Totes les decisions

2019-06-04

Dimarts, 4 de juny de 2019

-Martí, hauríem de seguir el pla.

-Quin pla?

-El que tu vas dissenyar.

-Doncs per això no el seguim.

He imaginat aquest diàleg abans d'una reunió de feina, que es basa en un projecte que jo he dissenyat. I és que tinc la sensació que gran part del meu present s'ha format en base a plans dissenyats en el passat que no he seguit. Se'm dóna molt bé crear projectes, plans, programes i gestionar equips. Em surt genial establir calendaris d'actuacions i, previ a posar-ho sobre paper, fer unes estructures mentals tremendes que contemplen gairebé tots els fronts i que formen una disposició perfecta, sense fissures. Després, ja al escriure-les, comencen a aparèixer esquerdes a causa de la meva incapacitat de retenir allò projectat si no ho apunto al moment. "Hola, sóc la Dori, et puc ajudar en alguna cosa?". El següent pas és adonar-te que tot allò que en el teu cervell estava collonudament posat, en realitat no està tan ubicat o que ara ja no saps on anava. Posteriorment, tercer pas, és deixar-se moltes coses. El quart i definitiu és que després, quan tot està escrit, es queda allà escrit i quan se segueix una part del projecte és gairebé de casualitat. La vida és improvisació, en el meu cas improvisació involuntària.

Es podria dir que és una improvisació basada en un pla. Això si. El pla segueix en el meu cap, encara que desordenat i confòs després dels girs produïts en passar a ser escrit i tot i que durant temps es va anar forjant, es va assecar el ciment i es van començar a posar els primers pilars. Tot el munt d'idees, ni bones ni dolentes, que apareixen, s'aglomeren i criden que necessiten un pla, es manifesten amb pancartes i sempre n'hi ha alguna que tira un còctel molotov a l'aparador d'una idea que va aconseguir el seu lloc. Llavors m'alço damunt d'un cotxe (de la guàrdia civil no) i amb un megàfon demano ordre i les vaig col·locant. Les idees que es veuen relegades als últims llocs de la cua es queixen, però acaben obeint ja que, al final, són meves i no els queda més remei (sempre n'hi ha que segueixen queixant-se per sota el nas o que criden consignes de protesta tapant-se la boca). Els prometo, per això és que em va la política, perquè m'agrada prometre i arribo a creure que aquesta vegada sí que ho compliré no obstant les moltes vegades prèvies en que no, que tindran un pla amb cara i ulls i que el seguirem al peu de la lletra perquè serà boníssim, la hòstia, el súmmum, la panacea, la fi del caos. Les idees em miren, desconfiades, em coneixen.

La vida no m'ha anat del tot malament, encara que no visqui com un rei ni regni sobre els vius. I he anat improvisant en base a aquests plans que comentava, és a dir, tot i que sembli que he anat donant pals de cec, no ha estat així, però més rarament he seguit un guió. Això m'ha portat en ocasions, moltes i insistents, a pensar que potser estava seguint els plans aliens, no de Déus ni d'energies còsmiques, sinó d'altres persones. Que aquestes planificaven incloent-me a mi en els seus projectes de vida per una raó o per una altra i que jo m'acomodava. La sensació de pensar que els altres han decidit per tu, és terrible. Crec que no hi ha res que s'allunyi més de la llibertat. Diuen que no decidir també és decidir, o ho vaig dir jo, no ho sé. Jo vaig tenir aquesta sensació i vaig arribar fins al punt de convèncer-me, un convenciment no definitiu, que la meva vida no em pertanyia, que les decisions importants no les havia pres jo sinó que m'havia acoblat a les d'altres persones. I vaig reflexionar sobre la importància vital que té ensenyar a les persones a decidir per si mateixes des de petites, dins les seves capacitats, capacitats que elles mateixes han de prendre consciència de quines són, no ha de decidir-ho ningú de fora. La meva vida, però, ha estat decisió meva i, en realitat, pensar el contrari seria donar la culpa o atorgar el mèrit als altres. I tota la culpa és meva, i tot el mèrit també.