Què més em puc dir?

2020-07-09

Què més em puc dir a part de tot el que ja m'he dit? No sé si existeix una paraula o alguna expressió que signifiqui a l'hora que "t'estimo" i que "ho sento", si fos això, diria això i estaria en part tot dit. En un examen de secundària probablement em trobaria aquella frase tan detestada (per mi) després de la pregunta que t'exigeix: justifica la teva resposta. Vaja, no s'hi val tenir la resposta correcta i ja està, ni que sigui per allò que aquell professor de mates anomenava "el cuento de la vieja" i que a ell ja li estava bé, li donava igual com haguessis arribat mentre arribessis on tocava. Es deia Lucas, quin personatge. Després en vaig tenir un altre que presumia davant del seu alumnat de tenir una arma a casa, una pistola, como si fos una cosa guai que a nosaltres, adolescència en efervescència, ens hagués d'impressionar.

He de justificar la meva puta resposta i encara que hi estic bregat doncs per alguna raó psicoanalítica, gestàltica, conductista o d'economia submergida, durant molts anys vaig sentir la necessitat de justificar-ho tot, odio justificar-me. T'estimo, perquè t'estimo, porto tant de temps amb tu mateix que, encara que a voltes has fregat l'odi, tanta companyia continuada ha provocat amor. I ho sento, doncs ho sento, degut a cert grau de maltractament al que t'has sotmès durant algunes èpoques, una maltractament psicològic, mental, ja sigui per pensar massa, cosa que provoca sempre conclusions errònies, ja sigui per pensar malament que, igualment, porta a resolucions autodestructives i, sí, tinc la sensació que tu i jo, o sigui jo i jo, hem perdut temps i sobretot oportunitats. Però llepar-se les ferides només serveis per deixar-les plenes de babes i per notar el regust amarg de la sang, l'aspror de la crosta i endur-te algun que altre pèl a la llengua i dels teus, que si fossin d'una altra...

Què més em puc dir? Doncs mira, anava a demanar perdó per haver alimentat esperances que després vaig deixar morir de gana, haver aixecat il·lusions que més endavant van caure en pou fosc, haver col·leccionat somnis l'àlbum dels quals no puc recordar on és ara, haver mirat massa els rellotges, haver suportat pesos que no eren meus i em torçaven l'esquena, haver-me deixat trepitjar, condicionar l'aixecar-me a la mandra, haver vista massa cops pel·lícules dolentes i haver llegit llibres que havia d'haver abandonat a les poques pàgines; però no demanaré perdó, doncs encara que em perdoni, cosa que no tinc clara que fes de debò, potser només ho feia com el nen que sap que si no demana perdó hi haurà un càstig i si el demana no. Tampoc el demanaré perquè, lluny de l'orgull, que poques vegades em visita, ara m'adono que seria una pèrdua de temps (tot i que pensar que perds el temps és donar per fet que alguna vegada n'has tingut, ha sigut teu, com a molt és prestat), una altra llepada a la ferida.

Mira on ets, com diu la cançó Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí i que content que estàs de ser on ets; no saps el nom d'aquest lloc ni el destí al que condueixen la infinitat de camins que surten de tu, però és un lloc bonic, en el que bé et pots tombar sobre la gespa plena de formigues a contemplar el cel ras, jugar a endevinar la forma dels núvols, sentir la pluja, notar la pell de gallina pel fred o fregir-te de calor; és un lloc en el que pots girar 360º i tot el paisatge que l'acompanya té la seva bellesa: les altes muntanyes cobertes de neu, l'espès bosc en que tan fàcil resulta perdre's, el desert àrid ple de miratges, la bellesa monòtona que no monòtona bellesa de la plana i el riu que serpenteja com una línia precisa i atzarosa fins arribar al mar. Al final sempre ens quedarà el mar, destí de tots els rius que flueixen, cadascun al seu ritme, amb el seu espai.

Què més em puc dir? Potser res, el silenci també parla molt.