Sota el cel del capvespre

2018-10-19

I

La forma més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava al principi del camí de terra. Amb els llibre entre els braços, aquell rierol de pedres i males herbes es convertia cada capvespre en la última porta, la que separava el punt més agre de la realitat que em tocava viure, de la resta del món.

La casa, diria jo, havia estat allà des de sempre, una eternitat en la que res que succeís més enllà suposava cap canvi. Era immutable, perenne. Mirant-ho ara, anys després, tinc la percepció que els capvespres eren sempre idèntics: un cel de núvols amb tons vermellosos, prims, escampats en diferents formes, sovint com un ramat d'ovelles a mig sacrifici; una brisa suau i càlida o més aviat calenta, acompanyava l'olor a deixadesa d'un campo on tot eren matolls i restes de brossa. Cada tarda em preguntava per què collons tornava i la resposta era sempre la mateixa, invariable com la casa: pels meus germans. Jo m'havia arribat a crear un món paral·lel en que, acabat l'institut, els agafaria a ambdós i marxaríem sense avisar, despullant els nostres pares de les poques pertinences que valien alguna cosa: en Brau i la furgoneta, vells i atrotinats els dos, però que, com nosaltres, eren víctimes d'una quotidianitat aberrant.

La casa era antiga i estava feta pràcticament tota de fusta. Tenia dos pisos: a la planta baixa hi havia el menjador, la cuina i un bany; a la superior s'hi trobaven tres habitacions: la de matrimoni, la de la petita i la que compartíem el meu germà i jo. Al costat de la casa, a tocar, s'alçava un cobert on el pare guardava les eines del camp de forma desordenada, junt a un rebost ple de pols i un congelador que va ser un caprici desaprofitat.

M'agradaria dir que amb el temps he aconseguit desprendre'm de tots aquests records, deixar de veure com a dolentes les diferents escenes succeïdes, però mentiria, doncs cada dia sense excepció i en més d'una ocasió, em venen imatges de tots els episodis que vam viure en aquell últim curs meu d'institut. Malgrat que no puc remuntar-me a fets de quan era molt petit: les discussions i les amenaces, inclús els maltractaments a la mare, les borratxeres del pare, haver d'espavilar-me sol i tenir cura dels altres dos sent jo només un marrec. El cert és que aquell estiu dels cels rojos acumula els fets més penosos i que, al cap i a la fi, van ser el colofó de tot el final.

Jo no era un mal estudiant, tampoc brillant, simplement anava fent i ningú dubtava que em trauria el graduat. De nen, els problemes d'higiene derivats de la situació a casa va cridar l'atenció dels professors, però en aquella època els serveis socials no eren com avui en dia i menys encara en un poble on les cases distaven tant les unes de les altres que, o s'hi anava en cotxe o s'havia d'estar disposat a perdre mig dia d'excursió per una carretera secundària envoltada de camps secs i abandonats. Al fons, com volent mantenir les distàncies, el bosc flanquejava la vall de la resta de llocs.

El meu germà Albert tenia onze anys aleshores. S'alimentava bàsicament de porqueries i això feia que estigués gras, molt gras, no per gandul sinó per mal alimentat, només greixos i fècula. Era un nen tímid i covard, a l'escola rebia constantment burla dels seus companys pel seu aspecte deixat, la mala olor i la poca capacitat que tenia per relacionar-se amb els demés. El pare el feia servir per desfogar-se en aquells temps, doncs jo li plantava cara i si tocava a la petita, tant la mare com jo saltaríem en contra seva.

La petita, la Sara, comptava set anys i era tan infantil que semblava haver-se quedat aturada als quatre o als cinc. Contràriament a l'Albert, ella estava prima com un escuradents. A l'escola es passava el dia dibuixant i mirant per la finestra, fantasiejant. Tenia desesperada a la seva professora. Encara avui em pregunta per què ningú dels que sospitaven que amb nosaltres passava quelcom no va fer res. Suposo que l'ésser humà és covard i egoista i prefereix no escampar els draps bruts del veí si creu que així no es tacarà.

El pare es deia Damià i la mare Margarita. Sonen a noms de bons auguris, però cap dels dos representava allò anunciat. Ell treballava fent feinetes pel poble i ella estudiava quan es van conèixer. Només cinc mesos després del primer petó van decidir deixar-ho tot per anar a la seva. Però les coses no surten gairebé mai com un preveu i enlluernats per la joventut ben aviat es van trobar sent uns pares massa joves. A mi em van posar el nom de Carles, em van tenir amb dinou anys ell i disset ella. En les dates en que succeeix aquesta història, a l'últim anys dels estudis obligatoris, jo comptava amb la mateixa edat que la mare quan es va quedar prenyada de mi i, com ja he dit, només pensava en marxar d'allà.

II

Tot es va disparar aquell estiu dels meus 17 anys, però va començar a la primavera. O potser no es va disparar res i era la traca final d'una llarga cadena. No vaig tenir temps per fer plans. Un capvespre, just en acabar el camí de terra, els crits i insults que provenien del menjador em van anunciar que seria una nit llarga. Pare i mare eren a la porta que separava el menjador de la cuina. Ell amb la seva samarreta imperi llardosa i suada, prim, pura fibra per anys d'arrossegar feixos de palla i sacs de blat; ella amb el davantal de cuina que segurament no es treia ni per dormir. El Damià li retreia a la Margarita que no podia ser que tornés a estar prenyada, que només follaven si ella anava beguda. La mare, que malgrat les pallisses sempre s'encarava a ell, li replicava:

-Tant de bo pogués dir que no és fill teu, així tindries raons per fotre't de veritat.

Al sentir-me entrar, la discussió es va aturar de sobte. Feia just un mes, des que vaig muntar l'escena del pastís d'aniversari, que el pare callava davant meu. L'escena va succeir el dia del setè aniversari de la Sara i tots, menys el pare, li havíem preparat una petita festa. A l'hora de bufar les espelmes ell va entrar, begut, amb un pedal impressionant i va dir que no feia falta celebrar que una nova puteta es feia gran. La nena es va posar a plorar, l'Albert es va cloure com un pollet i la mare va fer veure que no havia sentit res. Però jo no, aquell dia no. Li vaig exigir que es disculpés, que s'assegués a taula i celebrés l'aniversari de la seva única filla amb nosaltres. Evidentment es va burlar de mi, deixant anar quelcom semblant a "qui ets tu, adolescent de merda?" o similar, no té importància. La qüestió és que aquell dia de primavera el cel deuria començar a estar tacat de sang, perquè em vaig plantar i li vaig repetir que s'assegués a taula i celebrés l'aniversari de la seva única filla, amb nosaltres.

-Ho dius tu que és filla meva. Qui t'assegura que no és del maleït gos?

I va aprofitar, després de dir aquesta frase amb la boca pastosa, per donar una puntada de peu a en Brau, que ho mirava tot des de la fastigosa estora als peus del sofà. Encara no sé d'on vaig treure les forces, potser va ser un atac de bogeria. Agafant el ganivet de tallar el pastís vaig fer una passa endavant i li vaig posar davant els ulls.

-O t'asseus a taula o partir d'avui tindràs dos nassos.

Si no hagués anat tan borratxo com anava, m'hauria tret el ganivet i rebentat a hòsties, però el va acollonir que algú altre, per primera vegada, s'atrevís a plantar-li cara de debò, es va posar blanc com un mort i, en silenci, s'assegué a taula. És des d'aquell dia doncs, que s'ho pensa dues vegades abans de dir-me res i, en veure'm arribar m'evitava, anant-se'n de la sala o simplement abaixant el cap i callant. Ja aleshores estava convençut que no ho deixaria així, que el seu orgull ferit no li permetria viure tranquil si no me la tornava.

L'embaràs de la mare, que no es va atrevir a comunicar fins estar de tres mesos i mig, crec que era a principis de març, va estar ple d'incidències. A les visites mèdiques se'ls va informar que el fetus no es desenvolupava correctament i, si el Damià no hagués evitat anar a més consultes, potser haurien pogut fer alguna cosa. Anar al metge comportava el perill que algú veiés els hematomes i ferides que la mare tenia per tot el cos i hauria suposat massa problemes. Davant meu només recordo una pallissa contundent, de fa temps, quan jo deuria tenir l'edat de l'Albert aleshores, uns deu o onze anys. Després va passar a pegar-la sempre que jo no hi era i la mare deia que tot anava bé si jo m'atrevia a preguntar-li res. Mai la pegava a la cara o als braços, només en parts on la roba tapés les marques. Simplement amb que m'hagués ensenyat un morat o fet una senyal, potser jo hauria fet alguna cosa.

Imagino que l'amenaça del ganivet havia estat massa i jo no em sentia capaç de tornar a enfrontar-me al pare i, a més, per seguretat, ell havia decidit controlar una mica la beguda i, quan no anava borratxo, jo no ho veia tan clar.

Tenint en compte com anaven les coses, no és d'estranyar que la mare bolqués, cada cop més, les seves esperances en el futur nadó. Al llarg d'aquella primavera des de l'última revisió mèdica, ella va començar a vigilar el seu estat: no bevia gens, sortia a passejar amb la Sara i el Brau pel camí de terra i somreia sovint. Al capvespre passava llargues estones asseguda al porxo, prop del cobert de les eines, contemplant com es ponia el sol que deixava, de nou, la casa sota un cel de foc. S'acariciava el ventre i cantava en beu baixa cançons de bressol amb les que, deia, també ens havia complagut a nosaltres quan érem dins la seva panxa. Una nova criatura havia de comportar un període de calma i això l'animava a pensar que tot estaria tranquil durant un temps, fins que el nounat creixés.

III

Als sis mesos d'embaràs, després d'una primavera de relativa serenitat, el pare va arribar del poble amb una trompa com feia tempos que no duia. A la mà esquerra aguantava una ampolla de whisky barat i, a la dreta, una carta. Res més entrar a casa va anar cap a l'Albert i agafant-lo pel coll va començar a insultar-lo:

-No serà per culpa teva que em fotin, imbècil! El que no han pogut fer fins avui tu no ho espatllaràs, sac de merda!

La mare va entrar al menjador, espantada, i jo rere d'ella. El meu germà estava de genolls a la bruta estora, somicant, i el pare li arriava clatellots amb la vena del coll que se li marcava i la cara vermella com un pebrot. Clatellades fortes i rabioses que sacsejaven el cap de l'Albert cada vegada. La Margarita va intentar separar-los mentre jo prenia la carta i la llegia: el director de l'escola, degut al lamentable estat higiènic, al baixíssim rendiment acadèmic i a la conducta antisocial de l'Albert, després de portar-ho a l'equip directiu, es veia obligat a informar als Serveis Socials. Just quan em disposava a ficar-me pel mig, el Damià va deixar anar la mà contra la mare, que va trontollar cap enrere, va ensopegar contra la taula i va caure de ventre contra el respatller del sofà. Al veure'm venir, el Damià va agafar l'ampolla i me la va llençar, amb tan mala fortuna que em va encertar al front, deixant-me atordit.

Fins que no va sonar el tret no em vaig refer. A l'ampit de la finestra hi havia l'Albert, somicant. A través del vidre vaig veure passar el pare, que tornava del cobert amb l'escopeta de caça a les mans, fent esses al caminar. En ocasions, borratxo, semblava més serè que begut. La Sara va sortir corrents de la casa, desconec on havia estat fins aquell moment, va travessar el cobert deixat de la mà de Déu fins al lloc del que venia el pare, mentre cridava:

-El Brau no en té la culpa, el Brau no en té la culpa!

El molt fill de puta acabava de matar al gos.

-Això -va dir encara amb l'escopeta a les mans- hauria de servir-vos de lliçó a tots.

Va exigir a la mare que vestís als nens adequadament, va advertir a l'Albert i a la Sara que, si deien algun cosa a l'escola o on fos no tindria dubtes en abandonar-los a qualsevol hospici. Per últim, em va mirar a mi, sense deixar d'empunyar l'arma de caça, el més gran dels fills i l'únic que l'havia amenaçat de veritat fins aleshores.

-També va per tu, homenot. Que sàpigues que dormiré amb el matxet sota el coixí.

No el vam tornar a veure en tota la nit. Els tres germans vam enterrar el Brau on començava el camp, prop del cobert en el que l'havia matat. En aquell espai fosc, l'únic que semblava viu era el congelador, amb la seva llum vermella, avorrit, indicant-nos que seguia existint. La mare va al·legar trobar-se malament i es va ficar al llit, després de declinar dues vegades la meva oferta de portar-la a l'hospital o de trucar a un metge. Vaig preparar el sopar i, en silenci absolut, mentre els dos petits intentaven no plorar, els vaig prometre que no deixaria que els tornés a tocar. Aquella nit, com qualsevol altre abans, hauria estat una bona nit per anar-se'n però, cegat per l'orgull adolescent, vaig pensar que qui havia de marxar era ell, no nosaltres.

Ben aviat acabaria el curs escolar. Era juny ja quan allò va passar. I aquell capvespre sí tinc la sensació que el cel havia pres la tonalitat de sang, reflectint el que hi havia a terra, on jeia el cos mort del Brau. No es feia fosc fins passades les nou i l'escampall de núvols que, com una teranyina, semblaven recloure's fins l'horitzó, se'm va quedar gravat. Vaig pujar a veure la Margarita, la mare. Va ser aquell dia que vaig decidir no tornar-los a anomenar pare o mare, si és que ho havia fet mai. Perquè malgrat que la Margarita fos una víctima més, ella tenia en el meu entendre juvenil, gran part de culpa per aguantar-lo, per no moure ni un dit, per tolerar durant anys que el Damià fes el que volgués amb la seva família, per arribar a animar-lo algunes ocasions o comportar-se com ell en d'altres, reafirmant-lo. Amb el temps la meva visió ha canviat i lamento haver estat dur amb ella, però en aquelles dates, era igual de culpable o gairebé. Culpable per ser com ell, en el fons, però més covarda, encara que no sabria dir què pensava d'ella exactament, tant oposat al que penso ara.

A part de patir pel final de l'escola, fet que significava passar a casa moltes més hores i veure com el meu objectiu de marxar no es podria acomplir, aquell capvespre li vaig dir a la Margarita que si tornava a passar res semblant, ni que fos remotament, jo cometria alguna bogeria. I què va respondre ella?

-Es dirà Salvador. Quan neixi tot serà diferent, ja ho veuràs. Ho va ser quan va néixer l'Albert i també quan la Sara. Tot serà diferent, per això li posaré Salvador.

Ho va dir tocant-se el ventre i el morat que tenia em va impedir fixar-me en la seva cara. Jo diria, d'haver prestat atenció, que ja havia començat a perdre la xaveta.

IV

Els últims dies de curs tots estàvem sota sospita. A l'escola, segons em va explicar la Sara, la professora parlava amb ella més sovint que abans i li preguntava coses sobre què feia fora de l'escola, sobre els seus pares i germans. L'Albert callava, però segurament passava pel mateix. I per si les sospites a l'escola no fossin suficients, calia afegir les que queien damunt de tots al ser a casa. El Damià venia, podria assegurar-ho, més serè que mai i es limitava a mirar-nos. Després sortia al camp, com si pogués salvar la collita danyada per la calor, la falta d'aigua i la ridícula atenció que li havia prestat fins ara, com cada temporada. Els diners que durant els mesos anteriors havien arribat amb comptagotes gràcies a la venda de productes salvables al mercat i la paga en negre que el Damià rebia fent feinetes o ajudant a un pagès de la zona, el Sr. Valentí, únic conegut que ens ajudava, van escassejar de forma important. Menjàvem pitjor i menys, però la vigilància imposada ens feia callar la gana. Ell ens controlava, nosaltres el controlàvem a ell. Jo posava un ull en la Margarita també. Vivíem sotmesos al silenci que impera en un estat de por. Només la Sara, que cantava per ella mateixa quan estava sola, o la Margarita que parlava amb la seva panxa, trencaven els espais polsegosos que ens envoltaven.

Sense que cap dels germans se n'adonés, un matí de final del setè mes o inicis del vuitè d'embaràs, ja acabat el curs, la Margarita va donar a llum a un nadó mort. El Salvador de nom profètic va sortir sense ajuda de cap metge, en un part agònic, que va deixar l'habitació de matrimoni tacada de sang. Deuria ser allà la dona del Sr. Valentí, ajudant. El cas és que ningú ens va explicar, o almenys a mi, que degut a les malformacions produïdes pels cops durant l'embaràs, el nen va morir només treure el cap. Això ho vaig saber molt més tard.

El dia següent al part, el Damià ens va fer seure al voltant de la taula i sense crits, amb la cara més ombrívola que de costum, ens va dir sense miraments que el nen havia mort a l'instant de néixer. Ens va fer resar una pregària per ell, quan feia generacions que ningú resava en aquella casa i, aixecant-se, va afegir com si formés part d'aquella notícia, amb una fredor adequada a la informació:

-Ah, i el congelador està espatllat, emet gasos tòxics, no el toqueu, l'arreglaré quan pugui.

No veia a res, però ho va dir gairebé en to amable, de forma que li vam fer cas. No era moment per rebotar-se per qualsevol tema i d'ell tampoc n'esperava gaire coherència, de manera que no vaig donar-hi més voltes.

Durant la setmana següent, la Margarita va romandre tancada a l'habitació, casi sense menjar, mentre ell es passava hores al sofà davant qualsevol programa de televisió, bevent cervesa calenta. Jo esperava esdeveniments. Em dedicava a preparar quatre coses per a que mengessin tots, ho deixava a la nevera i sortia per aprendre a conduir pel meu compte, portant la furgoneta pel camí de terra fins a la carretera, sempre pensant en continuar i no aturar-me. Juliol acabaria aviat i seguia sense ploure i cada capvespre el cel s'entestava en mostrar el mateix espectacle: llums vermelloses sobre llargs fils de núvols, tentacles de medusa gegant un dia, teranyines al següent, ovelles ensangonades l'altre.

V

Exactament el vuitè dia després del part, la Margarita va baixar de l'habitació. Anava mitjanament arreglada i caminava amb altivesa, seriosa. No ens va dirigir cap somriure, ni tan sols ens va saludar, que jo recordi. Es va tancar a la cuina i quan es va tenir als tres fills a casa va di que al dia següent la ajudaríem a ordenar i netejar. El Damià estaria fora treballant per el Sr. Valentí. Ella esperava la nostra col·laboració.

Dit i fet, en el dia de més harmonia que s'havia viscut mai en aquella família, els quatre vam estar netejant la casa sencera. La Margarita es va encarregar del cobert i després de la cuina. Els germans vam fer a fons les nostres habitacions, el menjador i els dos banys. Cap al final de la tarda, la Sara i la Margarita van fer el sopar mentre l'Albert i jo arrencàvem les males herbes dels voltants de la casa i del camí fins a la carretera. Al tornar, la taula estava parada amb certa elegància. La casa semblava una altra, d'una altra gent.

El Damià va arribar al començar a pondre's el sol, sense anar gaire begut, només una mica alegre, com últimament i, malgrat veure la casa neta i una taula molt ben servida, es va limitar a remugar alguna cosa i a fer el seu escrutini de vigilància damunt nostre. De fet, jo també estava sorprès i esperava alguna sortida de guió. L'experiència m'havia tornat desconfiat, després de temps sense il·lusions ni massa alegries, allò normal era estar alerta. Les croquetes i l'amanida senzilla que va servir la Margarita estaven tan ben presentades que semblaven delicadeses. El menjar es va quedar una estona a la taula sense que ningú s'atrevís a començar. Després vam encetar l'amanida i abans d'atacar les croquetes, la Margarita va parlar.

-Tots hem passat una mala època -va dir amb to melós-. Això pretén ser un inici del canvi que necessitem.

Va servir només croquetes al plat del Damià i va esperar a que ell les tastés primer. L'home, content per ser finalment respectat com creia que mereixia, va punxar una de les croquetes amb la forquilla i se la va endur a la boca. Mentre mastegava, a la Margarita se li va dibuixar un somriure. L'Albert s'ho mirava tot amb cert temor, la Sara gairebé reia de felicitat i jo seguia a l'expectativa, arrufant el nas.

-Estan bones -va dir ell secament i punxant-ne una altra directament de la safata.

Ella va seguir sense servir-nos a nosaltres i quan l'Albert va fer el gest d'agafar-ne una, ella va fer un moviment amb la mà indicant-li que esperés. El Damià va deixar anar algun comentari sobre que l'amanida només era per a les vaques i els conills.

-Saps? -va dir la Margarita amb to de satisfacció i sense mirar a ningú en concret-, estic contenta de que t'agradin, fa temps que les tinc fetes i esperava un moment especial per treure-les.

-Ja era hora que en aquesta casa es mengés decentment -va respondre el Damià-. De què són?

-No en reconeixes el gust? -va preguntar ella fent més gran el seu somriure, que va resultar aleshores pervers en comptes de bondadós-. T'estàs menjant el gos.

L'home va deixar de mastegar, amb un tros de croqueta entre les dents. La va mirar a ella i després a nosaltres, que estàvem debatent-nos entre la sorpresa i el desconcert. Per la cara de la Margarita va saber ell que era veritat, va escopir amb força, es va aixecar de la cadira, trontollant, per sortir corrents a vomitar.

-Carles -em va dir ella tan seriosa que em vaig quadrar-, agafa les dues bosses que trobaràs a les escales. Albert, Sara, pugeu a les vostres habitacions.

Ho va ordenar tot amb tanta fermesa que cap de nosaltres no es va atrevir a desobeir. Al capdavall de les escales que conduïen al primer pis hi havia una bossa d'esports descolorida i una altra de brossa plena de roba bruta. Els meus dos germans van passar corrents pel meu costat i van pujar a les habitacions. Quan vaig tornar al menjador amb les bosses, la Margarita sortia per la porta d'entrada amb l'escopeta de caça a les mans. Es va deturar a dos o tres metres del Damià, que es netejava la bilis dels seus llavis prims i tallats. Rere d'ell, el cel d'un altre capvespre roig semblava no voler anar-se'n encara, observant l'espectacle.

-Tens dues opcions, cabronàs: o te'n vas pel teu propi peu o no tornes a caminar en la teva puta vida.

Així d'inici, em vaig sentir orgullós de la Margarita, allà plantada amb l'arma recolzada a l'espatlla, apuntant-lo, segura i dreta. Però al mirar-li els ulls em vaig espantar: les venes de la còrnia li tremolaven i el capil·lars de les parpelles contrets li donaven un aspecte de qui ha perdut totalment el cap. El Damià va parlar, intentant sonar segur d'ell mateix, però delatant-se en el to:

-Què collons estàs fent? T'has tornat boja?

-Has matat el nostre fill -va respondre ella començant a plorar i perdent les forces-. He suportat moltes coses, tantes i tan horribles que creia que podria superar aquesta, però t'assegura que si he de triar entre anar a la presó o veure't un dia més, triaré la primera.

El Damià em va mirar, jo diria que em suplicava ajuda. Podria haver-li tret l'escopeta, jo era més jove i més àgil i ràpid i era ben a prop, a menys d'un metre. Però, si ho feia, ella deixaria d'apuntar el Damià i les conseqüències d'un moviment brusc d'ell serien iguals o pitjors que si li disparava. Al cap d'un o dos minuts, o potser vint, sota les restes últimes de la posta de sol, el Damià va agafar les dues bosses que jo li vaig llençar als peus, va buscar les claus de la furgoneta i, al comprovar que no les duia, va mirar a la Margarita que amb el cap li va assenyalar el camí de terra. Ell va fer que no, amenaçador, però es va posar a caminar. Quan el vam perdre de vista, la Margarita esclatà a plorar i va tremolar tant que vaig creure que es trencaria, de manera que la vaig abraçar. No sé si ho havia fet mai. Em va demanar que em quedés aquella nit vigilant, per si tornava.

VI

Durant molts dies de finals de juliol i de l'agost acabat d'estrebar, anàvem els quatre junts a tot arreu. La Margarita va fer canviar els panys de la casa i es van reforçar les finestres. Va resultar que pel poble hi havia més gent disposada a ajudar ara que el Damià no hi era. Al sortir, els ulls de la Margarita anaven com bojos buscant i escrutant tots els racons, totes les cares. A cada tenda entrava deixant-me a mi a la porta, com un guarda de seguretat, no sense abans d'entrar assegurar-se que ell no era allí. Una tarda, la dona del Sr. Valentí ens va informar que el Damià no havia anat a treballar cap dia des que l'havien fet fora de casa i semblava que ningú sabia res d'ell. Tenint en compte que no tenia amics i que els coneguts no hi confiaven, el més segur era que hagués decidit deixar-nos en pau, al menys durant una temporada, anant-se'n a una altra comarca a buscar feina o a perdre's entre rius de whisky barat.

-Tant de bo begui fins que li rebenti el fetge -va opinar la Margarita.

Aquelles notícies, emperò, no van millorar el seu estat, seguia sense acabar d'aixecar cap i l'agost avançava mentre jo la veia sovint amb la mirada perduda, fent coses repetitives i sense sentit. Una nit es va adormir teixint un vestit pel nadó. Poc a poc, malgrat tot, anava fent coses necessàries i això va semblar, també mica en mica, reactivar-la. Va posar una denúncia contra el Damià, es va posar a cercar feina i va demanar ajut econòmic a l'ajuntament, tot i que es va negar a explicar res a la treballadora social, no volia que ningú més sabés la seva història malgrat que ja la sabia tothom, però tenir tres menors a casa i ella sense ingressos va permetre que a finals d'agost tinguéssim quelcom fixe, per menjar i comprar roba. A principis de setembre va aconseguir una feina una mica precària, però beneïda, al mercat. Al judici ràpid el Damià no es va presentar, va ser declarat culpable després que un metge examinés la Margarita i després que tant l'Albert com jo testifiquéssim.

Treballar al setembre en aquella parada de fruites a ple sol, va que no em sorprengués que, sempre que tornava, la Margarita passés una estona al cobert, al costat del congelador, aquell aparell que algú va arreglar aprofitant que s'havien reforçat les finestres i que no feia res més que gastar energia i, segons deia ella, guardar menjar que no ens menjàvem mai. Els matins i els capvespres ella els va anar dedicant cada cop més a entrar al cobert i fer-hi alguna cosa, que no volia explicar-me.

Si fins aquell moment es pot dir que tinc suficients capvespres de cel vermell per recordar, puc garantir que l'últim que vaig passar en aquella casa perduda en mig d'una vall m'ha impedit dormir moltes nits. Inclús es pot creure, com creia jo, que amb la marxa del Damià el pitjor que podia passar era que tornés. Ho creia perquè els dies eres cada vegada més tranquils i quedar-me al porxo vigilant amb l'escopeta a la mà, que amagava quan la patrulla de la policia passava de tant en tant a comprovar que tot anava bé, es va convertir en quelcom esporàdic. Hi havia una ordre d'allunyament que impedia, legalment, al Damià acostar-se a cinc-cents metres de la Margarita o de nosaltres. Però érem una família destinada a sortir del foc per caure a les brases.

Mossegat per la curiositat de veure-la arribar cada capvespre i dirigir-se al cobert, on hi passava uns llargs minuts, de sentir que trastejava abans d'asseure's i que mai portava paquets per deixar al congelador o trets del mateix, l'última nit abans que els petits comencessin l'escola, la Margarita va sortir a córrer cuita per una trucada. Els meus germans aprenien a jugar sense por al menjador. Jo em vaig acostar al cobert. Altres vegades, des que estava net i endreçat, ja hi havia entrat a agafar llaunes del rebost. Sobre el congelador hi havia una petita funda de ganxet. El més horrible que hi puc trobar, vaig pensar, són més croquetes del Brau o potser el seu cadàver.

En obrir el congelador, però, vaig trobar, cobert amb una manta nova i envoltat en film transparent, el cos del Salvador, enfosquit, els braços enganxats al cos, tal i com deuria haver nascut i mort. No recordo haver deixat d'experimentar cap sensació, cap reacció química, sinó que les vaig experimentar totes alhora: por, fàstic, llàstima, ràbia, confusió, dolor, odi, vergonya. Malgrat tot el que havia vist en els meus casi divuit anys, allò em va colpejar tant que avui, vint-i-cinc anys després, tinc la imatge al davant com una fotografia. Les cames em van flaquejar i vaig necessitar recolzar-me a la prestatgeria per no caure, tirant algunes de les coses que hi havia. Em van venir arcades sense expulsar res i els ulls se'm van cobrir d'un vel de llàgrimes que es van quedar estancades, sense voler rodolar galtes avall. El cansament de tota la vida es va abalançar damunt meu en aquell instant, em vaig posar a tremolar per les ones de calfreds que m'atacaven i em provocaven convulsions. Vaig caure de genolls i durant uns minuts vaig témer perdre el coneixement. Però em vaig refer. Alguna part del meu cervell va enviar ajuda en forma de sang freda i em va calmar, em vaig aixecar i vaig tancar la tapa del congelador. En sortir del cobert, encara marejat, vaig veure la Margarita mirant-me des del llindar de la porta d'entrada a la casa, amb cara d'ensurt.

Se m'acostà, però jo no volia, no podia mirar-la ni escoltar-la ni tocar-la.

-Ho has d'entendre -va dir.

Vaig passar pel seu costat fent un gest amb la mà per mantenir-la a distància i vaig entrar a casa envoltat en una boira espessa i pudenta. Ella em va seguir, plorant i intentant tocar-me allargant el braç.

-Ho has d'entendre, Carles -va repetir.

Quan l'Albert em va veure s'estigué allà palplantat mirant. La Sara taral·lejava una cançó mentre feia anar cotxes de joguina per l'estora, ara presentable, del menjador. Va deixar de jugar i es va quedar mirant.

-Enterra'l -li vaig demanar a la Margarita amb la veu trencada, adolorida.

-No! -va cridar ella entre plors.

-Doncs incinera'l.

-És el meu fill!

-Necessites ajuda, Margarita.

-Ho has d'entendre.

-Fes alguna cosa. Desfés-te'n.

-No! -va tornar a cridar, entre la súplica i la desesperació.

Sense tornar a mirar-la, entenent aleshores que jo no superaria allò mai més i ella tampoc, vaig demanar a l'Albert que posés les seves coses en una bossa i que ajudés la Sara a fer el mateix. Mentre ho feien sense preguntar, temps després el meu germà em va explicar que ell havia entès perfectament què passava i la Sara en veure'ns, espantada, es va limitar a seguir-lo, que la meva cara ho deia tot, em vaig deixar caure al sofà. La Margarita, la meva mare, es va agenollar davant meu i m'implorà que ho entengués i va dir coses que vaig ser incapaç de processar.

Abans d'anar-me'n, amb els dos petits mirant-nos des de l'interior de la vella furgoneta, amb els ulls abnegats per les llàgrimes, li vagi dir a ella, amb la meva bossa entre les mans:

-Si m'ho haguessis explicat de seguida, t'hauria ajudat. Però ara, ara no puc. No em queda energia per això. Demanaré a algú que t'ajudi, però no podem seguir aquí.

-Ho has d'entendre -va dir ara d'una forma molt més suau, ofegada.

-No, Margarita. Tu ets qui ho ha d'entendre.

Vaig pujar a la furgoneta que després de dos intents, va arrencar. No importava que encara no tingués carnet, que em faltessin unes setmanes per ser major d'edat, no importava no saber ben bé què fer ara. Després d'allò, la decisió em va semblar inqüestionable. Vaig fer marxa enrere fins poder girar per prendre el camí de terra.

-La mama no ve?

-No, Sara, la mama no ve.

El cel del capvespre em va mostrar una llarga bandada de núvols prims en tons escarlata, com una cortina separant el dia de la nit, com un teló que assenyala la fi d'una funció.