Spiderman no, Spidermen

2019-05-26

Spidey al quiosc

Encara segueixen venent, als quioscos, lliuraments quinzenals dels nostres superherois preferits? Jo no sé vosaltres, però jo, sobre els dotze i fins als catorze o alguna cosa així, anava cada quinze dies al quiosc i em comprava el còmic de torn. Tenia amics aficionats a Green Arrow, altres eren de Batman i també dels X-Men (llavors coneguts com Patrulla X), en el meu cas, lluny de ser original, era de Spiderman. Quan ja era davant el quiosc per mirar si ja el tenien, el primer que feia era comprovar la portada, perquè en aquell temps hi havia dues sèries lleugerament diferents d'aquest superheroi, joia de la corona de la casa Marvel. Una de les sèries era The Amazing Spider-man (El sorprenent Spiderman), més centrada en les peripècies de l'home aranya que en la vida del seu personatge sense vestit; l'altra sèrie era Peter Parker is ... que, com ja podeu endevinar, donava més protagonisme a l'estudiant de ciències que té la sort o la desgràcia de ser picat per una aranya radioactiva quan encara va a l'institut.

He dit que jo estava lluny de ser original el triar l'aràcnid i que és la joia de la corona de la casa que produïa els còmics, doncs Spiderman va treure de la normalitat a Marvel per convertir-la en un gegant editorial. El llança xarxes va fer la seva prova inicial en una revista de petites històries anomenada Amazing Fantasy, concretament al número 15, i d'aquí es van decidir per donar-li un còmic propi, com ja tenien The Fanstastic 4, per exemple, fins llavors suport principal de la casa Marvel. L'èxit de Spiderman no va ser sobtat, però sí ràpid i ben aviat es va convertir en el més llegit de tots, avançant no només als seus 4 amics, sinó també enfosquint a la rival de Marvel, DC Comics, posant-se a la alçada del que per els 60 i els 70 era el seu emblema: Superman, el superheroi total (i potser per això, considerablement avorrit).

Els seus creadors, Stan Lee i Steven Ditko, van calvar-ho. Segurament perquè Spiderman era el primer superheroi adolescent i a més era un nen que patia bullying a l'institut, es reien d'ell per ser el típic estudiós tímid i maldestre, ratolí de biblioteca que no es menja una rosca. Com és sabut, Peter Parker va un dia d'excursió amb la seva escola a uns laboratoris on experimenten amb aranyes i allà, una tractada amb radioactivitat que s'ha fugat de la seva caixa de vidre, baixa del sostre i li pica en una mà. A partir de llavors, el noi patirà una sèrie de canvis en la seva estructura genètica que li permeten accedir a facultats com: el sentit aràcnid, que atorga la capacitat de detectar el perill poc abans que passi, una agilitat sorprenent, una força física potencial a la dels insectes (que potencialment són molt més forts que) i l'habilitat de quedar-se enganxat a les parets, tant amb les mans com amb els peus. Per ser més com una aranya, Parker aprofita la seva intel·ligència superior per crear uns llançadors de teranyines, amb els que passeja per New York com un gronxador. Paker viu amb la seva tieta May, ja que els seus pares van morir en un accident d'avió sent ell petit. A part d'enfrontar-se amb els problemes clàssics de l'adolescència: canvis hormonals, inseguretats, enamoraments, estudis, etcètera; Lee i Ditko van encertar en convertir a Parker en el primer superheroi pobre. Sí, sí, res de multimilionaris amb cotxes o vestits que t'hi cagues, May i Peter són pobres i les passen de tots colors per arribar a final de mes. Però ja n'hi ha prou d'introducció.

Parèntesi: Stan Lee contra Marvel

Stan Lee va tenir un litigi amb la Marvel quan aquesta va començar a treure pelis de superherois a puntades, ja que ell havia creat (o van dir que l'havia creat) a molts dels seus superherois: Spiderman, Hulk, Thor, Iron-Man, The Fantastic 4, the Avengers, X-Men o Daredevil són els de més èxit, i n'hi ha d'altres que no van arribar a triomfar; i la Marvel els considera de l'editorial i Lee els creia seus. Respecte a Stan Lee, és recomanable llegir l'article https://www.letraslibres.com/espana-mexico/literatura/stan-lee-no-fue-como-lo-pintan o el que es va publicar a El Mundo https://www.elmundo.es/especiales/2014/cultura/spiderman/lee-vs-kirby.html

Spidey al cinema (i una mica de comparació amb Spidey en còmic)

Existeixen en l'actualitat, tres sagues diferents de Spiderman, les primeres de quan Marvel encara no era un dels estudis cinematogràfics més poderosos, perquè ni tan sols era un estudi. Aquesta primera saga de l'aràcnid la va començar Spiderman (Sam Raimi, 2002) i va continuar amb Spiderman 2 (Sam Raimi, 2004) i Spiderman 3 (Sam Raimi, 2007). Hi ha un Spiderman 4 previst per estrenar-se a 2020, però n'he descobert molt poca cosa.

Després li va arribar el torn a The Amazing Spider-man, dirigida per Marc Webb (què graciós, com web que vol dir xarxa, hehehe) el 2012 i més tard The Amazing Spider-man 2 (Marc Webb, 2014), que va tenir el subtítol a Espanya de El poder de Electro.

La tercera saga va començar el 2017, a càrrec de Jon Watts, Spider-Man: Homecoming, que reprèn l'acció del llança xarxes des de la seva aparició a Captain America: Civil War (Anthony i Joe Russo, 2016) i la vincula al superèxit de Marvel : The Avengers.

Darrere d'elles, però en paral·lel, hi ha la raríssima Spider-Man: into the Spider-verse (Spiderman: un nou univers), de Bob Persichetti, Peter Ramsey i Rodney Rothman, el 2018.

els Spideys

  • Toby Maguire: el primer Spiderman, el de Sam Raimi, va ser interpretat per Tobey Maguire. Maguire té la capacitat de posar cara de ximple quan s'escau i una bona vena dramàtica per als moments que així ho requereixen, fet que el converteix en el millor dels tres spidermen que hi ha fins ara. No obstant això, tampoc acaba de ser un Parker convincent. L'evolució del Peter Parker de Raimi si és convincent en gran mesura i Tobey sap posar de la seva part per conferir cert caràcter a aquesta transformació. En el tercer lliurament, he de dir que el seu canvi a causa de l'aparició del vestit extraterrestre, em sembla fins i tot una mica ridícul, però bé, com que queda una mica compensat per avançat perquè a la segona part, la seva lluita contra Octopus és magnífica, li ho perdono (però no ho oblido). Sembla que tornarà a Spider-Man 4, tot serà perquè les coses massa bé no li han anat a aquest actor després de ser Peter Parker.
  • Andrew Garfield: Garfield és el trepamurs de The Amazing Spider-Man, no té la vis còmica de Maguire, encara que cola més com adolescent, tot i aquesta mania de modernitzar les coses i fer-lo anar amb monopatí, i a part que aquestes dues pelis obvien bastant el fet que Parker és un inadaptat social allà on va i se'l mostra com un tipus més segur de sí mateix del que és. Garfield té la vena dramàtica necessària, això sí, aquesta vena que potser a en Maguire no se li veu tant, i li confereix a la part xunga de l'humà "aracnitzat" (ser pobre, la tortura de viure amb algunes morts a l'esquena, estar condemnat a ser qui és ...). La relació entre Parker i Stacey en aquesta saga, és millor, potser, que la de Parker i Watson en l'anterior.
  • Tom Holland: la tercera saga, estrenada fa dos anys, ens porta a un nou protagonista. Molt més adolescent (en tenia 20 el 2016, però interpreta a un Spidey de 15), i de moment enfocat a una vis còmica que no tenen ni els còmics, tot i dir-se així, ni les pelis anteriors. A més, aquesta és la saga més allunyada de la realitat del paper, si se'n pot dir realitat, ja que tot és diferent: l'edat inicial de Parker en picar-li l'aranya, la tieta May, la xicota inicial, el seu millor amic; de manera que ens trobem davant d'una reinterpretació de Peter Parker. Holland, al meu parer, que no en sé d'interpretació, no ho fa malament, el que falla potser és precisament aquest nou punt de vista, que més que adolescent fa semblar a Parker una mica idiota (també ho feia el de Maguire, però la seva transformació el va llimant, veurem si aquesta saga ho aconsegueix també). La nova de Holland arriba aquest estiu del 2019.
  • Shameik Moore és el que ens queda per al duro (o per a la moneda de 5 cèntims que no té nom). És la veu de Mike Morales, que no és Peter Parker, però si que ho és, encara que no, a Spider-man: into the Spider-verse. Aquesta és una pel·lícula de dibuixos animats, que a mi em va agradar bastant, i que explota diferents spidermen i dues spiderwomen, en un món de fusió d'universos bastant graciós: un Spidey de novel·la negra, un criant panxa, una de manga, Gwen Stacey convertida en Spidergirl i alguns més. Aquesta pel·lícula mereixeria un tracte a part, i no es pot analitzar a aquest Spiderman al costat dels altres.

els dolents

  • Vulture (Voltor): el Voltor no surt a les pel·lícules fins que es converteix en el dolent de Homecoming, i això que en els còmics és no solament dels primers dolents que surten, sinó el primer que repeteix, és a dir, dels que es converteixen en enemics més enllà d'un número, i en tenen uns quants en els que posen a prova l'aràcnid. Segurament és perquè en la seva versió de paper no atreia massa per ser portat a la gran pantalla: és vell i lleig. Crec que és bo el canvi que li confereix la nova saga, interpretat per un Michael Keaton que segueix en el seu paper d'home ocell (com a Birdman).
  • Green Goblin (Follet Verd): oh, el Follet Verd! El gran arxienemic, la nèmesi de Spiderman, el seu Joker (recordem que Batman és bastant anterior a Spidey, com uns 25 anys). En el còmic i en les pel·lícules, el Follet és Norman Osborn, pare del millor amic de Peter, empresari que ho perd tot i decideix provar els seus invents per a ell, fins anar caient en la bogeria i perdre la seva identitat, fins que mor (a mans de Spidey) i el suplanta seu fill, Harry, que es convertirà en l'arxienemic a partir de llavors. Això ho respecta de conya la saga de Sam Raimi i comença a respectar-la la de Marc Webb, però de moment, la de Holland se'l salta a la lleugera, potser perquè ha començat en un altre moment de la vida de Peter Parker, però pel tràiler de Far from home, la segona amb Holland de protagonista, sembla que passen de llarg d'aquest heroi, perdó, d'aquest villà. El millor, o de les millors coses que té el Goblin, és que sap qui és Spiderman i Spiderman sap qui és ell, les seves identitats secretes, i juguen amb les dues rivalitats: la de quan porten les disfresses i la de quan no les porten.
  • Lizard (Llangardaix): per una estranya coincidència o per una casualitat de estranyeses, a la saga de Raimi, el Llangardaix (Lizard) només apareix en el tercer lliurament i com a científic que ajuda a Peter Parker, sense insinuar-se en què es convertirà amb els seus experiments de regeneració de teixits. No obstant això, a la saga de Webb, Lizard és el primer malvat que apareix, avançant al Follet Verd i al Voltor. Lizard té un paper protagonista en els còmics, sempre darrere d'altres dolents com el Follet, Doc Oc i posteriorment Venom, però apareix i reapareix, com a valor segur.
  • Doc Oc: un altre geni incomprès que acaba guillat en no aconseguir el que vol. En aquest cas, Doctor Octopus acaba sent un mestre del complot i dels intents d'eliminació massiva (genials els còmics en que planeja enverinar tota New York valent-se de la tinta del Daily Bugle). Seguint la seva bona presentació de dolents, la saga dirigida per Sam Raimi el col·loca en la segona pel·lícula, les altres l'ignoren, cosa que em sembla horrible tot i que entenc que si totes les sagues repeteixen dolents, acabaria cansant molt, així que ja està bé que vagin renovant.
  • Electro: no recordo, com he dit abans, a l'Electro dels còmics. Tot i la bona interpretació de Jamie Foxx a The Amazing Spider-Man 2, aquesta pel·lícula va ser un fracàs de taquilla tal que es van anul·lar les pel·lícules que havien de continuar la saga. Electro és un personatge feble i descontrolat i l'esmento en aquest article perquè li dediquen una peli sencera, sinó, de què?
  • Sandman (l'home de sorra): a l'estil del Vulture o de Lizard, Sandman és un dels villans que van reapareixent en els còmics. És un personatge trist que no vol ser com és i això es reflecteix bé a Spider-Man 3, pel·lícula en la comparteix paper amb massa dolents (el Follet Verd i Venom). La seva condició el converteix en pràcticament indestructible i donarà lloc després a homes d'aigua i altres elements, que no aconsegueixen igualar-lo.
  • Kingpin: el gran oblidat del cel·luloide, tot i ser un dels més poderosos en els còmics. No per superpoders, que no els té, simplement és enorme i gaudeix d'una força descomunal, sinó perquè és el rei de la màfia a New York i altres ciutats i manipula i alimenta a diferents dolents des de la seva primera aparició en el còmic número 50, i al qual Spidey mai pot vèncer. No obstant això, sí se'n recorden d'ell a Daredevil (Mark Steven Johnson, 2003) i també en el Spiderman interdimensional o dels multiversos, en que és qui finança els dolents que uneixen tots els spidermen i spiderwomen. Cal destacar que Kingpin és un dolent que surt en diferents còmics Marvel, enemic de tots.
  • Venom: és el supervillà dolentíssim que necessitava Spidey després del Follet. Una mena de virus alienígena que apareix en la raresa de Marvel que ajuntava a tots els superherois i supervillans en un univers paral·lel. Aquest virus, que Spidey porta a New York, es converteix en el seu vestit fins que Peter veu que l'està transformant a pitjor i el desestima, provocant la ira de l'alienígena que pren d'hoste al rival periodístic de Peter, Eddie Brock. Cal dir que la història de Venom, que només apareix en la tercera de Sam Raimi, està bastant aconseguida, tot i que mereix una pel·lícula per a ell sol, o dos. I així sembla que serà a Spider-Man 4, que arribarà el 2020 una altra vegada amb Tobey Maguire.
  • Kraven, el caçador: personatge que va aparèixer d'una forma secundària i com a rival menor en els primers còmics i va cobrar un protagonisme molt més gran quan, més endavant, el van fer reviure en una sèrie de sis volums que és, al meu modest entendre, una de les millors sèries de Spiderman en paper. A les pel·lícules no ha sortit i és probable que no surti, però em sembla molt més interessant que Electro.

Les xicotes de Peter

  • Gwen Stacey: és el primer gran amor de Peter Parker, primer és la xicota del que li fa la guitza a l'institut (Flash), i que acaba penjada per aquest noi tan llest i que a més és un superheroi. S'obliden totalment d'ella, encara que apareix també en la tercera peli de manera molt puntual, en la saga amb Tobey Maguire, però és la protagonista femenina al costat d'Andrew Garfield. Tant en el còmic com a The Amazing Spider-Man la història d'amor entre ambdós és intensa i llarga i, a més, s'acaba igual. Però a la pel·lícula Gwen és més llesta que als còmics, també fets en una altra època, i té un protagonisme més destacat, deixant de ser simplement la xicota de Peter.
  • Mary Jane Watson: apareix poc després de la fi amb Gwen Stacey i els presenta la tieta de Peter, la tieta May, és filla d'una veïna. A la saga Spider-Man no es compleix res de res, excepte la intensitat de l'amor, el fet que ella descobreix que ell és Spiderman i que és una relació, pels seus caràcters i pel que és Peter Parker, que sembla condemnada al fracàs. Contràriament a la pel·lícula, en realitat Mary Jane és explosiva, és rebel, una mica xoni i tot i que comença com una cabra boja que trastoca i regira el món de Parker, acaba centrant-se i convertint-se en l'amor de la seva vida. A Homecoming, Mary Jane apareix d'una forma totalment diferent, i queda pendent veure si encertada o no, ja que igual que la pel·lícula en el seu tot, poc té a veure amb els còmics.
  • Felicia Hardy (la Gata Negra): personatge que ve i va en els còmics, és una espècie d'amant de Spiderman (que no de Peter Parker), de qui ell no sap si n'està enamorat o no i que omple els buits entre Gwen i Mary Jane i va reapareixent durant les crisis amb aquesta última, d'una forma una mica erràtica en els còmics, però no surt a cap pel·lícula. Hardy és ,amb màscara, la Gata Negra, una barreja entre lladre i heroïna, sense poders.

Els personatges secundaris

  • Tieta May: als còmics és una dona gran, trista, que viu per Peter després de la mort de l'oncle Ben. Sempre amb penúries econòmiques, Peter la va oblidant a mesura que Spiderman li roba més temps. Ben caracteritzada en la saga de Sam Raimi, és substituïda per una May aparentment més jove i vital a la de Webb i després per una dona madura i atractiva a la pel·lícula de Watts.
  • J. J. Jameson: l'excèntric editor del Daily Bugle, cap de Peter fotògraf, és un dels grans personatges, encara que una mica pla, dels còmics. A la saga de Spider-Man està genialment interpretat per J. K. Simons i no surt, que jo recordi, a les altres.
  • Harry Osborn: amic íntim de Peter des de l'institut, ric i consentit, enamorat també de Mary Jane quan aquesta apareix, pateix una lleugera transformació a millor en les tres primeres pel·lícules, interpretat per James Franco. Li fa potser més justícia (per repel·lent i una mica lletjot) Dane de Haan a la peli d'Electro, ja que no surt a la de Lizard; i fins i tot resulta un Follet més creïble, encara que aquí s'obliden de Norman Osborn, el Follet original.

Seguament em deixo altres personatges importants i és probable que això no sigui més que un exercici antològic per a mi, ara que hi ha una nova saga del meu superheroi favorit durant l'adolescència. Però m'agradaria subratllar que crec que totes les pel·lícules aconsegueixen crear a spidermen atractius per una o altra raó i no desmereixen als còmics, que llegits ara, es veuen antics, de manera que per mantenir a Spidey amb vida (al trepamurs, llençaxarxes, home aranya, aràcnid) es necessita fer cas a allò de renovar-se o morir.