Reunió familiar

2018-10-01

No entén encara perquè ha hagut de venir. Li molesta. Coses més importants i sobretot més interessants podrien estar ocupant el seu temps que no pas aquesta visita. Ha rebut la trucada just quan acabava d'anar-se'n ella, al menys això li ha respectat la vella. Però després de gairebé tres hores conduint, l'última mitja per aquell camí impracticable que sí, que molt bonic amb els arbres tapant el sol del capvespre i les fulles caigudes i els putos esquirols que deu haver-hi per aquí i tot això, però que li espatlla els baixos del cotxe, l'únic en que pensa és en que hauria d'estar fent qualsevol cosa, menys aquella.

Abans de trucar a la porta, la Sra. Maria ja l'obre, l'ha vist venir. Ell deixa la seva jaqueta en mans de la dona i el barret i pregunta amb brusquedat que on són. La serventa, que porta en aquella casa tant de temps que ell sempre l'ha recordada gran i grassa, li diu amb to servil que al saló. El rebedor és enorme. Unes escales massa pomposes pugen a la primera planta. El terra és de marbre negre amb fins ornaments blancs. A les parets hi ha quadres que valen una fortuna. Amb un sol d'aquests en tindria prou per ventilar els deutes que se li van acumulant. Les finestres mostren el jardí, amb la típica font de pedra d'un querubí cursi, seca. El seu cotxe està aparcat al costat del de l'Alba, un vulgar turisme de ciutat. Del rebedor en surten quatre portes: la de més a l'esquerra dóna a un menjador ample que, alhora, dóna a la cuina; la segona per l'esquerra porta a la biblioteca on tantes hores passa el vell, allà assegut al seu sofà llegint o al seu escriptori, escrivint; la segona porta per la dreta duu al saló, amb la seva taula de billar, més llibres i quadres, un moble bar i una taula com si fos de reunions; la de més a la dreta dóna a un passadís que condueix a les estàncies del servei on ara només hi dormen la serventa i la infermera. Abans havien viscut allà fins a cinc o sis persones més. A mesura que els fills i els familiars aprofitats havien anat abandonant la llar i que els seus amos es feien grans, les necessitats es van anar reduint i es va anar acomiadant gent. Sort que s'hi va posar pel mig l'oncle Carles, que sinó seguiren allà vivint i cobrant sense fotre l'ou. D'acord, ell no és un treballador nat. Està de gerent en una de les empreses del seu pare, del vell, i a més l'està arruïnant, encara que això només ho saben ell i el seu advocat. A ell el que li agrada és gaudir dels diners heretats, gastar-los en cotxes i en regals per a la seva amant, anar a menjar a restaurants cars i acudir a cites socials amb gent important. A part d'això, no repara en despeses per tal que les seves dues filles tinguin el millor i per algun detall cap a la seva dona, de tant en tant, que no li faci pensar que se n'està follant a una altra, que ho fa, però que no ho pensi.

Mentre es dirigeix al saló, pregunta a la Sra. Maria si només ha arribat la seva germana Alba i la senyora respon que no, que ell és l'últim. Abans de fer la seva entrada plena de frustració pel simple fet d'haver acudit a la trucada, en Martí es posa bé l'americana, coll i punys, estossega i amb ambdues mans obre la doble porta. Encara és atractiu als seus quaranta i pocs. Reduir la panxa no li aniria malament i una mica de forma física tampoc. Li agrada el seu cabell ros sedós amb el que dissimula la calba incipient, i les seves dents blanques i la seva pell relativament rosada. S'agrada a ell mateix, no ho pot evitar.

Entra el sol del capvespre pels finestrals dotant el saló d'una il·luminació bonica. No, si la casa és fotudament bonica, això sí que ho té malgrat trobar-se al cul del món i necessitar un manteniment en excés elevat. Al fons, asseguda al braç d'una butaca antiga, hi ha l'Alba, la seva estimada germana, la petita de les dues grans. Ell, Martí, és el quart de cinc germans. L'Alba és la tercera. Està fumant de cara a la finestra, amb aquell aspecte de somniadora permanent. No és que no l'estimi, que una mica sí doncs són germans, però es sent tant llunyà a ella!

"La meva adorada germana", saluda ella amb falsa cortesia.

El seu germà gran, el Carles, posa cara seriosa i el mira malament en donar-li la mà. La seva germana gran, la Clàudia, amb la seva impressionant bellesa, li dóna una abraçada un xic hipòcrita. I preparant-se una beguda hi ha la seva germaneta, la seva estimada Annabel. Ah, sí, i també hi ha en Miquel, el seu germà adoptiu. Sospira, saluda i pregunta què cony hi fan allà, per què la seva mare els ha demanat que hi vagin amb tanta urgència. El papà es mor, respon el Carles. I ell, sense adonar-se'n, somriu.