The Man in the High Castle

2020-09-28

És curiós que, fins que no apareix una idea millor, és molt possible que la idea que teníem ens semblés molt bona. No obstant això, quan aquesta idea millor apareix, de cop i volta la que teníem ja no ho és tant. Això, que és una mena de metàfora de la vida, s'aplica també per L'home al castell (The Man in the High Castle).

Aquesta sèrie, creada el 2015 per Frank Spotnitz, ni més ni menys que un dels productors i guionistes de The X-Files (Chris Carter, 1994-2002; obviant les temporades oblidables 10 i 11, rodades i emeses bastants anys més tard ), es basa o millor dit està inspirada en la novel·la del mateix títol escrita pel gran Philip K. Dick (autor dels relats que van donar lloc a Blade Runner i Minority Report entre d'altres) el 1962, on se'ns planteja una realitat en la qual l'aliança entre nazis i japonesos va guanyar la II Guerra Mundial i el món es divideix en els estats dominats per l'imperi de el sol naixent i els estats dominats per Hitler, en un precari equilibri de poder. Tot comença, segons la novel·la, fet que no es reflecteix en la sèrie, amb l'assassinat de Roosevelt el 1933, de manera que els Estats Units no participen en la gran guerra ja que segueixen sumits en una enorme depressió econòmica. La sèrie, com sol passar, es pren alguna llibertats respecte a l'original en llibre, per exemple:

  • A la sèrie l'home en el castell fa pel·lícules sobre un món alternatiu; en el llibre l'home escriu, precisament, llibres.
  • A la sèrie Juliana Crain és la protagonista femenina, al llibre és un personatge més.
  • A la sèrie, John Smith és el protagonista masculí, personatge que no surt al llibre.
  • Al llibre el Regne Unit té un paper clau, a la sèrie gairebé no surt.
  • A la sèrie apareixen mons paral·lels que Philip K. Dick només nomena en el llibre escrit per l'Home al Castell.

Però això és anecdòtic si no és que som uns puritans, que no és el cas.

Així doncs, The Man in the High Castle (com sempre, recomano veure les sèries en versió original subtitulada) parteix d'uns Estats Units ocupats pels nazis a la zona est i pels japonesos a l'oest, havent-hi una zona neutral enmig, terra de ningú. L'aparició d'unes pel·lícules en què es mostra un món en el qual una aliança entre el Regne Unit, Rússia i els Estats Units derrota als nazis, pel·lícules molt realistes que ningú sap d'on surten, provoquen d'una banda l'obsessió nazi per acabar amb elles i per una altra el creixement de l'esperança en l'escassa i gairebé derrotada resistència al règim d'Adolf Hitler i de l'Emperador del Japó. A poc a poc, en un ventall reduït i ben triat de personatges que representen diferents percepcions: els nazis, els japonesos, els rebels, els neutrals... La sèrie va desenvolupant el món ocupat, les trames internes en cada imperi d'ocupació, les lluites interiors de cada personatge.

Els protagonistes de la sèrie, encara que n'hi ha uns quants, se centren en dos: Juliana Crain, interpretada per Alexa Davalos, una actriu francesa que no acabo d'entendre a què es deu la seva fins aquesta sèrie limitada trajectòria; i a l'altra banda el Obergruppenführer John Smith (al meu entendre superb Rufus Sewell, actor amb llarga trajectòria bàsicament televisiva) únic alt càrrec del Reich que no és d'origen alemany. Són les dues cares oposades de la moneda, nèmesi l'una de l'altre, l'un de l'altra. Enmig, una sèrie de secundaris destacats com Frank Frink (Ruper Evans), parella de Juliana; Ed McCarthy (DJ Qualls), millor amic de Frank; el comerciant Robert Childan (Brennan Brown), l'inspector de la policia japonesa Kido (Joel de la Fuente), el ministre de comerç nipó Tagomi (Cary-Hiroyuki Tagawa) i l'espia nazi Joe Blake (Luke Kleintank), juntament, és clar , a l'Home al Castell (Stephen Root).

Juliana Crain, interpretada per Alexa Davalos
Juliana Crain, interpretada per Alexa Davalos

Deia a el principi que una idea ens sembla bona fins que n'apareix una altra de millor i que això tenia dos vessants: la primera és el que succeeix en la sèrie, si només coneixes el que diuen els que són com tu, pots estar-te perdent el millor; i la segona vessant és que si no has vist The Man in the High Castle, pot ser que donis per molt bones sèries en què realitat no ho són tant. Perquè The Man in the High Castle m'ha semblat una de les millors sèries que he vist mai, i n'he vist unes quantes.

Obergruppenführer John Smith, interpretat per Rufus Sewell
Obergruppenführer John Smith, interpretat per Rufus Sewell

Per començar, la producció és pràcticament impecable. Ambientada en els anys 60, recrear un món dominat per fanàtics totalitaris havia de fer-se amb precisió: els llums amb símbols nazis, els diferents uniformes, San Francisco convertida en una ciutat dominada per la Kempeitai (policia militar de l'exèrcit imperial japonès) per una banda i per la yakuza (màfia japonesa) per l'altra; Nova York sent la seu principal a l'Est del Gran Reich Americà; fins al més mínim detall està contemplat i no passa desapercebut. Així doncs, vestuari, atrezzo i fotografia acompanyen de meravella a un guió complicat, d'anades i vingudes, canvis de bàndol, girs de guió i el lleuger, al principi, toc de ciència-ficció dels mons paral·lels, que cobra importància a mesura que la sèrie avança, però mai li fa ombra a la trama principal. I ja he avisat que no sóc purità, així que per mi el fet que l'equip de guionistes hagi ficat el personatge de John Smith i el converteixi en un dels dos pilars de la producció, és molt encertada. És un personatge molt complex i, com deia, la interpretació de Rufus Sewell em sembla molt bona, mostrant una evolució que no experimenta cap altre personatge, amb clars i ombres que et fan dubtar constantment del seu paper i el tornen imprevisible, però totalment coherent. L'evolució també de Juliana Crain, Joe Blake i la lenta encara que irremeiable del cap Kido.

La primera temporada, impactant per veure aquest món, els canvis que van succeint i per com costa situar els personatges a causa d'aquesta dualitat constant et fa entrar en una sèrie d'aquelles que ja no existeixen, en les que si et perds un petit diàleg has de tornar enrere, perquè cada línia és important per a la trama, no hi ha res sobrant, no hi ha palla ni farcit. A la segona, quan ja creus tenir els i les protagonistes col·locats, els conflictes interns de cada facció i els interns de cadascuna i cada un et mantenen enganxat i en constant expectativa de cap a on va allò, perquè saps que ve i va per alguna cosa. Només Kido, fred, hermètic, impassible, se surt una mica de tot aquest amalgama espinós. Cert és que la tercera comença més fluixa, s'han revelat algunes coses, s'han trencat aliances i, sobretot, estereotips (ja que no n'hi ha) en l'anterior i el llistó estava molt alt. No obstant això, en el cinquè capítol passa alguna cosa que ho canvia tot, una cosa que fa Juliana. La tercera serveix també per acomiadar personatges que han estat importants fins ara, però que de continuar sí que resultarien sobrants, i apareixen els seus relleus, que no tenen res a envejar als precedents. En la quarta, tan bona o millor que la primera, totes les cartes estan damunt la taula i el dol intern de John Smith, juntament amb el duel que manté amb Juliana, més el protagonisme guanyat per Helen Smith (també magnífica Chelah Horsdal), el tancament de les trames de personatges secundaris i un final relativament obert, dic relativament perquè costa imaginar una 5a temporada (que ja sabem que no n'hi haurà) atenent al que passa; tot això fa que acabis de veure-la i tinguis, o tingui jo, la convicció que costarà trobar una altra sèrie que estigui a l'altura. No és recomanable, és imprescindible.