Renoir, m'estimes?

2021-04-23

-M'estimes?

Pronuncia la pregunta mentre m'aturo davant Capvespre al mar (1879), portat a aquest museu de la ciutat des de vés a saber on. Mai m'han entusiasmat els impressionistes. Oh, sacrilegi! Són com els popes de la pintura. La qüestió és, malgrat tot, més enllà de la mescla de blaus i taronges del quadre, per què m'ho pregunta ara. Ella no mira la pintura, em mira a mi que dec estar fet un quadre, doncs m'ha agafat per sorpresa. Em passen pel cap diferents opcions de resposta:

  • «Doncs clar que t'estimo, tonta» i un petó afectuós als llavis més una mà per darrere la cintura, un somriure còmplice i seguir mirant el quadre.
  • Mirar-la als ulls amb certa gravetat, fent-li entendre la transcendència de la meva resposta: «Sí, t'estimo molt». I sostenir la mirada uns segons, sense parpellejar. Després seguir mirant el quadre.
  • Seguir mirant el quadre, acostant-m'hi més ara que el grup de japonesos -sempre hi ha un grup de japonesos en les exposicions d'impressionistes, s'ha desplaçat i dir quelcom semblant a: «Si no ho saps és que potser dubtes tu de si m'estimes o no».
  • Dramatitzar com en una pel·lícula francesa. Ella té una retirada a la Marion Cotillard a Midnight in Paris. Per sort no a la Juliette Binoche i per mala sort no a la Irene Jacob de Roig. Acostar-m'hi, envoltar-la amb els braços, fer-li primer un petó i dir-li que l'estimo tant que qualsevol paraula es quedarà curta i que siguin els ulls els que ho transmetin tot. I seguir mirant el quadre.

Hi ha una barca al quadre. Petita, la única cosa que no és ni taronja ni blava, tot i que el blau en alguns punts té tocs violacis i el taronja s'acosta al rosat, al groc i a l'ocre en un dels núvols. La barca està exactament al centre del quadre. Un parell de pinzellades negres que insinuen a algú damunt un petit bot. Gairebé insignificant, però totalment central i que, un cop descoberta, perquè no es descobreix a la primera -o com a mínim jo no ho he fet- ja no pots tornar a ignorar.

  • «És clar que t'estimo. T'estimo prou com per estar mirant un quadre de Renoir amb tu un calorós dissabte d'estiu en el que em ve de gust qualsevol cosa menys mirar un quadre de Renoir, si no fos amb tu.», podria dir-li. I així li trauria ferro a l'assumpte, usant aquell to que tants cops faig servir que és mig broma mig seriós. I seguir mirant el quadre.
  • «Mira, doncs no». I seguir mirant el quadre.
  • L'opció de posar a debat el per què d'aquesta pregunta ara i la veritable necessitat d'obtenir-ne una resposta immediata em sembla la més fàcil de descartar. Prefereixo seguir mirant el quadre i explorar una altra opció.

Ella té els cabells negres recollits en una trena. Els ulls castanys. La pell pàl·lida amb tons rosats. Porta el vestit que li vaig regalar: informal, però elegant, que li va molt bé tot i que no se'l posa mai perquè creu que és per ocasions especials i no posar-se'l mai és dir que no hi ha ocasions especials, que és el mateix que dir que no es posa el vestit perquè en realitat no li acaba d'agradar.

  • «Per què no et poses mai aquest vestit?». Així desviaria el tema, encara que el més probable és que ella tornaria a canalitzar-lo de forma ràpida, però seria un contraatac doncs aniria seguit de la meva insistència.

Em segueix mirant. Jo segueixo mirant el quadre. He de respondre, davant Renoir, que no m'entusiasma perquè no m'entusiasmen els impressionistes, els popes de la pintura equivalents als Dan Brown en la literatura o als blockbusters en el cinema. És cert que hi ha qualitat en l'execució, però estan més vistos i més ben considerats del necessari. Les diferents opcions que barallo em semblen cadascuna pitjor que l'anterior i es barregen ara amb les onades blaves, taronges i vermelles de la puntura. No li puc restar transcendència. Si ho pregunta ara és per algun motiu, perquè ha detectat una fissura, una fractura o una esquerda en el nostre amor. Si us plau, que cursi ha sonat això. Però és cert. Hi ha en el seu rostre un abast que la simple qüestió, que podria haver-se formulat entre rialles i copes de vi o després d'haver follat o -per filar encara més prim en la cursileria- podria haver estat formulada rebolcant-nos a la platja. És un calorós dissabte d'estiu. Però ambdós som pseudintel·lectuals d'aquells que van sempre a veure pel·lícules subtitulades a cinemes de culte, llegeixen els clàssics o als moderns trencadors, assisteixen a museus un dissabte per la tarda i trien els viatges en funció de l'arquitectura i la història de les ciutats. Així que cap millor pitjor moment que aquest per preguntar-m'ho.

-M'estimes?

Aixeco els ulls i la miro. Podria evocar mil raons per les que sí i dues o tres per les que no, podria recórrer al tòpic de que l'amor no atén a raons (torni vostè demà o passi per l'altra finestreta), però al quedar els seus ulls castanys atrapats en els meus ulls castanys -els seus més clars- o a l'inrevés, m'adono que resposta no està en no dir res. I segueixo mirant el quadre.