Tiranosaure

2020-09-24

Al seu gos el Jaume li va posar Tiranosaure. Era un gos més aviat lletjot, que quan el van recollir de la protectora d'animals estava prim com un cadàver i tenia cara d'haver-ho passat molt malament. La seva germana, la Clàudia, en la seva missió de rescatar coses, es va entossudir en què l'animal per quedar-se fos aquell en lloc de cap altre en millor estat. Com a condició per donar el vistiplau, el Jaume va exigir que al menys el nom li posaria ell i la Clàudia va accedir-hi, pensant que l'anomenaria Brau o Bobby o alguna cosa així, quan el Jaume va decidir que li diria Tiranosaure ella es va enfurismar, però s'enfadava tan sovint que al Jaume li entrava per una orella i li sortia per l'altra. El Tiranosaure no s'assemblava en absolut a un tiranosaure, en primer lloc era un gos tirant a petit i el seu morro era xato i, per descomptat, no tenia escates ni menjava animals vius ni era una amenaça a gran escala.

Al Tiranosaure li va costar bastant adaptar-se a la seva nova llar. De principi es quedava en un racó del petit jardí del darrere i grunyia a tot el qui s'acostés, només menjava quan ningú l'observava i mostrava una por irracional a la corretja, que el pare del Jaume i la Clàudia van intentar posar-li en un parell d'ocasions. El pare va dir que això podria ser degut a que l'havien maltractat pegant-lo amb corretja. En una ocasió, un dia que el Jaume va poder començar a acostar-se al gos, va descobrir que tenia algunes marques, com de fuetades, sota el seu pèl castany fosc, aquell pèl que creixia a clapes. A l'adonar-se d'això, va sentir alhora una ràbia tremenda i una tristesa enorme i va recordar les paraules de la noia de la protectora quan, pensant que els nens no els sentien, va comentar al pare que potser el Tiranosaure, que llavors encara es deia Thor, no estava encara preparat per a l'adopció, acabava d'arribar, necessitava temps d'observació i de cures. La insistència de la Clàudia, que podia convertir-se en algú realment molest i irritant quan actuava així, va fer que el pare rebufés, sospirés i cedís, acordant amb la cuidadora que si en un mes l'adaptació no era bona, el tornarien. Com si fos una peça de roba que et ve petita, però sense tiquet.

Les primeres dues setmanes van ser rares, l'animal allà en un racó sense deixar que se li acostessin, sense poder treure'l a passejar, fent les seves escasses necessitats, doncs gairebé no menjava, a terra, prop d'un parterre que va deixar d'estar moix i va començar a florir amb un verd gairebé nuclear, suposant que existeixi el verd nuclear. La tercera setmana va ser gairebé exasperant, el Tiranosaure ja menjava bé i estava millorant d'aspecte, però es va posar més agressiu. Va dir el pare de la Clàudia i el Jaume que potser era perquè estava començant a perdre la por, cosa que era bona si s'encarrilava després a deixar-se apropar i tractar, però dolenta si això el tornava agressiu i intractable; també podia ser que el Tiranosaure tingués un trauma pel maltractament anterior i li fos ja impossible, sense psicologia canina, tornar a tractar amb humans. El pare va deixar clar que no es gastaria ni un duro en un psicòleg per a gossos. No obstant això, a la quarta setmana, quan el Jaume va sortir al petit jardí del darrere amb un plat de menjar, el Tiranosaure es va posar a endrapar sense esperar a que el Jaume marxés i, amb el pols tremolant i cara d'inseguretat, el Jaume fins i tot va poder acariciar el llom de l'animal mentre menjava. Va ser un alleujament, tornar el gos hauria suposat aguantar a la Clàudia deixant anar constantment que vivia en una família que es rendia ràpid i que condemnaven el gos a viure per sempre en una gossera i morir sol i desgraciat i tot un drama.

La Clàudia comptava 12 anys i pel Jaume era un malson gairebé sempre, però un malson al qual estava tan habituat que ja no l'espantava, només l'esgotava. El pare semblava viure esgotat sempre, pot ser que només estigués esgotat des que la mare va acceptar la beca per anar a treballar a un laboratori de Bèlgica, una oportunitat que tots dos sabien que era única i havien d'aprofitar. El problema era que en principi hi anava la mare sola, després, si se li confirmava la plaça al cap de tres mesos, hi anirien tots. La plaça se li va confirmar, però la mare va dir que no volia que hi anessin i ella es va quedar allà. Havia passat un mes des que això va succeir i llavors el Jaume no havia sabut la versió exacta, ara amb els 9 acabats de fer, seguia coneixent només la versió de la Clàudia i la Clàudia assegurava que era això, que la mare no volia que ells anessin a Bèlgica. En una ocasió, durant una videoconferència, la Clàudia ho va deixar anar tal que així: per què no volia que hi anessin? La seva mare es va quedar callada i es va posar a plorar i va dir que clar que volia que hi anessin, però que era més complicat que això, que ho estaven parlant i pactant amb el pare. Però era mentida, ja que el pare es negava a parlar amb ella, tret que cridar es consideri parlar i plorar es consideri pactar.

Una tarda de dissabte, just després de la videoconferència setmanal amb la seva mare, que per variar va ser trista i una mica violenta i mentre el pare i la mare es cridaven i ploraven, la Clàudia, fastiguejada, va dir: "anem a passejar el Tiranosaure" i va prendre la corretja que criava pols penjada a l'entrada i amb molt de compte, però amb determinació, va anar fins el gos i, tot i que prostrant-se com si s'humiliés, per a sorpresa de tots dos, el Tiranosaure es va deixar i per primera vegada van poder sortir al carrer. El seu pare va deixar de parlar un moment i els va dir que no anessin més enllà del parc del davant de cassa i es va perdre de nou en discussions, perdent-se també la felicitat dels seus dos descendents al veure tan content el gos. El canvi que va experimentar el Tiranosaure quan va percebre, i devia necessitar molt percebre això ja que ho va fer amb una rapidesa sorprenent tenint en compte que havia requerit un mes per sortir per primera vegada, fou espectacular. Va entendre que aquelles dues criatures no anaven a fer servir la corretja per pegar-lo, sinó per treure'l a passejar. A un costat del parc hi havia un espai habilitat com a pipi-can i encara que es van mirar llargament dubtant de si deixar el Tiranosaure lliure o no, a la fi van assentir i en sentir-se lliure el gos va mirar els seus dos humans, va dubtar uns instants i es va posar a córrer com un boig per allà, olorant el cul de l'altre parell de cànids que hi havia aquella tarda i fent una quantitat de piruetes i de moviments que van provocar somriures i rialles tant en el Jaume com en la Clàudia i en altres persones properes.

Llavors la Clàudia li va dir al Jaume que havia estat prestant atenció, i no era la primera vegada, a la conversa entre els seus pares i creia que sabia quin era el problema: la mare estava bé a Bèlgica, el treball li encantava, els companys i companyes molaven, el sou era fantàstic; tot anava tan bé que no volia tornar, tan bé que s'havia adonat que allà estava millor i, per això, no havia volgut que ells anessin allà, quan era el que estava previst. Que els caps de setmana que havia vingut per veure'ls li havien servit per adonar-se que ja no volia seguir vivint amb el pare, volia acabar d'assentar-se a Bèlgica i quan ho fes, que els nens anessin amb ella, però el pare s'hi negava, volia a la Clàudia i al Jaume amb ell, així que totes aquestes discussions no eren perquè la mare no volgués que hi anessin, sinó perquè tots dos els volien amb ells. El Jaume es va quedar uns segons en silenci, mirant el Tiranosaure córrer, ensumar, furgar la terra, passar pels tubs de plàstic i les tanques de fusta com si l'haguessin entrenat per a això i es va sentir aliè a l'alegria del ca; sí, als seus nou anys entenia part del que la seva germana de dotze li explicava, però alguna cosa fallava i era que l'opció de que la mare tornés per estar tots junts o que ells tres hi anessin per estar tots junts, no existia. Tots junts, aquesta realitat havia desaparegut. El món se li va fer de sobte molt més gran i molt més petit al mateix temps, va experimentar per primera vegada una angoixa tan gran que no va ser capaç de trobar-li un lloc dins i el va buscar fora, plorant. La Clàudia va deixar de ser per uns instants la germana pesada i setciències i el va abraçar. Els seus pares es separaven, i es barallaven per ells. Només va tenir una pregunta: què passarà amb el Tiranosaure? La Clàudia va somriure i al Jaume li va semblar que la seva germana havia crescut de cop i volta quan va dir: anirà on anem nosaltres.

Per la nit, sopant els tres humans de la casa, després d'explicar-li el passeig, el pare va sentenciar que demà mateix trucaria a la protectora per dir-los que es quedaven el Tiranosaure, explicar-los el procés i tot això. Se'l quedaven. Després es va posar seriós i encara que no va poder evitar que se li trenqués la veu per la tristesa en alguns moments, sobretot quan els seus fills també es van mostrar tristos, va explicar que el pare i la mare havien decidit separar-se i que, per aquest motiu, no anirien tots a Bèlgica. Intentant suavitzar aquest moment lànguid, la Clàudia va dir que al menys així no hauria d'aprendre francès i, sumant-s'hi, el Jaume va deixar caure que a ell li agradava la seva escola i pensar en abandonar als seus amics li feia molt de mal. El pare va somriure, però va afegir que no estava clar encara què passaria perquè, evidentment, la seva mare també volia estar amb ells i ho estaven parlant. Es va disculpar per les discussions telefòniques viscudes, va dir que aquestes coses són difícils i més quan les dues parts volen el mateix, però aquest "el mateix" no pot dividir-se ni compartir-se tot el temps. Aquella nit van jugar els tres una estona amb el Tiranosaure pel petit jardí del darrere, el pare va proposar que podrien construir-li una caseta, que ja miraria per internet com fer-ho tot i no ser gens manetes i va dir que també ell voldria treure'l a passejar l'endemà. Va estar pendent d'ells fins que es van adormir, al Jaume sobretot li va costar bastant ja que li entraven unes ganes irrefrenables de plorar i això li impedia agafar el son. Quan per fi tots dos van caure presa del cansament, el pare es va servir un got de whisky importat, va sortir al jardí, va seure a la butaca de vímet i va notar l'aire fred de principis de primavera. El gos, cosa que no havia fet mai fins ara amb ell, va sortir del seu racó i es va arraulir als seus peus, deixant-se acariciar una estona. Semblava que les clapes sense pèl començaven a cobrir-se de borrissol marró. Va caure en el compte llavors, l'home, que havia adquirit al Tiranosaure quan en teoria, al cap de poc, se n'anaven els tres a Bèlgica. Hauria hagut de tornar el gos, va pensar, però a l'acte va veure que, si l'havia adoptat, és perquè ja sabia que no marxaria, ja sabia que existia la possibilitat que la Clàudia i el Jaume marxessin ells sí a Bèlgica, ja sabia que, tot i com de contents ell i la seva dona havien estat per l'oportunitat belga, ja portaven temps demorant una conversa sobre com anaven les coses. En lloc de parlar, ella se'n va anar i ell va adoptar a un gos, tot i que semblava que el gos els havia adoptat a ells. Quan va voler aixecar-se, va veure que el Tiranosaure dormia sobre els seus peus plàcidament i li va fer mandra despertar-lo.