The Incredibles 2

2018-08-19

No en sé molt de cine com tampoc en sé massa de teatre (ja ho vaig comentar en opinar sobre Falsestuff en aquest revister), però durant uns anys prepúbers, púbers i postpúbers, se'm va ficar al cap ser director de cinema o guionista, coses de nens, moments en que llegia un munt sobre el setè art i feia males fotografies en una mena d'aproximació a com altres directors havien començat. Per aquell aleshores el cine d'animació era la pel·lícula anual de la Disney i poca, molt poca, cosa més. Per sort, en aquest aspecte, la cosa ha canviat.

Amb l'arribada al món de l'animació de la factoria Pixar, el cinema de "dibuixos animats" va fer no sols un gir sinó que va fer un salt espectacular. Altres grans productores, després de Toy Story (John Lasseter, 1995), com Universal o la 20th Century Fox van veure que l'animació per ordinador i de qualitat, amb guions ben treballats i no simples dibuixos, cançons i arguments infantils (com si això tingués alguna cosa de simple), no era el futur. Totes es van posar a lluitar en una frenètica carrera per aconseguir una qualitat d'imatge cada cop més espectacular, uns personatges més elaborats, unes trames amb més sofisticació i arguments amb tocs ja no infantils, sinó fins i tot adults. Totes exceptuant la Disney, que va millorar en imatges però no en arguments i va decidir que el que era més fàcil era comprar la Pixar (i semblava que anaven a espatllar-ho, però per sort no va ser així). Dins de la factoria Pixar també es va produir un salt quan van aconseguir produir quelcom con The Incredibles (Brad Bird, 2004). Era el sisè film de Pixar i crec que els va donar ales per atrevir-se després amb les més profundes Ratatouille (Brad Brid i Jan Pinkava, 2007), Wall-e (Andrew Stanton, 2008)i Up (Pete Docter i Bob Peterson, 2009).

The Incredibles 2 (Brad Bird, 2018)

La primera part de The Incredibles, amb la que cal comparar la segona, és una obra mestra del cinema d'acció malgrat que els seus superherois no siguin del tot originals (Mr. Incredible té súperforça, la Elastigirl es com l'home dels 4 Fantastics; la Violet és com la dona dels 4 Fantàstics amb camp de força incorporat i en Dash és en Flash, a més que en Frozone és l'equivalent a l'Iceman de X-Men), encara que també és cert que pocs poders queden per inventar. Després tenim en Jack-Jack, el fill petit d'aquesta família de cinc membres, que és un capítol a part. A més de ser una obra mestra del cinema d'acció, la pel·lícula s'atrevia amb una introducció llarga i lenta en la que veiem en què es converteixen els superherois un cop relegats, per la força de la llei, a ser persones "normals", amb els seus drames familiars i comptava amb una presentació puntual dels personatges, tot ocupant gairebé la primera part de la cinta. Quan apareixien la Mirage i en Syndrom, arribava l'acció i ho feia, com dic, de forma magistral.

El segon lliurament, catorze anys després, té acció a punta pala, ja no és necessari presentar-nos als personatges i en Jack-Jack pot ser alliberat quan a la primera estava relegat a un curtmetratge als extres del DVD (no entenc per què no es va posar enmig del llargmetratge). La segona part, a més, corregeix alguns errors de la primera com, en la meva opinió, cert masclisme que està intrínsec a la societat nord-americana (ell és qui treballa i qui és el superheroi principal i més important, ella s'encarrega de la casa i dels nens) i també cert punt del racisme clàssic del cinema de blancs i per a blancs fent que en Frozone sigui només l'amic secundari simpàtic i aquí el converteixen en superheroi més clarament. Pocs més errors hi havia. En aquesta segona part, el carisma de Syndrom és substituït per dos germans milionaris, molt més humans i mens prototipus de dolent i es trenquen alguns tòpics tot i que se'n cau en d'altres (el pare no pot adaptar-se a la vida familiar, acaba extenuat física i psicològicament, tot i que està bé la visió del superhome que perd la seva condició davant la dona). El protagonisme de l'Elastigirl s'agraeix i a més està argumentalment molt ben justificat (també ho estava en part el de Mr. Increible a la primera, però aquest més) i en Jack-Jack és un autèntica fàbrica de gags i moments cèlebres a l'hora que planteja un interessant problema pedagògic i social: com controlar a un bebè amb infinitat de poders aleatoris?, en referència als nens hiperactius i sense límits. La presència, més secundària però igualment vital, de l'Edna E. Mode, personatge mítc, soluciona en part aquest problema. Malgrat tot, per a mi, hi ha en l'argument un error de base: a la primera part es parla de nombrosos superherois que són importants, molts dels quals moren en mans dels invents de Syndrom, però ara a la segona només surten superherois aprenents i només un té un paper relativament significatiu, la Void, els altres semblen ximples al costat de la família de protagonistes, com si ja no n'hi hagués més i els únics dels clàssics amb edat de merèixer fossin l'Elastigir, en Mr. Incredible i en Frozone. També crec, per trobar-hi punts negatius, que a la llarga el protagonisme d'en Jack-Jack acaba resultant pesat, que l'evolució que ha fet en Dash resulta fins i tot molesta i que l'acte final del "dolent" es produeix amb massa facilitat. Nobody's perfect, que diria Billy Wilder.

Però és Pixar i és The Incredibles. A nivell general la pel·lícula és gairebé perfecta, sobretot en quant a la qualitat dels dibuixos (la conversa entre el matrimoni amb el fons de la piscina i els reflexes de l'aigua és deliciosa, l'escena de la moto perseguint el tren amb la ciutat de fons també, les actuacions de la Void i els seus forats dimensionals és molt efectiva). El que té Pixar és que a nivell d'imatge i efectes millora a cada pel·lícula, no hi ha errors que es vegin, tot està arrodonit i cada detall té la importància suficient per a convertir-se en un component vital del film. A nivell de guió, potser per la falta de sorpresa en la creació de superherois de la primera part, ja he comentat els aspectes que no acaben de quadrar-me i els que més m'agraden, havent-n'hi molts més dels segons que dels primers. Si l'evolució d'en Dash em falla, la de la Violet m'encanta i també és un encert posar malvats que no compleixen amb els tòpics de les pel·lícules i còmics dels superherois; igualment la trama de l'Elastigirl lluitant contra el Screenslaver està desenvolupada de tal forma que permet interpretacions subtils a l'hora que va deixant pistes. En això, recalcar l'espectacular (pel meu criteri) reflexió que fa el suposat malvat, Screenslaver, en el seu discurs a tota la població televisiva, sobre el fet que tots estem constantment connectats a diferents tipus de pantalles: televisors, mòbils, tauletes... i que per tant estem esclavitzats per elles i haquejant-les es pot arribar a tot el món i introduir els missatges de manipulació que es vulgui. Aquesta reflexió, que succeeix mentre Elastigur està en plena acció, em va semblar sublim perquè l'espectador, en aquell moment, està sumit al poder de la pantalla, de l'acció, no del missatge.

Resumint, crec que The Incredibles 2 no és la millor pel·lícula de Pixar i potser tampoc és entre les cinc millors (que per mi serien, no necessàriament en aquest ordre estricte, Wall-e, Ratatouille, Inside Out, The Incredibles i Coco), però torna a ser una pel·lícula gairebé perfecta de la factoria, una obra d'art de l'animació i del cinema d'acció i potser caldria plantejar-se si l'animació ha de seguir sent considerada un gènera a part i no només una tècnica a part i competir al mateix nivell del cinema protagonitzat per actors de carn i ossos. El terme "dibuixos animats" sembla que només sigui per les sèries de televisió mal fetes i ràpides. Aquest cinema de Pixar és un dels pocs que, per mi, val la pena pagar el que costa el cinema, inclosos desplaçaments, aparcaments, crispetes, etc. Passa ràpidament, la pantalla gegant d'un cinema sempre s'agraeix, planteja reflexions interessants, ofereix un repartiment de personatges, de girs de guió, imatges i escenes brillants. Altre cop, em trec el barret, senyores i senyors de Pixar.


La Selva de Mar (Girona), 4 de juliol de 2018