Que plogui en altres patis

2019-05-30

29 de maig de 2019

Avui estreno aquesta columna, que com sempre que em proposo alguna cosa, la veig més fàcil i amb més entusiasme de com segurament la veuré amb el temps, si no és que m'imposo certa disciplina. Aquest espai, breu (un full), em servirà per emetre opinions sobre fets diaris, pensaments, converses, successos i altres coses, amb menys contingut que un article.

Per ser el primer dia, parlaré d'una cosa remota, que segueix reverberant en el meu interior de tant en tant, que insisteix a no anar-se'n mai del tot malgrat les seves llargues absències. Doncs hi ha factors, persones, records i oblits que s'instal·len en un racó i el fan seu, es creuen amos d'una casa que només se'ls va llogar temporalment. Depèn de com s'enfoca això, pot ser pres com a rancúnia, com a trauma, com a nostàlgia o com a somni.

Fa molts, molts anys, jo tenia a un amic. Aquest amic ho va ser durant la infància, l'adolescència i part de la joventut en la qual, per raons d'estudi i estils de vida, ens vam anar distanciant. Recordo especialment algunes anècdotes concretes que no relataré aquí perquè robarien un espai que no li vull prendre a la columna. La majoria d'aquestes anècdotes, això sí, són bones, però vénen tacades per un final que va pesar massa, suposo, constituït de pedres que van sepultar la resta. En aquest final, l'amic en concret em va demanar una sèrie de favors, d'aquells que no són directament requerits com a tals, sinó que són manifestats en forma d'accions normals dins d'una amistat de molt temps. L'últim favor, aquest sí que va ser instat així, li va permetre a aquesta persona utilitzar relats meus per accedir a un lloc de treball al qual, d'una altra manera i a causa de no haver acabat els seus estudis i no tenir la mateixa capacitat que jo per inventar històries , no hi hauria accedit. Vam fer trampes, fent passar per seu el que era meu. El tema, i aquí ve el quid de tot, és que aquesta persona va aconseguir la feina i jo no ho vaig saber fins molt, moltíssim, temps després i a través de tercers. És a dir, després de concedir-li el favor, va desaparèixer de la meva vida. Si bé és cert que jo no li vaig estar trucant amb insistència, que no vaig anar a preguntar a altres com li anava, també ho és perquè sempre he pensat que allò lògic, allò fins i tot correcte, hauria estat que fos ell qui em truqués i em digués: gràcies, tio, he aconseguit la feina, et convido a un cafè o a una cervesa, per posar un exemple.

Passat ja el doble de temps de l'edat que teníem llavors o gairebé, per casualitats que la vida ofereix i que cada vegada més em qüestiono com motiu de l'atzar, en una mena de conversió meva a pensar que l'univers confabula, aquesta persona va tornar a aparèixer de manera indirecta i no va ser fins a aquell moment, encara que tenia esquitxades d'instants vagues en què rememorava la seva desaparició, que em vaig adonar que allò m'havia fet mal, i va provocar una sèrie d'interrogants implícits: com no vaig poder adonar-me que era algú a qui millor no fer favors, vistes les prèvies? Tan feble era jo per aquell llavors, tan necessitat d'acollir-me a algú, com per no reivindicar la meva posició i fer valer el que era meu? Vaig ser manipulat durant més temps i, per això, els records que eren bons s'han anat ennuvolant i prenent la forma d'una cosa irreal? Així mateix, m'ha portat a tenir clar que les coses que s'obren (des d'una ampolla a una relació que acaba), cal tancar-les i, si pot ser, tancar-les bé. Aquesta persona, a la qual veig ara com a invasora del meu espai i la meva seguretat de llavors i d'ara, ¿se'n recordarà d'alguna cosa? Això, que tampoc és que m'hagi omplert el cap per fer-me rebentar, ja que estic en un altre moment, m'ha fet veure, amb claredat, que no es pot viure amb rancúnia, però tampoc perdonar-ho tot i que ara, fent servir una expressió castellana, després de sembrar vents , sé com protegir-me de les tempestes i fer que plogui en altres patis.