Quan la sort porti el teu nom

2021-05-26

Vaig dir que temptaria a la sort quan portés el teu nom y el va portar, entre murmuris, com dut pel vent a través de les fulles dels faigs d'algun bosc atordit per la pluja. Vaig dir que, aleshores, correria a cercar respostes al racó de la meva habitació on hi són totes tancades dins un bagul, sense pany ni clau, cobert de tants records dolorosos amuntegats que m'impedien obrir-lo o, si no m'ho impedien, suposaven una aglomeració suficient de passar per tal que el present s'espantés i desistís, una vegada i una altra, d'intentar apartar-los. Malgrat tot, la sort va venir amb el teu nom i ja no hi havia excuses. Qualsevol nou aplaçament seria la derrota definitiva, el final sense anunci, el destí inexistent.

No estava previst que arribessis igual que no estava previst que jo seguís aquí, assegut davant un quadre de Renoir, espantant mosques invisibles amb una mà a estones morta, a estones adormida. Vas arribar com la dona de La llotja (1.874), que mira endavant mentre l'home que s'asseu al seu costat cerca amb els binocles alguna cosa -o alguna persona- que no ets tu. És una mena de ceguesa. Sí, a mi també em sonava aquella escena de jo et miro i tu mires cap a una altra banda, però aquest cop amb els papers invertits.

Vas arribar i ho vas trastocar tot: tota la tranquil·litat inventada, tot el futur fet a base de residus, tota l'estabilitat dels murs construïts amb paper de fumar. Vaig córrer a obrir el bagul buscant respostes. Vaig apartar els records amuntegats amb els que em vaig tallar la pell i que desprenien alguna mena de gas en caure al terra i trencar-se les seves cèl·lules, com les cebes, fent-me plorar. No sé quant de temps vaig estar traient evocacions fins a poder aixecar la tapa, que pesava tant que vaig estar a punt d'abandonar en l'intent. Ja feia temps havia decidit ser un covard i, per tant, no morir intentant res. Però ho vaig dir, vaig dir que temptaria a la sort quan portés el teu nom i vaig obrir l'aqueta.

En la distància algú va decidir posar un vals (un-dos-tres, un-dos-tres) i la música va ballar amb les partícules de l'aire d'una finestra a l'altra, com hauríem pogut ballar tu i jo. Igual que a Ball a la ciutat (1.883), en el que la dona tapa a l'home o l'home amaga el seu rostre entre el delicat pentinat d'ella, mentre ella mira més enllà de la seva espatlla, cercant a algú que balla amb una altra parella. Perquè la nostra història va ser sempre la mateixa: tu miraves endavant quan jo buscava amb els binocles o tu em tapaves, un dels dos esperant un tercer, ambdós segur de ser qui marcava el ritme del vals (un-dos-tres, un-dos-tres) que mai vam arribar a ballar. O sí, però cadascú en el seu somni.

I allà estaven les respostes. Desordenades, algunes trencades i altres florides tal que durant tot el temps que el cofre va estar tancat hi hagués hagut una batalla campal en la que no en va sobreviure cap o, pitjor, en la que van sobreviure totes i, per tant, quan totes les respostes són possibles, cap és vàlida. No obstant, després d'una estona d'observar amb l'esperança desprenent-se de la meva retina, vaig distingir-ne una de petita i amagada: la barca de Capvespre al mar (1.879) mesclada entre la sang de la batalla, intentant passar desapercebuda mentre fuig cap a l'horitzó. La vaig agafar amb compte, vaig poder sentir les seves potes fictícies movent-se entre els meus dits en una escapada cap a enlloc. Durant un temps la vaig seguir observant i em vaig adonar que no era la resposta que jo volia, però rara vegada la resposta que es té és la que es desitja. Ara ja no la deixaré anar, vaig pensar. Vaig decidir que aquella era la meva resposta, tot i que no m'agradés, encara que sabia que quan l'alliberés en terreny neutral m'esgarraparia amb les seves potes, inclús intentaria mossegar-me i potser jo acabés morint pel contagi de vés a saber quina malaltia que aquella resposta hagués contret de tant de temps tancada, barrejada amb respostes qualsevols, que podien haver estat a qualsevol lloc, amb qualsevol resposta.