Tèrbola claredat

2020-08-24

És dilluns i és d'hora. Ja hi ha gent fent cua davant l'administració de loteria del poble a veure si s'han llevat amb uns quants milions a la butxaca, o amb uns milers d'euros que a ningú li van malament, tampoc cal aspirar massa amunt, que aleshores tot fa pujada. Ja fa temps que quan surto a caminar i a córrer, camino a les pujades i corro només a les rectes i les baixades. M'he llevat potser amb la crisi dels 40 enganxada a la pell, i això que ja en compto 47. He passat l'equador de la vida, està clar, no arribaré fins als 94. O potser sí, vés a saber, mentre sigui en condicions i dignitat, que arribi fins on hagi d'arribar.

Mentre prenia el cafè, al balcó, sorprenent-me relativament de veure que aquesta nit a plogut, m'ha vingut al cap una reflexió superficial que, com em succeeix sovint, s'ha anat ficant endins fins que ara ja em diràs qui la traurà. Si ara em diguessin que em renoven el contracte, què faria? Estic en una feina que no m'agrada ni em motiva com per pensar que m'agradarà algun dia. Cobro poc. Com deia, tinc 47 anys i afegeixo que dins el meu camp puc presumir d'un currículum envejable, i tot i així guanyo una merda i encara m'he de barallar perquè reconeguin la feina que faig. Té un toc trist. Durant aquestes vacances, en un sopar amb les amistats que tant t'estimes, un feia la broma -o no era broma - de que tant mal estudiant i mira on estic, referint-se, precisament, a que no em trobo a la cresta de l'onada ni molt menys. El problema és que em temo que en aquest mar on m'he ficat no hi ha onades, és un mar tan pla que sembla un llac en una vall envoltada d'altes muntanyes que el protegeixen de qualsevol vent que pugui impulsar qualsevol barqueta. I per pujar les muntanyes hi una un bosc dens com els de Romania en el que perdre's és més fàcil que en un laberint fet expressament. Recordo sovint aquell antic company de feina que un dia va arribar i va dir que ho deixava, que acceptava l'oferta de son pare d'heretar la peixateria. Per altra banda les coses em van millor que mai, penso. Estic genial personalment, aviat sortirà una novel·la meva a la venda i treballo en el guió d'una sèrie de televisió que, si veu la llum, serà una pujada d'adrenalina i d'autoestima que no vegis. No, no es tracta d'una crisi existencial ni d'una depressió, es tracta, com deia a l'inici, d'una reflexió.

Cada cop més sovint penso que el sistema, pels que estem a la seva part mitja-baixa (pels de baix de tot encara més), està fotudament mal muntat: et lleves, has de treballar entre 7 i 8 hores com a mínim, pagues un pis que et xucla com un vampir, dediques temps a anar i tornar de la feina que ningú et paga ni et retorna, dediques un altre temps a netejar o endreçar o fer papers o anar a comprar elements bàsics i quan s'acaba el dia, cansat, almenys jo, tinc la sensació de si l'he aprofitat, de que tot s'escola, que com en un rellotge de sorra els granets van caient i ni he pogut mirar-me'ls o gaudir-los. Vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, unes 42 setmanes l'any, uns 50 anys de la teva vida treballant per gaudir gràcies al que et donen de unes 4 hores al dia, dos dies la setmana, unes 10 setmanes l'any del teu temps. La balança està desequilibrada. I quan en vols sortir, quan vols saltar del teu platet de llautó, et diuen que és clar, que ja veuràs què passa, que vigila no et quedis sense seguretat, que... Quina seguretat? La de que seguirà tot igual? Collons, la millor part de la vida és quan les coses deixen de ser iguals i es mouen, varien, es transformen com l'energia. Però és clar, altre cop, tens unes obligacions, boques que depenen de tu per ser alimentades.

Aleshores surts a passejar prop del mar o per caminets entre alts arbres i penses: jo el que vull és gaudir de la vida. Que jo sigui aquí és una mena de miracle, tot passarà i el que hauré fet ha estat treballar o lluitar per sobreviure en el pitjor dels casos quan jo el que vull és passar-m'ho bé, és aturar-me a contemplar el paisatge o perdre'm entre les ones o buscant restes d'esquirols o córrer pendent avall o escalar i sentir-me feliç quan les vistes resulten espectaculars. Sí, diran algunes persones, és clar, tot molt maco, però com menges, com vius, com pagues les factures? Perquè les has de pagar, és clar. És clar? A mi em sembla tot molt tèrbol.