Tenet

2020-09-17

Vas al cinema amb mascareta i tot el món se la treu en asseure's, no ho acabo d'entendre, ja que amb les persones de darrere i del davant no hi ha, per amples que siguin les butaques, distància suficient. I mira que vaig poc al cine, només quan hi port els nens, fa temps que pagar gairebé 10 euros per veure una peli es limita a dur-los a ells per tal que vegin la màgina del setè art, en aquests moments de crisi global pel coronavirus que ha colpejat tant a la cultura i en aquests anys ja de crisi d'aquest art en concret, o almenys a mi m'ho sembla.

I Tenet, l'últim producte de Christopher Nolan, semblava una bona excepció per anar-hi sense criatures, a veure una pel·lícula per a mi. Allò cert és que un director capaç de parir Origen (Inception, 2010), Dunkerque (Dunkirk, 2017) i sobretot El Caballero Oscuro (The Dark Knight Rises, 2012) i Interstellar (2014), se n'ha d'esperar coses bones, més encara quan ell és director i també guionista de totes aquestes cintes. A base d'un estil propi (i de pressupostos considerables), aquest cineasta britànic s'ha fet un nom merescut a la indústria.

Tenet ens explica la història, complexa i difícil de seguir si no s'està plenament concentrat (cosa rara al cinema d'avui, entre hot dogs, refresc de cola barrejada amb aigua, crispetes a preu d'or, llaminadures i converses com si estiguéssim a casa mirant qualsevol plataforma; però no, collons, estem en un cinema, feu el favor de callar), del Protagonista (interpretat pel fill de Denzel Washington, John David Washington) per frenar la fi del món que es causarà amb la inversió de la polaritat del temps. Que què? Doncs això, una mena de màquina aconsegueix que els objectes i éssers vius que entren i surten d'ella, passin a invertir la polaritat del temps, fer que vagi marxa enrere i, per tant fer i després desfer les teves passes amb l'avantatge de saber què succeirà. En la seva missió, el Protagonista que ni tan sols té nom, s'ajunta amb altres personatges que l'ajuden, com Neil (a càrrec de Robert Pattison, que es va donar a conèixer a la saga Crepúsculo) o la altíssima Kat (Elizabeth Debicki que vam veure a El gran Gatsby), contra el malvat i pervers Andrei Sator (magnífic Kenneth Branagh, renascut de les seves cendres, potser). Ah, i una petita aparició del gran Michael Caine.

Tenet discorre amb molta acció i, malgrat això, amb certa lentitud per a l'espectador o per mi, ja que encara que està molt ben feta, de comptar amb una trama principal inquietant i que et fa estar-ne tota l'estona pendent per entendre qui ve i qui va, en el fons és sempre el mateix: escenes de persecucions i enfrontaments entre persones en negatiu (polaritzades) i en positiu (no polaritzades). Més enllà de la trama en sí, que ja dic que és molt interessant i suposa un pas més enllà en els viatges en el temps d'allò més ben aconseguida i de la que se'n podrien treure moltes i moltes coses bones per a arguments futurs, Tenet ofereix poca cosa més. No saps res, absolutament res, dels personatges principals, fins al punt que resulta simbòlic que el protagonista s'anomeni Protagonista i no tingui nom, doncs és en excés superficial, de manera que empatitzar o congeniar amb algú així és difícil. Empatitzes més amb la Kat o amb el Neil o amb l'Andrei abans que amb l'agent encarregat de resoldre l'afer. Afegeixo, a més a més, que, potser per exigències del guió, no ho sé, John David Washington és tremenadment insípid, no canvia d'expressió en tota la pel·lícula, ni quan la bala es fica dins la pistola en comptes de sortir-ne per primera vegada, ell no es sorprèn el més minim. O és possible que sigui per això que als seus 34 anys, Washington Júnior hagi aparegut tan poc en pantalla que sigui un desconegut, tenint el pare que té. L'ombra del xiprer és allargada. Per posar un exemple contrari, en el cas del personatge de Neil, mai acabes de tenir clar de quin costat està i això ho aconsegueixen dues coses: el guió i la interpretació de Pattison, que fan que t'oblidis que una vegada va ser un vampir adolescent en una de les pitjors sagues literàries i cinematogràfiques que ha donat la literatura juvenil, malgrat el seu èxit.

Com deia, per això, Nolan construeix tota la pel·lícula al voltant d'aquest fet físic que és la inversió temporal, assolint escenes genials, doncs el tipus té ofici i talent, com la batalla final o la seqüència de l'ambulància. Construir tota la peli al voltant d'això fa que t'oblidis, volent o sense voler, intueixo que volent, d'aspectes importants que fan que una cinta passi de ser un simple entreteniment, una simple bona producció, a ser una bona pel·lícula. Tenet és dolenta? En absolut. Es queda lluny de Interstellar i de Inception (l'ombra del xiprer és allargada, again) però és original, que ja és molt, i resulta paradoxal poder dir si és bona o dolenta (a part que jo no sóc ningú per dir-ho). És una peli que si t'esperes una mica per veure-la quan l'emeti alguna plataforma, no passa res i això, ladies and gentlemen, és el que fa que el cinema estigui en crisi.

Ah, genial la paradoxa que explica Neil i que suposa el gran quid dels viatges en el temps, la paradoxa de l'avi: si viatgessis al passat i matessis al teu avi, naixeries per viatjar al passat i matar al teu avi?