Transeünt (I)

2019-06-05

Dimecres, 5 de juny de 2019

Quan vius en un poble, ni que sigui gran, et creues sovint amb moltes persones en una rutina global més enllà de les rutines individuals de cadascú. Alguna d'aquestes, més que persones, semblen personatges, com d'atrezzo, i em recorda aquesta sensació lleugerament a la pel·lícula The Truman Show (Peter Weir, 1998), la que si no heu vist hauríeu veure, en la que un home és filmat des el dia en que neix en un plató gegantí i tot el que l'envolta és de mentida i està dirigit des d'un estudi de televisió. És com els extres als quals algú els fa un senyal i llavors surten d'una cantonada i es posen a caminar com si anessin a algun lloc per, en no estar a l'abast de càmera, tornar a seure i esperar un nou torn. Em disposo a parlar, com a transeünt del meu poble, dels personatges habituals, començant avui pels que m'inspiren certa tristesa, crec que són els que mereixen més atenció.

Pel meu poble em trobo gairebé cada dia amb un home a qui, per alguna raó, he batejat en la meva imaginació com a Juan, un home que aparenta molta més edat de la que deu tenir. Juan possiblement surti d'alguna casa per a persones que no tenien sostre o que van ser addictes a les drogues (n'hi ha una a la carretera); porta roba que li ve molt gran o que és de fa molts anys, arrossega els peus i camina amb un ritme que no sé si és tranquil o és que no pot anar més de pressa, tot i que sospito que es tracta de la primera opció. Joan, retirat ja de la vida laboral i amb una vida social més aviat escassa a causa d'un passat convuls, no té cap pressa i, el que sona pitjor, no fa pinta de tenir cap destí. Joan simplement camina. Té abundants cabells blancs, ben tallats i una barba també de cabell blanc, no tan quantiosa. Va amb l'esquena lleument corbada, els braços li cauen als costats com si no tinguessin forces o, millor dit, com si no tinguessin ganes, d'aixecar res, excepte els cigarrets o els purets que fuma, i fuma molt.

També hi ha el Manolo, home de bar, imagino que té bronques a casa, és baixet i quadrat, sempre amb camisa i pantalons amples, passejant el seu gos, un d'aquests petits i lletjos als quals posa un jersei a l'hivern. Les seves mans estan plenes de durícies i pel rostre desenes de solcs com els d'un arbre informen que la seva vida no ha estat fàcil o, almenys, no ha estat tova. A qui ja no veig és a Yolanda (noms inventats tots, ho repeteixo per si de cas), qui també deuria sortir de la casa d'acollida per a ex toxicòmans, encara que ella no era ex, per la forma de caminar molts matins, per com es va anar marcint, cada dia més ulleres, més pal·lidesa, menys pes tot i que la panxa se li marcava, potser pels efectes secundaris de la medicació psiquiàtrica. Un altre personatge que vaig veure molt durant un temps, però ara ja no tant, és Mercedes, antiga policia local a la qual van fer fora del cos pel seu consum d'alcohol; Mercedes, ja amb certa edat, era d'aquelles persones que tots intenten evitar, però rarament pots fer-ho sense males maneres, ja que es presenta a les terrasses dels bars i va de taula en taula en una mena d'intent que barreja el voler fer amics amb l'esperança que la convidin a beguda.

Puc parlar també de l'home que regenta un bar a la cantonada oposada a l'ambulatori, Carlos, un bar gairebé sempre buit o amb un o dos clients a l'hora d'esmorzar, que se li omple una mica més els dies de mercat, és algú que si alguna vegada ha somrigut ja en fa molt d'això i la seva cara no se'n recorda, no li queden restes d'haver estat feliç alguna vegada. Em creuo molts cops també amb una parella subsahariana, no els he posat nom perquè desconec els seus orígens i no vull donar-los per ghanesos quan potser són de Mali, per posar un exemple. Ella vesteix amb aquells vestits de colors i estampats vius de moltes dones africanes, certa elegància en el caminar i fermesa en les seves maneres i gestos i aguanta amb paciència infinita el caminar no lent, sinó gairebé imperceptible del seu marit; ell porta una crossa que l'ajuda a mantenir l'equilibri, imagino que després d'alguna malaltia o accident horrible que li ha suposat desenes d'operacions, manté la cama esquerra torta cap a dins, cosa que li afecta tota la columna i em pregunto com deu ser haver de planificar un dia sabent que en trigaràs mig a anar, simplement, a comprar a la botiga de dos carrers més avall o més amunt.

Avui m'ha vingut de gust escriure sobre aquestes persones ja que porto uns dies preocupat, doncs no veig en Juan i encara que vaig tendir a pensar: "no pot ser que el vegi tots els dies", ja que vaig arribar a coincidir amb ell tots els dies durant molt de temps, laborables o festius, ara el trobo una mica a faltar, com si a la ciutat li faltés un edifici, al carrer una llamborda o la vorera un arbre.