Russian Doll

M'havia quedat sense sèries, no literalment ja que n'hi ha a palades, però si en el sentit que ja no sabia per on anar. De vegades les veig d'una tirada i, altres, passo molt de temps sense veure'n cap. Així que vaig decidir buscar recomanacions per internet i era recurrent la recomanació d'aquesta sèrie nord-americana, protagonitzada per l'aparentment popular Natasha Lyonne, i dic aparentment doncs no n'havia sentit mai a parlar ni recordo haver-la vist en cap altra sèrie o pel·lícula; de fet, és una actriu còmica que va aconseguir cert crèdit i prestigi (no m'atreveixo a aventurar quant) gràcies al seu paper a la sèrie Orange is the new black, que no he vist.

El que em va atreure d'aquesta sèrie és el seu argument i el factor que estava enfocat des d'un punto de vista diferent a l'habitual. Russian Doll narra en una temporada las peripècies d'una dona bevedora, fumadora, excèntrica i lliberal que es queda atrapada en un dia en concret de la seva vida. Això, que no és del tot original gràcies a la sublim Groudhog Day (Harold Ramis, 1993) i que des d'aleshores s'ha repetit algunes vegades més en el cine i la tele, amb distinta fortuna. Doncs bé, cada cop que mor, la Nadia Vulvokov (Lyonne) apareix de nou davant un mirall a la festa del seu trenta-sisè aniversari. A partir d'aquí, comença el seu intent de descobrir què passa i per què no avança, veient a més a més, diferents transformacions al seu voltant que ho emboliquen tot una mica més a cada capítol.

La sèrie compta amb un personatge protagonista ben trobat, carismàtic i que desperta una simpatia singular, que segurament per a alguns és insuportable. L'ambient de la festa també és del millor de la sèrie i les formes en les que mor la Nadia arriben a ser hilarants, així com les respostes i reaccions del personatge. Russian Doll, sense deixar de tenir un clar tint de comèdia negra i àcida, va esdevenint dramàtica lentament al penetrar en las raons que poden haver portat el temps a encallar a la seva protagonista en el mateix dia. L'altre personatge clau de la sèrie és l'Alan Zaveri (Charlie Barnett, un altre desconegut per a mi), més gris i opac encara que va guanyant en profunditat i color i que és l'antítesi de la Nadia. Una de las coses bones d'aquesta sèrie original de Netflix és que no cau en moralismes ni en americanades (com sí feia la peli protagonitzada per Bill Murray, que per a tornar a avançar en el temps havia que deixar de ser, bàsicament, un imbècil integral). Potser aquesta voluntat de no caure en moralismes fa que els personatges resultin relativament plans, de poca evolució i, això, deixa un regust amb tocs d'indiferència quan finalitza la sèrie. És a dir, és una bona sèrie, però al final simplement s'acaba i passes a la següent quan apuntava, en la meva discreta opinió, més amunt i potser se li podia haver tret més suc. Malgrat això, és més que recomanable.