorprenent Jango Edwards), busca a un falsificador d'art, André Féikiévich, que l'ha estafat. Boris es presenta a l'estudi d'André, humiliat i amb l'orgull ferit, i es troba a una noia, l'actriu Sau-Ching Wong, que és allà per un càsting, per representar la infància de la vida d'André. A partir d'aquí, per tal d'explicar la història d'aquest personatge misteriós, els autors ens porten per diferents estils teatrals (el drama, la comèdia, una mica de dansa, el musical), amb un seguit de girs de guió i de asos sota la màniga que resulten ben trobats i, sobretot, ben gestionats. Cal dir que cada actor parla amb el seu idioma original i també amb d'altres, de manera que l'obra és una mescla de diferents llenguatges que es subtitulen amb lletres sobre el fons de la pantalla o damunt d'alguns dels aspectes del decorat: anglès, alemany, holandès, xinès, català, castellà, italià, etcètera. Aquest fet, que a voltes per alguns espectadors por resultar pesat (potser és la causa de que alguns d'ells abandonessin la sala aprofitant l'intermedi i no tornessin, molts pocs, s'ha de dir), acaba formant part de l'espectacle i igual que un s'acostuma a veure pel·lícules en versió original amb subtítols, doncs aquí passa el mateix, amb la diferència que hi ha escenes amb molt de diàleg o amb molt de monòleg (especialment el monòleg en francès de la segona part), on costa fixar-se en l'actriu perquè cal anar seguint la seva delirant explicació a la pantalla.

L'obra doncs, es divideix en dues parts de més o menys hora i mitja cadascuna, sent la primera més moguda, entretinguda i en format show, que no la segona, més teatral. A mi particularment, em va agradar molt l'inici, aquella noia xinesa explicant en xinès la infància de Féikiévich amb tocs de dansa, l'aparició de Polín, la falsificadora en qui André es fixarà, la tragèdia en forma de guerra, etcètera. Quan la tragèdia s'interromp per situar-nos al present, van apareixent tots els actors i personatges com a formants de l'equip de treball d'André Féikiévich, cap dels quals l'ha vist mai i en saben ben poc; aquestes escenes tenen un punt més de comèdia, fins que més endavant, els autors es disparen i donen el toc de comèdia gairebé total amb tocs musicals, fins que arriba a l'intermedi. L'obra, fins aquí, no es fa gens pesada, tampoc dóna lloc a una valoració teatral clàssica ja que és una obra dispersa, que barreja flashbacks amb suposicions de futur, diferents versions dels fets ocorreguts que van crispant al personatge de Boris, cada cop més nerviós. Aleshores ve l'intermedi i la segona part comença d'una forma curiosa, que no desvetllaré, amb altres girs de guió i trucs dramatúrgics divertits o hilarants, a l'hora que es van deixant pistes sobre cap a on ens portarà la trama. A mi, personalment, potser per portar ja dues hores assegut o per un excés d'histrionisme en alguns punts de la representació, la segona part em va costar més: tota la part en italià em va resultar un pell carregant, en excés cridanera i uns punts grotescs que volen simbolitzar una burla al propi art del teatre, les seves excentricitats i els seus divismes. Després ve el monòleg en francès, que contràriament a la part anterior, és sobri, amb humor constant, sí, però amb un component dramàtic i la part, des del meu humil desconeixement, més ben interpretada, a càrrec l'actriu Diana Sakalauskaité, lituanofrancesa, un monòleg amb crítica política inclosa. Finalment, l'obra torna a centrar-se en l'enfrontament de Boris amb els treballadors d'André, en un bon final, altre cop els girs de guió ben distribuïts en el temps, tots els actors en escena i un muntatge tan efectiu com efectista.

Quan un surt del teatre, se sent satisfet, almenys jo, amb el que ha vist, vaig sortir content de la inversió de diners i temps que va suposar. He de remarcar que l'acompanyament musical, la posta en escena i les interpretacions en general em van semblar més que correctes, que el guió (perdó, el text dramàtic) està ben treballat, és elaborat, documentat i amb una barreja de càrrega simbòlica, històrica, crítica i social que fa el pes, que no sobra ni es troben a faltar personatges, explicacions o girs dramàtics. El format de l'obra és original, entretingut, divertit i en alguns moments hilarant. Com a punts negatius, l'excessiva durada (cal que el monòleg sigui tan llarg? Cal que la part en italià sigui tan llarga?) i també el punt histriònic que hi ha en algunes escenes o, més que en escenes, en moments, que fa que resulti un xic excessiu i que, pel meu gust, que no és el gust de ningú especial, potser sobraven. No sé si el transfons de crítica al món de l'art i a la seva banalització a través dels mecenes i de convertir el que tampoc és cap meravella en un objecte de veneració (aquí reflectit amb la pleuresia que tothom rendeix a un fictici dramaturg portuguès, a qui André falsifica) assoleix la seva fi, suposo que sí perquè sinó jo no l'hauria detectat.

Resumint, crec que Falsestuff, la muerte de las musas, és una obra de teatre original, divertida i ben portada, amb trossos molt bons i d'altres que menys, que potser prova més de ser un entreteniment amb un punt de crítica que una crítica amb entreteniment. Els canvis que es van fent, alguns sobtats i altres no tant, donen vitalitat, energia i singularitat al conjunt. Crec que és una obra bàsicament jove, és a dir, per tots els públics però amb un caràcter jove, amb una voluntat de trencar els esquemes clàssics del teatre. Tots els actors i actrius estan bé, destaquen per mi, com ja he dit, Diana Sakalauskaité (https://diana-sakalauskaite.com) i Sau-Ching Wong. Potser, tot i que no els conec prou, detecto un punt de voluntat de lluir-se en els dos creadors de l'obra, Nao Albet i Marcel Borràs, que ens mostren que actuen fent drama i comèdia, que canten, que ballen, que salten i que són originals, però no queda malament dins el conjunt, que repeteixo, és el que fa que sigui una obra bastant recomanable i molt entretinguda.